Diuen l'interior de la coberta de Misteri a Deià, que Xavier Moret té la sort de poder-se guanyar la vida combinant tres de les coses que més li agraden: llegir, escriure i viatjar. Durant més de quinze anys va treballar de periodista a la secció de Cultura del diari El País. També ho ha fet per a TV3, El Periódico i La Vanguardia. Als trenta anys va escriure la seva primera novel·la, L’americà que estimava Moby Dick, i el 1998 va publicar el primer llibre de viatges, Amèrica, Amèrica, gènere en què ha obtingut una celebrada notorietat: el 2002 va guanyar el premi Grandes Viajeros amb Islàndia, l’illa secreta. En aquest camp, el seu últim llibre és Històries del Japó (2021). Un repàs bibliogràfic que no seria complet sense destacar que el 1997 va publicar la seva primera novel·la protagonitzada pel detectiu Max Riera, titulada Qui paga mana, sega que ha continuat amb cinc novel·les més, l'última Misteri a Deià, relat que veurà la llum el pròxim 19 de gener i del qual avui us oferim en primícia un extracte del seu primer capítol.
Misteri a Deià
El Damià va abaixar el cap quan em va obrir la porta del palauet, va esbossar un somriure afectat i em va convidar a seguir-lo mentre murmurava que la Senyora m’estava esperant a la sala. Pel camí em vaig fixar en els sostres alts, les sanefes amb relleus, la varietat de mobles antics, un parell de retaules de tons foscos i una col·lecció de quadres de gran format que em van fer pensar que, més que en una residència particular, acabava d’entrar en un museu.
La llum del sol, que entrava de biaix per l’única finestra oberta, omplia de claror una gran sala on em van cridar l’atenció els arabescos que dibuixava un parquet fet amb fustes nobles de diferents colors. En un racó hi havia una gran taula de billar, amb tres boles d’ivori disposades a l’atzar sobre l’entapissat verd i un conjunt de tacs fixats a la paret en forma de ventall, amb un marcador manual al costat. Un elegant piano de cua de color negre amb la tapa tancada, una vitrina amb una vaixella que s’endevinava cara, una llarga taula de menjador amb dos canelobres de plata, un mirall barroc i uns quants quadres de gran format amb paisatges de la costa mallorquina completaven una decoració sumptuosa que em va fer sentir molt poqueta cosa, com una closca de nou perduda en la immensitat de l’oceà.
A tocar d’una de les finestres, en una butaca de cuiro marró coronada amb unes grans orelleres, seia la Senyora, amb un vestit fosc, una mirada un punt altiva, unes ulleres penjades sobre el pit amb una cadeneta d’or i el cap ben alt, com si acabés de baixar d’un quadre d’època.
—Així que vostè és el senyor Max Riera —em va donar la benvinguda amb un somriure, sense molestar-se a aixecar-se i oferint-me una mà lànguida.
Vaig encaixar aquella mà que semblava de cera mentre ella m’indicava amb un gest que m’assegués a la butaca del davant. Entre tots dos hi havia, en una tauleta baixa, una safata de plata amb una gerra de vidre plena d’aigua i dos vasos posats cap per avall, amb una pila discreta de llibres i revistes al costat. Em vaig fixar en el llibre que hi havia al capdamunt, les poesies de Joan Alcover, mentre em preguntava si hi havia algun parentesc entre el poeta i la senyora Maria Margalida Alcover de Saforteza.
Portada de Misteri a Deià, la nova novel·la de Xavier Moret
Quan ella li va dir que ja no el necessitava, el Damià es va retirar esbossant una reverència fastigosament servil.
—¿Què li sembla aquesta casa? —em va preguntar la Senyora amb un somriure autosatisfet, abastant l’entorn amb la mirada—. És gran i luxosa, però li diré la veritat: és incòmoda. Què hi farem: s’ha fet vella, com jo. Fins i tot més que jo... —va riure amb una coqueteria estudiada—. De tota manera, en aquesta casa hi vaig estiuejar de nena i és sabut que amb el pas dels anys tenim tendència a idealitzar la infància, assimilant-la a un paradís perdut.
—Té tota la raó — li vaig concedir mentre pensava que devia ser molt fàcil associar una casa com aquella amb el paradís. No tothom tenia la sort de passar la infància en un palauet a prop del mar.
—A l’estiu s’hi està bé, però a l’hivern la casa és una gelera — va continuar la Senyora, mentre jugava amb la mà dreta amb la polsera de perles que duia al canell esquerre—. Jo visc a Palma, però els estius els passo sempre a Deià. No sabria viure sense els tarongers, els llimoners, els ametllers, les oliveres, la muntanya des Teix, el mar, sa Cala... — va posar ulls de somiadora—. En resum, que no sabria viure sense els colors i les sentors de Deià, i sense aquesta llum tan genuïnament mediterrània. Abans hi venia amb el meu marit, però des que es va morir, ja fa cinc anys, que hi vinc sola. Què hi farem, als meus dos fills no els agrada, Deià; prefereixen anar-se’n de vacances a països tan exòtics que ni sabria dir-li’n el nom — va riure—. Abans m’enviaven postals de tant en tant, però ara ni això. Diuen que ja no es porta... Però, bé, no em puc queixar, mai estic sola. La Nora, la minyona, em fa companyia i s’ocupa de les coses de la casa, mentre que el Damià em fa de secretari un parell de dies a la setmana.
—Més que una casa, sembla un palauet. — Vaig escombrar la sala amb la mirada, aturant-me en una tauleta arraconada on hi havia, perfectament alineats, una bona col·lecció de medicaments de diferents mides que s’endevinava que havia de prendre la Senyora al llarg del dia. Al costat de les moltes obres d’art que hi havia a la casa, em va fer l’efecte que allò era com un petit altar contra les xacres de l’edat, contra el pas del temps.
Va ser en aquest moment que la Senyora em va explicar, amb un orgull evident, que aquella casa l’havia fet construir, més de cent anys enrere, el senyor Antoni Vives, un exseminarista mallorquí que es va convertir en secretari de s’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria i es va acabar casant amb una comtessa italiana.
No em va estranyar gens que s’Arxiduc sortís a la conversa. Al contrari: ho esperava. Tota aquella costa, de fet, està relacionada amb aquell noble somiador que va néixer a Florència el 1847 i va morir a Bohèmia el 1915, als quaranta-vuit anys, començada la Primera Guerra Mundial, com si fos conscient que l’Europa que vindria ja no tindria res a veure amb el seu món. L’estiu del 1867, amb tan sols vint anys, va visitar per primera vegada l’illa de Mallorca a bord del seu veler Nixe, i en va quedar completament enamorat, en especial de la costa de Tramuntana. El 1872 va comprar una primera possessió a Valldemossa, i en els anys següents en compraria unes quantes més a la costa que s’estén entre Valldemossa i Deià. Les grans finques de Miramar, Son Marroig, Son Moragues, S’Estaca, Sa Pedrissa i Son Gallard, amb milers d’oliveres centenàries i boscos de pins abocats al Mediterrani, es conservaven com a testimoni del seu gran amor per l’illa de Mallorca.
Foto de portada: Manel Vaqué