Conegut sobretot com a poeta –i propietari d’una històrica pastisseria–, el sarrianenc J.V. Foix també fou un prolífic periodista i un activista polític entusiasta. La seva entrada als mitjans literaris i artístics es va produir a l’entorn del 1916, quan s’integrà a la penya d’escriptors i intel·lectuals de l’Hotel Continental, on coneix els poetes Josep Maria López-Picó, Joan Salvat-Papasseit, Carles Riba i Joaquim Folguera, a través del qual començà a publicar a La Revista. Són anys d’inici i intensos al costat d’aquests amics, que quedaran retrats al seu llibre Catalans de 1918.

El seu interès poètic, artístic i periodístic l’acosta a l’avantguarda, interessant-se per l’obra de Joan Miró i Salvador Dalí i presentant les novetats de la poètica internacional. Ho farà a través de les col·laboracions en publicacions com La Revista, Trossos –que dirigeix–, La Cònsola, L'Amic de les Arts i, especialment, com a director de la secció literària del diari La Publicitat, el seu diari, on col·labora des del 1923 fins al 1936, quan la Guerra Civil estronca per sempre més la seva carrera de periodista, sovint amb el pseudònim “Focius”.

Des del punt de vista polític, Foix participà a la Conferència Nacional Catalana que donarà lloc a l’agrupació –posteriorment partit polític– d’Acció Catalana i participa i polemitza en els debats polítics defensant posicions catalanistes i nacionalistes, i alhora elaborant un teoria catalanista influïda per la fascinació que li provoquen alguns aspectes del feixisme italià i, com en d’altres homes de la seva generació, de l’Action Française.

Com escriu Pere Gómez Inglada, estudiós de la seva obra periodística i política, “Foix és un ferm partidari de la independència de Catalunya (i quan parla de Catalunya sol referir-se a “la bella constel·lació”: amb el Rosselló, València i les Illes), però en el sentit estricte del terme: no dependència”. Una llibertat que en cap cas vol dir aïllament del món ibèric, mediterrani i europeu, i que el porta a dissentir del separatisme. De la mateixa manera, tot i certs aspectes de llenguatge, idees i estètica poden ser pròxims a la “modernitat” del feixisme italià, Foix aposta per un pensament antiimperialista, anticesarista, antimonàrquic, demòcrata i liberal. Aquesta ha de ser la base de la seva Revolució Catalanista, que reelaborarà més tard aplegant idees ja escrites durant els anys 20, tant a La Publicitat com a Monitor, revista dirigida pel seu amic Josep Carbonell.

La Guerra Civil i la postguerra l’obligaran a recloure’s a la botiga i a la casa familiar, deixant la seva activitat periodística, cultural i política, però faran que intensifiqui la seva vessant poètica i exerceixi un mestratge sobre les noves generacions, com Gabriel Ferrater i Pere Gimferrer. Membre de l’IEC i premi d’Honor de les Lletres Catalans, Foix esdevindrà un mestre i un patriarca de la literatura catalana.

L’article seleccionat respon a la primera època periodística de J.V. Foix, quan Acció Catalana –que s’ha fet amb La Publicitat– li encarrega que s’ocupi de la política catalana. Foix, a través del comentari de l’opinió publicada, construeix la seva pròpia doctrina, d’acord amb el que es proposava “l’aplec de patriotes” que era l’Acció Catalana d’abans de la dictadura de Primo de Rivera.

 


República nostra

J.V. Foix
La Publicitat, 17 de gener de 1923.

La República catalana . · Republicans catalans, sí; espanyols, ¿per què? . · La conferència nacional catalana i l’ideal republicà . · Els republicans i Acció Catalana . · Equívoc perillós . · Per la República nacional

A Costa de Ponent, de Vilanova i Geltrú, és comentat un article aparegut a La Tralla on s’al·ludia l’actitud dels partits federals i republicans davant el nostre plet nacional:

«Aquests partit, que temps passats semblava que actuessin d’una manera oposada o, quan menys, allunyada del nacionalisme català, es reorganitzen arreu, especialment a les contrades tarragonines, on en els mítings que s’hi vénen celebrant es propaga i es reconeix el fet de Catalunya nació».

Els vells republicans que havien romàs fins ara addictes a la causa de la república espanyola, giren llur esguard a la jove Catalunya i en ella concreten llur ideal caríssim. Amb un gaudiment infinit, sil·labegen els mots magnífics de República Catalana com l’expressió d’una causa santa per la qual hom es rejoveneix, per la qual hom pot morir... D’ací que el periòdic vilanoví expressi el seu parer escrivint:

«A vosaltres, joves, us toca escollir entre republicans catalans o republicans espanyols. Tota la nostra simpatia és pels primers; pels altres, indiferència, i més que indiferència, repugnància; i si vosaltres us hi apunteu, seguireu fent obra contrària a ço que avui reclama la pàtria catalana, l’única pàtria nostra. No vulgueu, doncs, que la joventut republicana de Vilanova sigui assenyalada per llurs procediments anticatalans. Per tal com d’ésser així, nosaltres, com a nacionalistes, tindríem el dret de cridar ben alt: Catalans, execrem-los!...».

* * *

Seny, mensual catalanista de Palamós, sota el títol Republicanisme, escriu en un seu editorial, que és altament aconhortador, que els republicans federals de Catalunya ingressin als rengles de l’exèrcit nacionalista. «El catalanisme, diu, ha entrat en la fase brillant que ja no el representa un sector determinat, sinó que arboren la seva bandera diferents partits. En aquest bell moment, l’actuació d’Acció Catalana és propícia per tal com atreu molts elements, els quals, en la fase anterior, es retreien de coadjuvar en l’obra de reivindicació nacional».

És cert, segons Seny, que el catalanisme regionalista prestà bons serveis a Catalunya en el seu temps; però en la seva actuació política prestà més d’atenció al ronyó d’Espanya que al cor de Catalunya. Això obligava a la Premsa patriòtica a fer miraculosos equilibris per justificar la intervenció del catalanisme en l’obra del Govern detentor de les llibertats de la Pàtria. Davant el progrés evident de la idea i del sentiment nacional entre els catalans honestos, ¿què faran els republicans de bona fe? Segons el periòdic palamosí,

«A la Conferència Nacional Catalana es proclamà que, sense dubte, la forma de Govern més escaient a la Catalunya lliure, és la republicana. El clarivident definidor de la nostra política, senyor Rovira i Virgili, es complau a manifestar que prové del camp federal i que En Pi i Margall, si visqués, fóra, sense cap dubte, un defensor de la nostra independència nacional. Algun agrupament republicà ha ingressat ja en massa a Acció Catalana i els federals sincers de tot Catalunya adopten en llurs mítings, íntegrament, l’ideari d’aquesta organització. Només el republicanisme botifler d’En Lerroux planta cara d’adversari als republicans de la República Catalana. Altres republicans, errats, enlluernats pel sindicalisme vermell, se sostenen també en pugna nostra. Però els veritables republicans, els veritables federals se’ns acosten cordialment, germanívolament, amb l’esguard fix en l’ideal independentista dels patriotes íntegres».

* * *

Sovint encara el mot República, pres genèricament, permet mantenir entre els republicans històrics i els nacionalistes republicans un equívoc deplorable; adés en dir República, hom al·ludeix Espanya, adés Catalunya, segons el públic i la localitats. Aquesta política, però, és tanmateix perillosíssima. Heu’s ací Athos, a Renaixement, del Vendrell, com molt justament s’expressa:

«Fa poc que els nacionalistes érem encara titllats de retrògrades i d’antidemòcrates; avui, però, no pot arrelar a Catalunya un ideal sense ajuntar-hi la nostra aspiració de llibertat per a la Pàtria. Jo, nacionalista radical de sempre, no podia comprendre com en nom de la llibertat i en nom de la democràcia i de la República se’ns podia combatre. ¡Com si a Catalunya no hi pogués haver llibertat i democràcia sota una República!»

Això és, sota una República Catalana. Puix que una cosa és la llibertat, la democràcia i la República espanyoles, i una altra la llibertat, la democràcia i la República catalanes. És per aquestes que els patriotes catalans poden demostrar llurs simpaties, unir els seus esforços, pugnar per la seva realització. Un republicà espanyol i un monàrquic, enemics a dins d’Espanya, poden, situats a Catalunya, formar un front únic espanyolista contra els republicans patriotes de Catalunya. L’espanyolista, doncs, heu’s ací l’enemic, sigui republicà, sigui monàrquic. La bandera tricolor dels republicans històrics, no és, com dèiem ahir, la bandera dels republicans catalans, la qual no pot ésser altra que la gloriosa bandera de les quatre barres. Segueix Athos, dient:

«Capitostos del republicanisme van per les contrades tarragonines predicant la bona nova i, amb la bandera de les llibertats pàtries, fan República Catalana».

Així sia. Però en el mateix número de Renaixement, signat X, es parla del renaixement del republicanisme amb aquests termes:

«El republicanisme havia de mostrar la seva renaixença, perquè només un valent i determinat estat d’opinió francament enardit pot acabar amb l’esbarriment dels actuals sostenidors de la Restauració, per fer d’Espanya un poble modern, i de Catalunya una regió completament lliure».

La qual cosa no és admissible per un republicà català. La modernització d’Espanya no entra dins de la nostra jurisdicció i la llibertat regional de Catalunya, sota una República espanyola, no és el nostre programa. Tampoc la llibertat de Catalunya no ha d’ésser un mitjà per a instaurar-hi una república. La República, per a un patriota republicà català, és el coronament de la nostra independència col·lectiva. Només una República nacional obté els nostres fervors. A Espanya, als seus republicans especialment, podem donar-los una cosa: el nostre exemple.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat