Barcelona, 11 de setembre de 1923. Els carrers de Barcelona acollien la primera Diada multitudinària de la història. La Mancomunitat, l’organisme preautonòmic creat el 1914 per Prat de la Riba, s’havia consolidat plenament, i la premsa de l’època destacava que, des que el 1886 es commemorava de forma més o menys clandestina, era el primer cop que la gran jornada reivindicativa catalana tenia un caràcter institucional. Durant aquella jornada es van dipositar més de mil ofrenes florals al monument de Rafael Casanova. Però aquella nova dimensió no li restaria força reivindicativa. Segons la mateixa premsa, en alguns dels actes d’aquella jornada es van clamar consignes com “Visca Catalunya lliure”, “Mori Espanya”, “Mori l’exèrcit” i “Visca la República del Rif” en referència a la revolta anticolonial al protectorat espanyol del Marroc.
Un cop d’estat forjat per l’aparell militar espanyol a Barcelona
Segons l’historiador Shlomo Ben Ami, professor de la Universitat de Tel-Aviv i un dels principals investigadors del règim dictatorial de Primo de Rivera, aquelles consignes van convèncer els sectors més reaccionaris de l’aparell militar espanyol a Barcelona que havia arribat el moment de prendre el poder. L’independentisme català no era l’única preocupació d’aquell grupuscle conspirador, format pel capità general Primo de Rivera i per una dotzena d’oficials, però sí que formava part d’una pretesa conxorxa derrotista i antipatriòtica integrada, també, per anarquistes i comunistes. L’endemà, Primo de Rivera reunia el governador militar Cesar Aguado Guerra, el cap de l'Estat Major, Juan Gil y Gil, el general Eduardo López de Ochoa, el comandant del sometent, Placido Foreira Morante, i dotze coronels, i posava en marxa la maquinària colpista.
Els suports civils catalans a la maniobra colpista
Des de la vaga de la Canadenca (1919) el fenomen del pistolerisme havia adquirit una dimensió colossal. Només a Barcelona, entre gener i agost de 1923, s’havien produït més vuit-cents atemptats que s’havien saldat amb 34 morts (entre aquestes la del líder sindical Salvador Seguí, el Noi del Sucre) i 76 ferits. En aquell context d’extrema violència (a una mitjana d’un mort i dos ferits per setmana), els sectors socioideològics més conservadors de la ciutat, que s’agrupaven al voltant de l’organització patronal Foment del Treball i dels partits polítics Lliga Regionalista, Comunió Tradicionalista i Partit Conservador, van girar la mirada cap al capità general Primo de Rivera, que, molt abans de la Diada de 1923, ja havia proclamat la necessitat de restaurar “el orden y la ley” i que havia suggerit que la forma de fer-ho era manu militari.
Els suports militars espanyols a la maniobra colpista
Primo de Rivera no era el candidat en ment dels generals del “Quadrilàter”, un grupuscle conspirador format per quatre alts comandaments de l’exèrcit espanyol a Madrid, que, el professor Ben Ami, considera l’arrel de l’operació colpista. Cavalcanti de Alburquerque, Berenguer Fusté, Saro Marin i Daban Vallejo, representaven l’ala més dura de l’estament militar espanyol, obertament enfrontats amb el president Garcia Prieto per la política governamental al Marroc. L’estament militar espanyol no estava disposat a acceptar una investigació parlamentària per a dirimir les responsabilitats del nyap d’Annual (1921), que s’havia saldat amb la mort de 14.000 soldats de lleva espanyols. El “Quadrilàter” havia valorat diverses opcions per a liderar el cop, però en cap d’aquelles travesses apareixia la figura de Primo de Rivera.
Les catacumbes del cop d’estat: el “Quadrilàter” i el rei Alfons XIII
Primo de Rivera no apareixia en aquelles travesses perquè no havia tingut cap paper en les protestes militars. El “Quadrilàter” havia estudiat i descartat les opcions dels generals Weyler i Aguilera (els més destacats en l’escalafó militar). I Primo de Rivera, que, en tot moment, va estar informat, va jugar les seves cartes amb una extraordinària habilitat. Es va presentar davant el nucli de la conspiració com un garant de la col·laboració de la societat civil. Per a convèncer els generals del “Quadrilàter” es va presentar com “l’esperança blanca” de la burgesia catalana, que en aquell moment era el grup social més poderós econòmicament de l’estat espanyol. Vençut aquest escull, només li calia l’autorització del rei. Per què el rei Alfons XIII —que estava al corrent de l’operatiu des del primer moment— de seguida li va brindar el seu suport.
El cop d’estat
El 15 de setembre de 1923, Primo de Rivera pujava en un tren per a anar a Madrid a prendre possessió del poder. El dia abans, el rei Alfons XIII, que, com el seu pare Alfons XII des de la Restauració borbònica (1874), tenia el poder de nomenar i derrocar governs, l’havia nomenat president del Directori Militar (el nou executiu). S’havia perpetrat un cop d’estat dirigit per l’estament militar i amb el suport entusiàstic del rei Alfons XIII (que conservava la seva condició de Cap d’Estat), que posava fi a mig segle d’un règim constitucional (1874-1923) dominat pels partits “del torn” (la corruptíssima alternança de conservadors i liberals en el govern) i per la xacra del caciquisme. Primo de Rivera arribava al poder amb la promesa de regenerar políticament i culturalment Espanya, i molts, fins i tot els dirigents del PSOE, li van fer confiança.
El galdós paper dels líders de la Lliga
La premsa de l’època informa que aquell 15 de setembre de 1923, l’Estació de França era un bullidor d’autoritats. El professor Ben Ami destaca el testimoni d’un dirigent anarquista, que molt il·lustrativament relataria el comiat que certes classes dirigents de la ciutat li van dispensar al nou dictador: “a les andanes s’hi va reunir la plana major de la reacció barcelonina, els monàrquics alfonsins, els monàrquics carlins, el bisbe i una nodrida representació del Foment del Treball i de la Lliga Regionalista, amb el mateix Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat, al capdavant”. Primo de Rivera mai havia simpatitzat amb el catalanisme. Tenia una idea folklòrica del fet nacional català, que resumia en el concepte “regionalismo bien entendido”. Però havia promès acabar, no tan sols amb el pistolerisme sindical, sinó amb tot el teixit associatiu obrer.
La “traïció” de Primo de Rivera
Només posar els peus al poder Primo de Rivera va iniciar el desballestament de la Mancomunitat. Decidit a posar fi a “el exclusivismo malsano” de què gaudia Catalunya, va intervenir la institució i va destituir el seu govern, perquè considerava que aquell organisme —que, amb escassos recursos financers havia desenvolupat una titànica acció modernitzadora, totalment inèdita en la història contemporània de Catalunya “contribuïa a deshacer la gran obra de unidad nacional”. El president Puig i Cadafalch, rellevat per un militar, proclamaria amargament: “Nosaltres creguérem que el capità general resoldria el problema i l’ajudarem. A Madrid, el rei considerà que una mica de dictadura li resoldria les molèsties de la vida dels partits i les incidències parlamentàries (...) La Mancomunitat fou destituïda. Ens equivocarem”.