"A veure si tornen aviat els festivals perquè esteu molt necessitats de grups festius", va deixar anar irònicament Ferran Palau en un moment, cap al final, del seu concert de dissabte a la sala Barts. L'ideòleg del molt nostrat pop metafísic presentava en doble sessió amb totes dues actuacions amb les entrades exhaurides el seu darrer disc, 'Parc' (Hidden Track, 2021) (la millor referència en una discografia que ja comença a sumar uns quants incunables?) a la sala del Paral·lel de Barcelona.
Autor d'un pop vaporós, de cert record folk però aproximant-se a l'electrònica i els sons sintetitzats, que cada vegada tendeix més cap al minimalisme (de la suma de tots aquests factors sorgeix l'etiqueta del pop metafísic), estava sorprès per l'efusivitat amb què la gent, marcant el ritme picant de mans, estava acollint les seves noves composicions. Ferran Palau és Déu i els seus fidels el lloaven.
Coses estranyes
A Ferran Palau el vam conèixer com un dels membres, eix rotor i motor creatiu, d'Anímic, col·lectiu de dark folk de Collbató, autors d'un mostrari fonogràfic conformat per 'Plou massa poc' (Les Petites Coses, 2006), 'Hau o Hïu (Les Petites Coses, 2007), 'Himalaya' (Les Petites Coses, 2009), 'Hannah' (BCore Disc / Les Petites Coses, 2011), 'Hannibal' (BCore Disc / Les Petites Coses, 2013) i 'Skin' (BCore Disc / Les Petites Coses, 2017), totes elles obres interessants sinó referencials. 'L'aigual del rierol' (Amniòtic Records, 2012), va ser el seu primer exercici per lliure, col·lecció de creacions inspirades en el llegat de Nick Drake, aleshores el seu gran referent (i encara ara un dels nords a la seva brúixola creativa). Va ser el primer pas d'una fascinant carrera en solitari que aniria modelant amb els posteriors 'Santa ferida' (Halley Records, 2015), 'Blanc' (Halley Records, 2018), 'Kevin' (Hidden Track, 2019) i que ara culmina amb 'Parc'. Dels sons tel·lúrics del folk que fuig de les línies més evidents a un pop sintetitzat de ressonància vuitantena que en alguns compassos pot recordar a formacions com Chromatics o la feina de Kyle Dixon amb la banda sonora de 'Stranger Things'.
Pel teu amor
Un, dos, tres saltirons, perquè Ferran Palau abans de cada cançó fa, com marcant el temps, un, dos i tres saltirons, i van començar a sonar les primeres notes de 'Kevin', el tema que dóna títol al seu anterior treball. Sobre l'escenari de la sala Barts l'acompanyaven la seva banda habitual: Jordi Matas a la guitarra i teclats (Matas, que també és el seu cosí, és un personatge clau en aquesta equació, sent el productor dels seus discos i de bona part de l'escena metafísica), Dani Comas al baix i Joan Pons a la bateria. Joan Pons, sí, és El Petit de Cal Eril, l'altre gran referent del, novament, pop metafísic. Després vindria 'Univers', un altre dels temes destacats, sinó EL TEMA, de 'Kevin', i ja un dels imprescindibles del seu repertori. Va ser com un exercici de transició entre la seva anterior referència i aquest 'Parc' que encara fa olor de disc acabat de desprecintar i que va sonar gairebé íntegrament, aconseguint moments sublims amb el suggerent ressò de temes com 'Reflexe', 'Lluny', 'Blau' (que d'alguna manera molt estranya té alguna cosa de versió 2.0 clàssic nostrat 'Pel teu amor (Rosó)' i, arribant la tarda al seu moment culminant, 'Parc' i 'Amor'. Definitivament, Ferran Palau és Déu i no podem fer res més que lloar-lo.