Un actor napolità establert al Maresme, Enrico Ianniello, i l’actriu, i directora, Clara Segura són, sota la direcció de l'Oriol Broggi, els protagonistes de Filumena Marturano d’Eduardo De Filippo, en cartellera a la Perla29 fins al pròxim 21 de gener.
L'obra de l’autor napolità per excel·lència s’ha representat a Catalunya amb molta constància. Sergi Belbel va dirigir Dissabte, diumenge i dilluns, mentre que Lluís Homar va fer el mateix amb L’art de la comèdia; les dues a la Sala Gran del Teatre Nacional. No han estat les úniques produccions del dramaturg italià que s'han pogut veure a casa nostra. A la mateixa Perla29, l’any 2010 van dur a escena Questi Fantasmi, i Lluís Pasqual va dirigir una adaptació a partir de La gran màgia.
A Filumena Marturano Di Filippo porta l’espectador a dubtar constantment dels personatges. Com diu l’Enrico, Eduardo capta l’essència del napolità: afirmar una cosa, i en la mateixa oració, la nega. La contradicció permanent. Ens trobem amb la dupla protagonista per parlar d'una obra que no deixa de ser un reflex de la societat actual.
Clara en quin moment t'agafa fer aquest personatge de la Filumena Marturano?
Clara Segura: Ha sigut una recerca molt bonica. Els assajos amb l’Oriol Broggi han anat molt bé. L'Enrico també ens ha donat un termòmetre molt clar. A la funció, de la mateixa manera que reps una rèplica, tu envies de retorn la teva part d'una altra manera. És com el el tennis.
La Clara ha fet una Filumena que amb un joc de paraules defineixo com: clara i segura
Enrico Ianniello: Aquest triple llenguatge: napolità, castellà, català ajuda l’espectador a entendre la complexitat de registres. La Clara ha fet una Filumena que amb un joc de paraules defineixo com: clara i segura. És una Filumena que sap on vol anar des del primer moment i on vol arribar, i hi arriba passant totes les emocions, però amb una gran claredat.
I a tu, Enrico, en quin moment t’agafa el personatge de Domenico?
EI: Per mi fer un Domenico Soriano modern vol dir fer un Domenico Soriano molt neuròtic. Són decisions estètiques, sobretot al principi, perquè la seva vida estava feta de res, de res. Les seves seguretats, les ha perdut. I una de les seves seguretats més grans es deia Filumena Marturano. I ell no volia admetre això, però és així. I el mateix amb la joventut. És una mica el complex de Peter Pan, el que té el Domenico.
Som una societat perduda. Hem perdut les creences
Eduardo De Filippo és un dels autors més representats després de la dictadura feixista italiana.
EI: I té a veure amb la manera de fer de l’Eduardo. Avui dia els colors de l’Eduardo són més forts. Més encesos i més intensos. Els personatges són més neuròtics. La crispació que hi havia en el context de l'Eduardo, no perdia la ironia napolitana, en el sentit folklòric de la paraula, de passar-s'ho bé. Això em va passar quan vaig fer Dissabte diumenge dilluns amb direcció de Toni Servillo. Els colors són més encesos. La ràbia és més forta, és com un home contemporani perdut. I davant això, reacciona molt malament.
CS: És que clarament som una societat que està molt més perduda emocionalment. Vas pel carrer i si algú s'et creua amb el cotxe, t'insulta. Tot està molt a flor de pell, perquè hem perdut les creences. Abans tenies en el doctor de capçalera el teu déu particular. I el mateix amb el teu capellà del barri. Tot això ara ha canviat moltíssim, més encara amb l'arribada dels nous déus tecnològics. La societat actual està molt encesa, i aquesta sensació s’adapta molt bé a la Filumena.
De Filippo modificava i reescrivia constantment les seves obres, potser per això els espectacles transmeten aquesta sensació d'estar vius.
CS: L’obra és absolutament viva. No havia fet obres tan vives com aquesta. La reposició que estem fent ara, la noto i la gaudeixo més, perquè ja sabem on estem tots. I crec això ho percep l'espectador. Per això gaudeix tant.
EI: Aquest no és un teatre líric. Pots canviar-ho tot. El més important és que el que passa ha d'estar viu. Fer aquesta obra és com jugar la Copa Davis de tennis: a veure cap a on tirarà el teu contrincant i a veure qui fa el punt.
CS: Ajuda molt el que ha fet l’Oriol [Broggi], el maestro escenògrafo. Quan arribes a la sala ja perceps l'olor de cafè i això ja et transporta a un altre lloc.
Clara, després de l'èxit de La trena, vols seguir dirigint?
CS: És una cosa curiosa. Fins ara em sentia que era jove i ara sento que soc jove, però alhora m'estic fent gran a nivell professional. Estic en el meu millor moment, en tots els aspectes. Em fa molta il·lusió veure com companys que admiro amb els quals he treballat, ja sigui actrius o actors, directors o directores, ara estiguin en llocs de responsabilitat. És un moment molt interessant, perquè no fa res deien que els 50 eren els antics de 40, però ara ja són els antics 30. D'aquí res, els 50 seran els antics 10.
No m'he plantejat dedicar-me a la direcció perquè no vull deixar d'actuar
Però seguiràs fent d’actriu?
CS: És molt bèstia això d’aixecar-te al matí i fer funcions de nit, però és una cosa molt bonica.
EI: Jo crec que a la Clara li està passant com a l'Eduardo, que era un capo-comico. És la figura italiana que no sé si es pot traduir aquí: l'actor que fa de director de l'obra. El director que està assegut i diu que l'un entra per aquí i l'altre per allà. Com el primer violí d'una orquestra. La Clara és la Pep Guardiola del teatre català.
Pere Arquillué va dir que quan va fer el salt de ser un actor reconegut a la direcció, els programadors ja no el trucaven. Et fa por que et passi això, Clara?
CS: Ostres, no m'ho he plantejat, la veritat. Sí que em vaig plantejar pocs dies abans d’estrenar La trena que assumint tota la responsabilitat se'm culparia de tot. Si ets la capitana ets l'última que ha de saltar del vaixell abans que s'enfonsi. De cop sí que vaig pensar: "Com t'exposes i quina por!", perquè em podien repassar viva. Però no m'ho he plantejat, perquè suposo que no vull deixar d'actuar.