Ara que no hi haurà futbol, tu i jo, podrem tornar-nos a avorrir a la nostra manera. Badant a través dels vidres i espiant què mengen per sopar avui els veïns. I ja no caldrà que em queixi, carregant les síl·labes d'aquest menyspreu quan torni a preguntar:
—Un altre partit? No van jugar fa dos dies?
Un desert d'horror enmig d'un oasi d'avorriment
I podrem anar al cinema a veure pel·lícules infectes que recomanarem als amics i podrem anar al teatre i en sortir malparlarem dels actors que és la distracció que més ens agrada. I ja no estarem pendents dels horaris, ni t'hauràs d'inventar excuses a la feina, ni malalties de familiars que fa anys que has enterrat per arribar a l'hora justa del xiulet. No et sentiré renegar enllà de la porta, ni intentaràs —inútilment— explicar-me la diferència entre la lliga i la copa, ni què és el fora de joc, ni quants punts hi ha en joc en cada partit. Ara tot això ja no ens importarà perquè viurem l'excepcionalitat del no-res. Un desert d'horror enmig d'un oasi d'avorriment. Tanco els ulls i de l'angoixa existencial, els pèls ja se'm posen de punta. Ens contemplo asseguts al sofà amb la llum tènue al rebedor mirant reels d'Instagram sense parlar-nos.
—Què fas?
—Penso.
—En què penses?
—En coses.
—En quines coses?
I m'encongiré d'espatlles. Tornar a la vida mediocre dels qui no desitgen, dels qui són més lliures, dels qui no pateixen per si una esfèrica creua una línia blanca, ni escolten les declaracions d'analfabets milionaris que sempre repeteixen els mateixos tòpics. No em miris amb aquesta condescendència. Com si la gent de la cultura no repetís també sempre la mateixa estrofa fent veure que la melodia és diferent. Respiraré amb orgull la superioritat moral d'aquells a qui no ens interessa cap esport, i com que passarem més temps junts, arribarem a la sana conclusió que ni jo soc tan interessant, ni tu vals tant la pena, i que deixar-nos, si ho fem amb certa dignitat és un acte ridícul, però de gent adulta. Ho explicarem als amics i als coneguts, potser fins i tot al terapeuta, i ens bloquejarem de les xarxes, malparlarem l'un de l'altre com si fóssim actors, i quan torni a començar la pretemporada em vindrà aquell enyor esmolat que es cola per dins de la roba i t'engrapa les vísceres i em diré, no li diguis res, no li diguis res, i t'escriuré és clar i et preguntaré qui guanya? I tu somriuràs perquè tenir la certesa que dependre de tu és una responsabilitat tòxica que enganxa. I em respondràs, matusser, el missatge.
—Què fas?
—Res.
—Res?
—Res.
I si en aquest lapse de temps no coneixem a ningú que ens distregui, tornarem a quedar per a avorrir-nos perquè en això de desitjar-se d'aquesta manera nostra no hi ha rival petit, els partits s'han de jugar i fins que no xiula l'àrbitre tot és possible.