L'atzar, o les sempre misterioses polítiques de programació de les plataformes, ha fet que Reina Roja (Prime Video), Furias (Netflix) i Mary & George (Sky Showtime) s'hagin estrenat amb molt poques setmanes de marge. “Ara estic en aquella edat en què em criden per fer secundaris”, explica entre riallades, quan li diem que darrerament ens el trobem fins a la sopa. És el que passa a les tres sèries citades, que demostren que el nostre home tant treballa aquí com a França o al Regne Unit. Però el motiu d'aquesta entrevista no té res a veure amb cap producció televisiva.
Volem parlar de Hate Songs, que aquests dies s'ha presentat al D'A Film Festival, i que arribarà a les sales de cinema el proper 19 d'abril. Àlex Brendemühl (Barcelona, 1972) és un dels tres magnífics, i únics, intèrprets d'un absorbent i claustrofòbic joc triangular que, en un únic escenari i centrat en el genocidi de Ruanda, reflexiona sobre la memòria històrica, el perdó i la reconciliació després de la barbàrie. La pel·lícula ens situa a l'any 2014, quan, amb la intenció d'assajar una radioficció que forma part d'un programa de pacificació en el vintè aniversari de la tragèdia, un actor i una actriu ruandesos (Boré Buika y Nansi Nsue), amb ben diferents circumstàncies i lligams amb el conflicte, es citen amb un tècnic de so belga (el personatge del nostre entrevistat) a l'antiga seu de la Radio Télévision Libre des Mille Collines, la RTML. Aquella va ser coneguda com la ràdio de l'odi, perquè s'hi programaven música i missatges que incitaven als oients hutus a agafar els matxets i sortir a exterminar tutsis.
En aquest 2024, Brendemühl va guanyar el seu tercer Gaudí (els altres dos havien arribat amb Les dues vides d'Andrés Rabadán i Historias para no contar) i va viure la seva primera nominació al Goya per la seva feina a Creatura, amb un rol clau, el del pare despistat, per entendre el procés d'autoconeixement del cos i del desig de la protagonista. “Sí, sí, és així”, afirma contundent en preguntar-li si creu que viu el magnífic moment professional que s'endevina des de fora. “Ara faig coses que em venen de gust. I he dit no a molts projectes, perquè crec que la sort i el secret del meu èxit, si és que en tinc...”
Jo crec que, clarament, sí que el tens.
... doncs la raó és que m'he anat fent un camí propi, i que d'alguna manera m'he dissenyat la carrera una mica a mida, que és el que penso que hauríem de fer tots. Perquè al final ets responsable de la trajectòria que tens. No pots plorar i dir que no t'arriben papers. Si no t'arriben, doncs te'ls has de buscar.
O generar-te'ls.
O les dues coses. Un també és responsable de fer sempre el mateix tipus de personatges. I potser els fas molt bé, això és el que se't dona bé i, quan fas segons quines feines, estàs impostat. No ho sé, cadascú té les seves especialitats. Jo crec que també, en els darres anys, he pogut fer projectes molt variats. I el fet de treballar aquí i allà també em permet que m'ofereixin coses diferents en diferents llocs.
El genocidi de Ruanda va succeir en un període de temps molt curt, va ser fulminant: en tres mesos van matar gairebé un milió de persones
Tinc la sensació de que ets una rara avis: fa 25 anys que et veiem, amb èxit i reconeixement, amb premis i nominacions. Però sempre des d'un perfil més aviat baix. I amb una coherència, una fidelitat, a la idea que probablement tens del teu ofici. Segurament has fet feines per pagar l'hipoteca, però crec que no has acceptat gaires peatges.
No, no faig gaires concessions. I també m'ho passo molt bé treballant. O sigui, al final, realment la meva és una feina divertida. I de vegades t'has de pessigar. O sigui, és que pagaria per treballar! Però no, millor cobrar, que hem de poder seguir vivint [riu]. Jo segueixo molt la meva intuïció, i evidentment hi ha vegades que no l'endevines, que no t'entens amb el director o que les companyes o companys són uns impresentables que et fan la vida impossible. Però en general, si m'escolto amb sinceritat, normalment l'encerto. I aquesta potser sí que és una virtut que tinc, la meva intuïció, perquè a la feina sempre he sabut bastant el que sí volia i el que no.
Hate Songs arriba en plena commemoració dels 30 anys del genocidi de Ruanda.
Quan l'Ibón —Cormenzana, productor— i l'Alejo —Levis, director— em van parlar d'aquest projecte, el tema de Ruanda era un eco llunyà, que em sonava lleugerament... però aquells fets es van desdibuixar amb la guerra dels Balcans, de la qual aquí se'n parlava molt més, i van coincidir en el temps. El genocidi de Ruanda va succeir en un període de temps molt curt, va ser fulminant. En tres mesos van matar gairebé un milió de persones. Van entrar en tromba i el món no se'n va assabentar, o no va voler assabentar-se. I els governs, l'opinió internacional, no se'n va fer ressò, o van mirar-s'ho per sobre, perquè era un conflicte que ni els anava ni els venia.
L'Àfrica ha importat més aviat poc, habitualment.
Geoestratègicament, el genocidi no simbolitzava res com per haver-se d'implicar. Llavors, és que, en el fons, hi ha conflictes de primera i conflictes de segona. Hi ha temes dels què no se'n parla, que la premsa oblida en dos dies. I bé, em va semblar que un projecte com aquest era necessari. I perquè també era una manera de parlar de tantes coses que veiem ara mateix, perquè podem dibuixar un paral·lelisme amb el què avui s'està vivint a Palestina. També podríem obrir el tema de la memòria històrica, i de com resoldre conflictes i guerres fratricides com la que nosaltres mateixos vam tenir en aquest país; com trobar la reconciliació, com mirar-se als ulls i acceptar-se. No sé si dir demanar-se perdó, que és demanar molt, però... Un país com Ruanda, que ara està florint econòmicament, i és un dels que té la renda per càpita més alta a l'Àfrica, i que sembla que aparentment han superat aquell conflicte trenta anys més tard. La societat viu en una certa harmonia, malgrat que és un país que segueix en dictadura, però una mica laxa, i la gent ha trobat un entente cordiale com per poder llevar-se al matí, sortir al carrer i no matar-se. Ni alimentar aquesta rancúnia després d'una guerra...
Que l'element incentivador d'odi i violència fos una emissora de ràdio, també ens convida a reflexionar sobre el paper dels mitjans de comunicació a l'hora de fer propaganda. Ara mateix, els mitjans estan molt desprestigiats, aquí i a tot arreu...
Totalment. Les fake news, els missatges d'odi, la manipulació de les notícies, com s'inventen coses, com s'utilitza el poder dels mitjans per distorsionar la realitat, tot això està més present que mai. I si li afegim les xarxes socials, amb Twitter com a espai d'odi on es vomita des de l'anonimat... Vas enrere fins a l'any 1994, i veus com la ràdio RTML es converteix en una arma de destrucció, com es converteix en una eina tan poderosa per manipular i generar odi. Jo crec que es pot traçar aquest arc fins a la realitat més actual.
Com veieu el periodisme des de la vostra professió?
Mira, jo vaig començar a estudiar periodisme. I penso que moltes vegades enfoco la meva tasca com a actor des d'una perspectiva quasi periodística. Crec que també som un mitjà per retratar la realitat, per fer crítica, per fer comentaris sobre el què ens envolta, sobre el món que ens ha tocat viure. I crec en la nostra responsabilitat, com a artistes i creadors, a l'hora de donar un punt de vista, un accent sobre temàtiques i sobre problemàtiques, i convidar a reflexionar. Crec que és part de la nostra feina. Igual que l'entreteniment, la diversió, l'evasió, que també és molt necessària i forma part del nostre dia a dia, també hi ha d'haver una part de compromís, de denúncia i de discurs. D'altra banda, crec que les xarxes socials han generat una competència als mitjans de comunicació, al periodisme, i es creen unes plataformes d'opinió i de distorsió de la realitat que són un virus que desvirtua la vostra feina. Li està treient valor, mèrit i respectabilitat, i també remuneració.
No sé si he après alguna cosa. amb Creatura, el que sí és cert és que m'he he sentit identificat i menys sol veient que les coses que em passen també li passen a moltes persones del meu entorn
Vens de fer Creatura, una pel·lícula superpotent feta des d'aquest compromís tan necessari, amb una perspectiva novedosa, que ha generat molta conversa. Tu vas guanyar el Gaudí, vas ser nominat al Goya... Què has après com a home i com a pare fent Creatura?
És veritat que Creatura és una pel·lícula molt política, en el sentit que despulla la sexualitat femenina i despulla la gran incògnita del desig femení. Després de veure com Creatura ha arribat i ha despertat tanta incomoditat, que ha fet petar el cervell de tanta gent... bé, per fi parlem d'alguna cosa a la que no sabem posar-li nom. La pel·lícula genera grans interrogants, i això és molt interessant. Se li donen moltes voltes després de la projecció, ha generat debat, jo mateix m'he trobat amb molts pares que m'han donat les gràcies, que m'han explicat coses que han viscut amb les seves filles, que no sabien com gestionar la seva relació amb elles, amb el seu cos i la seva sexualitat, amb tensions en el pas a l'adolescència, a l'edat adulta.
I tu què n'has après? Perquè tu tens filles adolescents...
Jo tinc dues filles i un fill preadolescents. Mira, quan vaig llegir el guió li vaig dir a l'Elena Martín que entenia moltes coses que li passen a aquest personatge, les veig, m'han passat directament o indirectament, o que em fa por que em puguin passar o no. No sé si he après alguna cosa. El que sí és cert és que m'hi he sentit identificat, i menys sol veient que les coses que em passen també li passen a moltes persones del meu entorn. I que el cos femení, el cos humà, la sexualitat i el desig, segueixen sent un gran tabú. A partir d'aquí et tranquil·litzes, segueixes el curs del riu. El que dic és que potser mai no aprenem, i aquests temes seguiran sent sempre un tabú. Abans era el pes de la religió catòlica, o la repressió d'una educació per la qual el sexe era tabú. No toquis, no parlis, no miris. I ara, al segle XXI, tu pots pensar que això a tu no et passarà: jo parlaré obertament amb les meves filles sobre sexualitat, i tindrem un diàleg fluït. I fer-ho continua sent igual de complicat per mi que ho devia ser per als meus pares. Assumim-ho, i mirem de fer alguna cosa. Per això és tan important que s'hagi fet una pel·lícula com Creatura.
Parlàvem fa un moment de la responsabilitat de l'artista: a l'hora de triar una feina, t'hi empenta que hi hagi compromís, missatge, política?
Crec que haver fet les feines que he fet, o de tenir el recorregut que tinc, ja atrau un tipus de projectes i de temàtiques, i també d'actituds. Llavors potser algun director diu, hòstia, per aquesta pel·li veig l'Àlex, perquè podria ser un actor que s'hi impliqui, que hi cregui, que vagi més enllà, i que pugui donar-li una vida a aquest personatge, i encarnar-lo i donar-li una credibilitat. I amb això, bé, al final et crees un segell, per bé i per malament. I evidentment el compromís en forma part. Jo sempre intento que el que faig pugui incitar a la reflexió, a un canvi, a una evolució, a un aprenentatge. Per a mi i per a l'espectador, perquè penso que al final anem de la mà. Si per mi genera un aprenentatge, i un canvi de paradigma, doncs és un regal. És un regal i penso que no és tan complicat que això formi part de la meva feina.
