Totes les dictadures del segle XX van intuir el cinema com un dels altaveus més potents per difondre el seu ideari. L'Espanya franquista no va ser una excepció, tenint en el Noticiario Cinematográfico Español la principal eina propagandística del règim. El No-Do (acrònim de Noticiarios y Documentales), com es coneixia popularment, eren peces documentals que exaltaven les excel·lències i 'virtuts' de la societat nacionalcatòlica espanyola del moment, que, en un país en què els televisors encara eren un luxe només a l'abast d'una petita elit, es projectaven en les sales de cinema, el principal entreteniment de la població aleshores, abans de l'inici de les pel·lícules.
El No-Do es va crear el 29 de setembre de 1942 i es va mantenir en funcionament fins al 1981, set anys després de la mort del dictador, tenint a Barcelona una delegació que va enregistrar més de 5.500 reportatges referents a activitats esportives, culturals, religioses o industrials. No tots es van emetre. N'hi va haver que, tot i ser un servei estrictament franquista, o potser per això, no van passar el tall de la censura. Ho hem sabut ara, tal com explica el portal de la CCMA, gràcies a la donació dels llibres de rodatge que ha fet Pilar Gabernet, viuda de l'operari del No-Do, Blas Martí, al Centre d'Investigacions Film-Història de la Universitat de Barcelona.
De la vaga de tramvies al Barça, Picasso o els Beatles
El primer rodatge del No-Do a Barcelona data de l'1 de gener de 1943 i correspon a imatges d'una cursa atlètica a la capital catalana. L'últim és del 31 de maig de 1981 i és una desfilada de les forces armades a la Ciutat Comtal. Entremig, milers i milers de cintes documentals que s'exhibien a les sales de cinema de tot l'Estat. O no. Així ho ha descobert el director del Centre d'Investigacions Film-Història, Magí Crusells, repassant els dos llibres donats per Gabernet. Dos volums de tapa rústica en què figuren tots els rodatges fets a Barcelona i enviats a Madrid, des del primer fins a l'últim.
Entre les filmacions censurades a Madrid, destaca especialment la vaga de tramvies de Barcelona de 1951. Un rodatge arriscat que Martí va registrar sota el genèric de "Detalles de Barcelona para identificar". Els organismes propagandístics franquistes van entrar en còlera en visionar aquell metratge que qüestionava l'ideari del règim dictatorial, fet que va provocar que el mateix director general del No-Do es presentés personalment a Barcelona amenaçant amb represàlies els membres de la delegació catalana del Noticiarios y Documentales.
Tampoc es va projectar als cinemes espanyols (només ho van fer a quatre sales de Barcelona), el resum del 5-0 del Barça-Madrid del març de 1945. Com també es va silenciar la donació que Picasso va fer d'un quadre seu per recollir fons per als afectats per la riuada del 1962, de la mateixa manera que es va ometre el concert dels Beatles a Barcelona el 1965, tret d'un pla per a un reportatge dedicat a la "montera" que porten els toreros.
Amb la mort del dictador el 20 de novembre de 1975, el No-Do va deixar de ser obligatori als cinemes estatals i es van començar a fer reportatges de temàtiques impensables fins aleshores: la delegació barcelonina va entrevistar el president Josep Tarradellas a l'exili (tot i que tampoc es va emetre), es va fer una peça de la Diada del 77, o un reportatge sobre un jove grup teatral anomenat Els Joglars que preparaven la seva nova obra: La torna. Els llibres, guardats per Blas Martí des del mateix dia que va tancar la delegació de l'informatiu franquista per conservar-ne el llegat, ara es digitalitzaran i tindran accés públic a la web de Film-Història.