L'editorial Akal publica Circus Maximus. El negocio económico detrás de la organización de los Juegos Olímpicos y el Mundial de fútbol, d'Andrew Zimbalist. Zimbalist és un destacat economista especialitzat en economia de l'esport. No és un agitador, sinó un analista que tracta, amb el màxim rigor, d'analitzar els costos i els beneficis dels grans esdeveniments esportius.

Guanys i pèrdues

El 1976, abans dels Jocs Olímpics de Montreal, l'alcalde de la ciutat va afirmar en un discurs: "És tan difícil que unes Olimpíades provoquin dèficit com que un home doni a llum un nadó". El dèficit d'aquell esdeveniment esportiu va sumar 1.600 milions de dòlars, i el municipi va trigar 30 anys en poder cobrir-lo. Si una cosa va quedar clara és que unes Olimpiades poden ocasionar pèrdues. Zimbalist apunta que, de fet, el més  normal és que aquests esdeveniments acumulin pèrdues. En els darrers anys hi ha una tendència a la reducció de candidatures, perquè cada cop és més difícil trobar qui pugui assumir el repte.

Una antiga història

Vist des d'avui, pot semblar que la qüestió de la rendibilitat dels Jocs és una problemàtica recent. Però Zimbelist fa un repàs històric al tema, des dels inicis dels jocs moderns, i detecta que el problema és molt antic. Ja als jocs d'Anvers, el 1920, els costos es van disparar, a causa d'una inversió pública molt forta; però els beneficis van existir i van recaure, bàsicament, en inversors privats.

Despesa descontrolada

Zimbalist ha comparat els comptes previstos i la despesa real en els Jocs Olímpics i els Mundials dels darrers anys. I ha trobat que els sobrecostos eren enormes en gairebé tots els casos. Els Jocs Olímpics d'Atenes del 2004 van costar deu vegades el que s'havia pressupostat, i el Mundial de Futbol de Sud-Àfrica del 2010 va multiplicar el cost previst per vint. I això que generalment les despeses comptabilitzades estan subvalorades, perquè moltes inversions en seguretat o infraestructures no es comptabilitzen com a obres realitzades per als esdeveniments esportius, sinó com obres destinades al bé comú. Zimbalist denuncia que, probablement, les institucions saben que els pressupostos inicials estan subvalorats i que enganyen als electors per impulsar les convocatòries esportives.

Despesa pública, beneficis privats

Qualsevol esdeveniment esportiu internacional genera grans beneficis. Però una part substancial d'aquests beneficis recau en unes poques empreses, especialment en les constructores que elaboren les infraestructures. Aquestes empreses habitualment tenen molta influència, i per això a vegades tenen capacitat de pressionar als mitjans de comunicació, per publicitar als Jocs. I no és estrany que aconsegueixin coaccionar als governants, per imposar les candidatures als Mundials o als Jocs.

Una situació impagable

Els efectes positius dels Jocs i dels Mundials, segons Zimbalist, són menors del que generalment es creu. En primer lloc l'impacte sobre l'atur és baix i no durador. Segons Zimbalist, l'increment de l'ocupació en cap cas compensa el greu increment de la despesa pública. L'economista nord-americà assegura que les celebracions condueixen a un alt endeutament. I, per superar aquest endeutament, les institucions acaben gravant als ciutadans amb més impostos o retallant la despesa pública en d'altres sectors. I la retallada de la despesa pública implica una reducció dels serveis i també una disminució de l'ocupació al sector públic.

No tant turisme

Zimbalist apunta que no és evident que el turisme es multipliqui quan una ciutat acull un gran esdeveniment esportiu. De fet, la majoria de països que van ser seu de Jocs Olímpics o Mundials van rebre menys visitant l'any olímpic que en anys anteriors. La pujada de preus associada als esdeveniments esportius actua com a dissuasori dels visitants. Zimbalist assegura que l'impacte positiu que poden tenir aquests actes sobre el turisme és petit, i que seria més útil buscar d'altres formes més econòmiques de publicitar la ciutat o la regió.

Avantatge pels rics

Zimbalist apunta que els BRICS, en els darrers anys, estan reivindicant el seu paper líder també en l'esport. El Sud, que durant dècades havia estat marginat en l'escena esportiva mundial reclama, justament, el paper que li correspon en aquest àmbit. Però Circus Maximus assegura que la seva participació en grans esdeveniments esportius resultarà catastròfica. Segons Zimbalist, una ciutat només pot treure rendiments a uns Jocs Olímpics quan ja té les infraestructures construïdes i l'espai urbà condicionat: és a dir, tan sols els rics poden fer diners amb uns Jocs Olímpics. Per als altres, les pèrdues estan garantides.

La corrupció

Els Jocs Olímpics d'hivern del 1998 a Nagano, al Japó, van estar marcats pels escàndols de corrupció. Quan es va intentar inspeccionar els comptes del Comitè Olímpic Organitzador, es va descobrir que aquest havia cremat els 98 volums dels llibres de comptabilitat: van al·legar que "contenien informació secreta". Davant la manca de proves, la inspecció no va progressar. Però no és l'únic escàndol vinculat a l'esport de masses. Aquest llibre va redactar-se abans no esclatés l'escàndol de corrupció a la FIFA originat per la gestió del seu president, Joseph Blatter. Un breu epíleg explica tots aquests casos i posa de manifest que la corrupció és endèmica en aquests organismes.

El motor català de la corrupció

La primera edició d'aquest llibre ja alertava sobre l'escàndol de corrupció en la compra de vots en les votacions per triar les seus dels Jocs Olímpics i els Mundials de futbol. Zimbalist apunta que Samaranch va tenir un paper destacat en l'extensió de la corrupció a dins dels organismes olímpics. Zimbalist parla del "regnat" de Samaranch, un home que es feia tracta de "Sa Excel·lència" al Comitè Olímpic Internacional (COI). Ell mateix carregava despeses fastuoses al COI, com una luxosa suite a un hotel de Lausana, per 500.000 dòlars anuals. Molts membres del COI van, també, obtenir grans beneficis del seu càrrec, amb obsequis, beques per als seus familiars, vacances, allotjaments...

L'excepció barcelonina

Zimbalist considera que Barcelona 1992 va ser un cas excepcional d'èxit econòmic en l'organització d'uns Jocs. Argumenta que això es deu a que el pla de reforma de la ciutat era anterior a la concessió dels Jocs i a que les condicions macroeconòmiques i polítiques de Catalunya eren molt favorables en aquells moments. Circus Maximus apunta també que Barcelona era "un diamant en brut" per geografia, clima, arquitectura i història, i que la seva singularitat fa que el seu èxit no sigui extrapolable. I, a més a més, Zimbalist posa de manifest que els Jocs també van tenir efectes colaterals negatius: van contribuir a inflar la bombolla immobiliària i van perjudicar a les classes populars (amb un descens del nombre de vivendes socials i amb una expulsió de població pobre del nucli urbà).

La primera catàstrofe carioca

Zimbalist no creu que l'èxit barceloní sigui extrapolable al Brasil. La idea de Brasil era amortitzar les infraestructures organitzant el Mundial del 2014 i els Jocs del 2016. Però el Mundial no va funcionar com estava previst. Algunes infraestructures no es van acabar, i moltes de les que es van acabar no s'amortitzaran mai (com els grans estadis a petites ciutats de l'interior). Els beneficis del Mundial van recaure, principalment, en les grans constructores brasileres com Andrade Gutierrez o Odebretch, empreses que estan embolicades en els grans escàndols de corrupció actuals. Els costos socials van ser molt elevats: molts ciutadans van ser expulsats de les seves cases i la hisenda pública es va anar quedant ofegada. No és estrany que el Mundial generés grans protestes populars.

Previsible desastre

Si el Mundial de 2014 ja va ser conflictiu, els Jocs encara desperten més incògnites. La situació política del Brasil és ben conflictiva i les obres van amb molt retard. El pla de pacificació de les favelas està lluny de ser un èxit: la policia actua amb gran brutalitat i la tensió a algunes zones de Rio s'ha incrementat. A més a més, hi ha un greu problema de contaminació a la badia de Guanabara, on se situa la ciutat. El Comité Olímpic Internacional s'ha mostrat preocupat per la situació. Els carioques, molt més, perquè a tot això s'hi afegeix una pujada exorbitant dels preus.

Les reformes necessàries

Zimbalist considera que els Jocs i els Mundials tenen un futur complicat si no hi ha una reforma en profunditat de tot el sistema mundial de competició esportiva. En primer lloc, reclama una transformació radical del COI i de la FIFA. Però reconeix que perquè les Olímpiades i els Mundials funcionin també cal que la població del país amfitrió estigui correctament informada del procés i tingui capacitat de decisió sobre el que es fa. De fet, el que reclama Zimbalist a Circus Maximus és més democràcia.