Llegiu-me bé i amb atenció perquè el que us explicaré avui us sorprendrà i segurament també us ofendrà. Hi ha una espècie de competició i rivalitat entre pobles veïns que no ens pot descriure més com a societat catalana. Ens agrada guanyar o, el que sembla el mateix, però en realitat és molt diferent: no ens agrada perdre. Criticar el poble del costat és un dels nostres esports nacionals preferits, i, si la veïna és una desgraciada que no està bé del cap i ens n’ha fet una de l’alçada d’un campanar o li han fotut les banyes i ella no ho sap, nosaltres ho esbombem per tot el poble i que la donin pel sac!

Hi ha una espècie de competició i rivalitat entre pobles veïns que no ens pot descriure més com a societat catalana

Amb aquesta rivalitat i manera de fer ben presents, dilluns passat, algú que "parlava de Barcelona" intentava parlar amb algú que no "parlava gens de Barcelona". Perquè aquí, al Gironès, ens és igual formar part de la mateixa varietat dialectal (central) que els que "parlen de Barcelona", aquí ho destriem així: hi ha "el nostre parlar" i "el parlar de Barcelona".

Nosatrus els catalans

En aquesta conversa de bar (d’on, si no?) ben entretinguda, els interlocutors discutien sobre quin català era millor: el català d’un o el de l’altre. "Els de can Fanga no parleu pas com nosatrus", deia un. "Oi tant que no! Nosaltres parlem correctament i no semblem pagesots!", deia l’altre. I el primer encara li va replicar: "El nostre català sí que és de vritat! Jo, l’altre dia vaig anar a Barcelona… i qui em va parir… dingú no m’entenia pas en català i hasta vaig haver de parlar en castellà perquè mecàgum dena res de res i et diré una cosa: els que parleu català allà tampoc us entenem perquè el vostre català ja no és ni català, hòsties ja!". I, previsiblement, el segon protagonista es va rendir i ja no va gosar dir res més.

En aquesta conversa de bar (d’on, si no?) ben entretinguda, els interlocutors discutien sobre quin català era millor: el català d’un o el de l’altre

El català de vritat

"El català de vritat", "el vostre català" o una altra manera de voler tenir la raó absoluta de tot sense tenir ni idea de ben res. Quin català deu ser el "català de veritat"? Hi ha un "català de veritat"? Qui som per creure’ns millors que els altres per formar part d’una varietat dialectal o d’una altra? Si hi hagués discutit, els hi hauria dit que aquestes afirmacions i aquesta manera de generalitzar no ens fan cap favor. I també els hauria dit que prou feina tenim a reflotar la llengua i que no som absolutament ningú per jutjar el "català dels altres"… Però eren dos quarts de vuit del matí d’un dilluns i començar la setmana amb una discussió amb dos homes de més de cinquanta anys al bar no em va semblar adequat ni necessari. Per què? Perquè podia imaginar-me qualsevol resposta paternalista i perquè segurament la meva argumentació no hauria valgut per res. I ho vaig deixar estar.

Quin català deu ser el "català de veritat"? Hi ha un "català de veritat"?

Hores més tard, hi vaig rumiar i vaig comprendre que aquest senyor creia que "el seu català" era millor que el dels altres a causa d’una estretor de mires considerable. Perquè aquí som més tancats que l’hòstia (ens agradi reconèixer-ho o no) i aquesta és una reacció previsible i esperable d’aquell qui té el ferm (però fals) convenciment que lo seu sempre és millor que lo dels altres. I, és clar que el "seu català" és el millor de tots… perquè és el seu i tampoc no en coneix ni en vol conèixer cap altre.