Seleccionar un article de l’escriptor, historiador, periodista i polític Antoni Rovira i Virgili sobre el nacionalisme català és especialment complex si tenim en compte que va ser un dels seus teòrics més complets, dedicant-hi estudis clàssics, milers d’articles, assajos històrics i mantenint un paper polític de primera categoria. Ara bé, un dels trets que més va destacar de l’obra de Rovira i Virgili és el seu profund coneixement de la qüestió nacional a Europa i dels diferents pobles que lluitaven per la seva llibertat, i la idea claríssima que Catalunya havia de tenir una política internacional, com la tenien d’altres nacions europees sense estat.

Aquestes idees van quedar negre sobre blanc durant els anys de la Gran Guerra, quan Rovira va esdevenir un dels capdavanters de l’aliadofília catalana i un dels majors experts sobre els moviments nacionalistes, claus en l’escaquer de la futura Europa que havia de venir. D’alguna manera, com va dir algú, la primavera de les nacions semblava donar la raó a Rovira i Virgili, quan apareixen tot de pobles que algú havia arribat a creure que només existien en  la seva imaginació.

Nascut a Tarragona, on va ser un dels joves republicans federals que feu el pas al nacionalisme català d’esquerres, arribà a Barcelona per entrar a la redacció d’El Poble Català, on s’ocupà, especialment, de la política internacional. Col·laborador entre d’altres de La Publicitat –en la catalanització de la qual participà, com a membre de l’anterior La Publicidad–, fundà i dirigí Revista de Catalunya –represa als anys 80 per Max Cahner– i La Nau, i publicà diversos llibres, com la Història dels moviments nacionals, El nacionalismo catalán, Nacionalisme i federalisme o Història nacional de Catalunya.

Com a polític, milità a la UFNR, que abandonà l’any 1914 arran del Pacte de Sant Gervasi, encapçalant el grup d’El Poble Català dissident de la política de Coromines. Cridat per Prat de la Riba, fou responsable de premsa de la Mancomunitat de Catalunya, i l’any 1922 participà en la fundació d’Acció Catalana, de la qual se separà per fundar Acció Republicana de Catalunya, fins la reintegració dels dos partits. L’any 1932 ingressà a ERC, partit pel qual va ser elegit diputat al Parlament de Catalunya.

Durant la guerra va mantenir viva tant la seva activitat periodística com el seu compromís polític, i l’any 1938 va ser elegit vicepresident primer del Parlament, fet que comportà que fos nomenat, automàticament, president de la cambra a l’exili, quan Josep Irla passà a la presidència de la Generalitat, arran de l’assassinat de Lluís Companys. Durant els seus darrers anys, a l’exili, formà part del govern d’Irla i mantingué una intensa activitat epistolar amb vells amics també exiliats i continuà escrivint profusament.

Com hem dit, la Gran Guerra va ser un moment de gran activitat per a Rovira i Virgili: va redactar el “Manifest dels Catalans”, va escriure Els valors ideals de la guerra, va col·laborar a Iberia, etc. Com a historiador, periodista i polític, fou un dels observadors més atents al gran esdeveniment mundial, que creia decisiu pel futur de Catalunya. En aquest sentit, a l’article “Soldats de Catalunya” de la seva secció “Ideari de la guerra” d’Iberia, és un abrandat elogi dels voluntaris catalans que lluitaren amb l’exèrcit francès i que Rovira creia que serien claus perquè la República Francesa victoriosa donés una solució satisfactòria als catalans, davant una Espanya neutral i aïllada dels corrents europeus. 

 

Soldats de Catalunya

Antoni Rovira i Virgili,
Iberia, 16 d’abril de 1916

Aquests  germans nostres que, portats per un gran impuls del cor, han ofert a la França la sang i la vida, han fet a la causa de Catalunya un servei immens. Li han fet un  servei més eficaç, més fructífer, que tots els  propagandistes i tots els polítics plegats. Si la guerra present  té, entre altres conseqüències, la de donar una valor internacional al moviment nacionalista de Catalunya, ho deurem en primer lloc a  aquests catalans, ensems obscurs i gloriosos, que lluiten al costat de l’exèrcit  francès.

En Josep Carner ha proposat, amb una tranquil·la audàcia, que Catalunya plantegi davant d'Europa el problema que inútilment ha plantejat davant d'Espanya, i que faci  advocada nostra a la França, la  França universal, defensora de totes les causes de llibertat humana. I bé: això exigeix una presentació prèvia, com si diguéssim al presentar Catalunya a la  França i a Europa, puix la Catalunya autèntica, la Catalunya catalana, la Catalunya nacional, és fins  avui, per als pobles europeus, una inconeguda.

Hem d'anar a la  França i dir-li amb veu agosarada i amiguívola: “Som els catalans; som Catalunya,  que ve a sotmetre el seu plet a jutges més imparcials i justos”.

Som els catalans. ¡Som Catalunya! Per donar idea de la nostra personalitat, ¿haurem de  posar-nos a fer un resum històric? ¿Haurem d'explicar què és i com és la nostra pàtria? ¡Oh, i que feixuc i disgraciós no esdevindria això! sobretot, que poc oportú no seria en l'hora anguniosa i tràgica que viu el món!

Gràcies a aquests voluntaris nostres que vesteixen l'uniforme del soldat francès, Catalunya pot presentar-se a la França amb uns simples i bells mots: “Jo sóc Catalunya, la petita terra llatina veïna  teva, que, a més dels seus  fills que són dins la República, n'ha donat dos mil més de voluntaris per a lluitar, sota les seves  banderes, contra  l'enemic” i dient aquests  mots, la França ens coneixerà de seguida i ens escoltarà cordialment.

Tots els nacionalistes catalans n'hem de sentir grat d'aqueix servei altíssim que  presten a la causa patriòtica els dos mil voluntaris. Ells lluiten per Catalunya. Des dels dies llunyans de 1714, ells són els primers que en veritat donen la sang per Catalunya. No la donaren verament per Catalunya els qui combateren en la península l'any 1808, ni a l'Africa l'any 1860, ni a Ultramar durant les guerres colonials, Però la donen per Catalunya aquests dos mil catalans que ara al costat de la França heroicament combaten.

Com una força pregona, misteriosa i formidable, va entrant en les ànimes catalanes la consciencia nacional i alhora la consciencia universal. Per anar a la gran guerra d'Europa, en la qual l'Estat espanyol no hi pren part, dos mil catalans han sortit voluntaris. Digueu-me quants voluntaris sortirien de Catalunya, si una nova guerra d’Àfrica, per l’estil de la del 1860, arribes avui a esclatar...