Es diu aviat, però Albert Om (Taradell, 1966) porta quaranta anys clavats en aquest camí costerut que és el periodisme. Ha tocat gairebé tots els botons i ho ha fet escalant des dels baixos. Va començar locutant a la ràdio del seu poble, va saltar a la premsa comarcal, va passar pel món del guió i va saltar a la fama catalana gràcies a Malalts de tele. Tota la resta ja és gairebé llegenda per a una generació que s'ha criat amb la seva cara en tots els àpats, fent el cafè amb El club o la digestió del sopar amb El convidat, probablement un dels millors formats que ha desenvolupat la pública. El periodista sempre ha semblat tenir la clau de l'èxit, sortint airós de qualsevol aposta, movent-se amb facilitat entre la privada i la pública: en cada ocasió, sempre amo del seu destí. Però per a tot hi ha una primera vegada. Abans d'aquest estiu li van comunicar que cancel·laven Islàndia, el projecte que va liderar durant set anys a les tardes de RAC1, un programa que anava la mar de bé. Hi va haver especulacions i titulars sobre la decisió, però el conductor del magazín no va alçar la veu. Era d'esperar: Albert Om és d'aquelles persones serenament impenetrables, un paio correcte de manual.
Però ni llavors l'Albert va quedar desprotegit. Casualitats de la vida, en paral·lel estava preparant el que serà el nou programa de tardor de TV3, i no hi va haver espai per la desmotivació. A Una altra historia —s'estrena el proper 26 d'octubre— el periodista se submergeix en la vida d'objectes que expliquen històries de persones i de col·lectius amb la missió de teixir la memòria popular de la Catalunya del darrer segle. Al costat de tres historiadors —Xavier Carmeniu, Alba Gràcia i Queralt Soler— s'han mogut per la geografia catalana per trobar aquestes peces supervivents del temps, acumulant i escollint més de 100 peces que acabaran exposades al Museu d'Història de Catalunya el primer trimestre de l'any que ve. Història, tradició, cultura, emoció i diversió s'entremesclen en un format que té tant d'entreteniment com de divulgació, un producte al servei del poble. Ens rep a la seu de la tele pública catalana amb Xavier Carmeniu, l'historiador que hi ha contribuït i que acabarà sent testimoni d'una conversa sobre el passat, el present i el futur d'Om. No se sap què passarà, però té tota la pinta que el de Taradell tornarà a caure de peu.
Quantes fotos heu rebut?
Va ser una bogeria, hem rebut fotos de més de 3.000 objectes de tot Catalunya i de totes les èpoques d'aquests 100 anys. La feina de tot l'equip del programa —sobretot dels historiadors— ha sigut filtrar i triar quins d’ells són els que es veuran a través de la tele, que seran uns vint. El criteri ha sigut que darrere de cada objecte hi hagi una història, perquè és un programa d'històries a partir dels objectes, que tenen moltíssima vida. Hi ha coses que estan vinculades amb la història col·lectiva del país i coses que són més quotidianes.
Quins són els objectes més curiosos?
Xavier : A mi n'hi ha dos que em van impactar molt. Un és un pot de perfum de Myrurgia de fa 50 anys que no s'ha obert mai, i és un record d'un convidat vidu que li havia regalat a la seva dona quan van començar a festejar. Només amb aquell perfum expliquem la història del que era tenir relacions de parella durant la postguerra a Catalunya. I també recordo la història d’una filla que el seu pare, republicà, havia perdut les mans per una explosió a la Guerra Civil, el van tancar a la Model, i un company de cel·la li havia construït una pròtesis amb cuir i li havia enganxat una cullera, a més fent angle recte, perquè es pogués posar el menjar a la boca. Quan et porten aquests objectes i te'ls expliquen és impossible no entendre molt millor la història del nostre país. Després de les entrevistes tenia la sensació d’haver fet una cosa que valia la pena. Estem a una televisió pública i estem ajudant a posar en valor la història popular d'aquest país.
Albert: La gràcia és això. Per exemple, hi ha un voluntari dels Jocs Olímpics del 92 que ens porta la samarreta que portava l’últim dia signada per Pasqual Maragall, llavors alcalde de Barcelona. O el Llibert Tarragó, que és fill d'una persona deportada a Mauthausen, que porta un tros de filferro i una pedra del camp de concentració, amb tot el que això significa perquè el seu pare va sobreviure allà. Hi ha històries dures i emotives, i d’altres que tenen a veure amb discoteques. Per exemple, el rètol de la sala Zeleste, que ja no existeix i que farà recordar l'espectador el que havia viscut allà dins. Hi ha un públic per veure el programa, que és la gent que ho ha viscut i que reconeixerà aquests objectes, i la gent que no ha vist res d'això, gent molt més jove, que fliparà i quedarà absolutament fascinada.
Fent aquest programa de televisió estàs construint una història popular de Catalunya
És un programa amb una gran voluntat de servei públic.
Per mi hi ha dues coses. Hi ha el programa de televisió, fet amb voluntat didàctica però també d’entretenir perquè estiguis una hora mirant-lo i te l'empassis del primer minut a l'últim. La feina que tenim és fer un bon programa de televisió. Però és que, a més, fent aquest programa estàs construint una història popular de Catalunya, i aquesta és la part més de servei públic i que va una mica més enllà del que és la tele.
Dius que t'agrada més escoltar que parlar, gairebé com si fos una cosa revolucionària. Ens costa escoltar?
Escoltar va molt bé perquè la gent parli. I sobretot quan et dediques a això. En aquest programa hi ha gent que la història que ens explica no l'ha explicat mai a ningú, a vegades ni a la seva família. Clar, o tu escoltes molt a aquella persona o no t'ho explicarà, perquè és una cosa que forma part de la seva intimitat. Escoltar és una feina bàsica. Sí, parlar, segons com, potser és més fàcil que escoltar, perquè escoltant has de tenir ganes d’escoltar a l’altre. I estem en una època una mica de bulímia informativa —i no voldria pas frivolitzar—; o sigui, sembla que estàs consumint molt, molt, molt, molt, però també has de parar un moment i fer la digestió.
A El convidat vas tenir molt temps per escoltar. Et remires els capítols?
Sistemàticament no, però sí que a vegades passen coses que fa que t'ho tornis a mirar. A vegades mor un dels protagonistes i TV3 ho torna a emetre, i ho tornes a mirar; o hi ha algun fet d'actualitat relacionat amb aquella persona i dius: “hòstia, jo vaig anar a aquella casa”, i m'ho torno a mirar. I la veritat és que em fa il·lusió. Al cap de deu anys moltes vegades penso: “mira, encara aguanta”.
Han quedat obsolets aquest tipus de continguts?
Es fan moltes coses. No és veritat que només es faci un tipus de televisió, es fan moltes coses, però has d'anar-ho a buscar. I també és cíclic. Quan vam començar a fer El convidat, semblava que a la tele no era un bon moment per les entrevistes llargues. Llavors engegues un cicle, s'hi va afegint més gent i arriba un moment que allò queda sobreexplotat i s'ha de tornar a parar una mica. La manera de dir que abans les coses es feien millor, a mi no m'agrada. Depèn.
Però costa trobar aquests referents més pausats en l'actualitat.
S'ha accelerat tot. Tot va molt més ràpid i amb els anys hi ha un procés d'acceleració. Però en aquest procés hi ha llocs on pots estar més tranquil, i programes on la gent escolta i parla. Això hi era fa 10 anys i hi és ara.
No és veritat que només es faci un tipus de televisió, es fan moltes coses, però has d'anar-ho a buscar
Tu tens la sensació que amb El convidat has fet el millor de la teva carrera?
Dir això és difícil. Jo tinc la sensació que El convidat era un format molt especial, i n'han quedat frases, que això és molt difícil. Com que quedi una frase de l'Eduard Punset dient que no es morirà mai. Al Punset el vaig entrevistar moltes vegades, i potser m'havia dit el mateix i no me n'havia adonat, però aquell format tenia una cosa especial. Molta gent guarda moments d'aquell programa. Però no sé si és el més important que he fet. Els set anys que he estat a Islàndia també he sigut molt feliç i m'ho he passat molt bé. I tampoc sé què vindrà.
Quina ha estat l'entrevista que més t'ha costat fer?
Això no t'ho sé contestar. Em sap molt greu, però és que no ho sé. No ho sé. Si parlem d'El convidat, per exemple, hi ha el capítol de Xavier Sardà, que és un convidat, diguem-ne, d'aquells intensos. A ell li agrada manar sempre i era un espai en què tota l'estona passaven coses. Em va portar el meu imitador de Polònia, el Pep Plaza; jo no en tenia ni punyetera idea, i de cop apareix a dinar allà disfressat. És aquest joc que et descol·loca i que està bé.
I una entrevista impossible?
A El convidat hi va haver molta gent que va dir que no perquè era un programa amb molta responsabilitat. La gent era conscient que era un espai important i que s'ho havia de pensar bé. Em va quedar molta gent amb ganes de fer-la. Un d'ells, el Joaquim Maria Puyal, per exemple, que vaig parlar amb ell. O Pep Guardiola.
Vas proposar-li també a Guardiola?
Sí, per proposar-ho... No em va quedar ningú per proposar. Això t'ho asseguro.
Sempre has tingut certa fama de seductor i de gendre perfecte, qualitats que es valoren a l'alça en un context professional patriarcal. N’has sigut conscient i ho has aprofitat, professionalment?
Jo crec que la gent que em coneix sap que em comporto bastant semblant. Crec que per anar bé no has de ser dues persones, una quan s'engega la càmera i l'altra quan s'apaga. Les mateixes tècniques que pots tenir tu a la vida per acostar-te o escoltar una persona són les mateixes que fas servir amb la teva feina. Si ets dues persones diferents s'acaba notant i professionalment, periodísticament, et perjudica.
Pertanys a una de les primeres generacions en poder-se dedicar al periodisme pur en català. Creus que també seràs de les últimes?
No, no tinc un discurs catastrofista. Jo me'n recordo quan estàvem estudiant a la universitat que també existia això de dir: “ostres, què farem, els que venen abans nostres estan col·locadíssims i no els traurem d'aquí”. Ara hi ha moltes més oportunitats de treballar en aquest ofici, hi ha molta més gent que s'hi vol dedicar i molta més precarietat. Abans la precarietat passava al principi, quan començaves i no cobraves, i tu no n’eres conscient i pensaves que era com un aprenentatge, com la figura dels aprenents d'abans. Ara la precarietat s'allarga més en el temps. Hi ha molts més mitjans, moltes més possibilitats de guanyar-te la vida amb això i molta més competència. Però jo crec que el periodisme continuarà existint de formes diferents i que aquesta és una professió molt necessària.
La gent més precària és la més valenta per aixecar la veu
Tot i així, no hi ha sentiment de col·lectivitat, perquè les noves generacions tenen por de perdre la feina i quedar-se amb el cul enlaire. Ha faltat autocrítica i acompanyament per part dels que teniu posicions privilegiades?
És difícil de contestar, però a vegades la gent més precària és la més valenta per aixecar la veu i, en canvi, la gent que està més apoltronada, i que té més bons sous, és la gent a qui li fa més respecte aixecar la veu perquè té més a perdre. Si hem acompanyat o no, no ho sé, jo crec que està bé treballar amb generacions diferents. A mi m'ha agradat sempre i sempre he tingut la sort de fer-ho. Quan era més jove m'agradava treballar amb gent més gran, i a l'equip d'Islàndia, per exemple, la majoria de gent tenia entre 15 i 20 anys menys que jo. Crec que és una barreja interessant. I en aquesta feina també s'ha de tenir en compte que és una cursa de fons. No és qui primer engega, saps? Sinó que és una cosa d'aguantar una mica. I en relació a la precarietat, crec que hi ha empreses que s'aguanten per un fil i que des de fora no ho sembla. Penses: “hòstia, mira quants continguts ofereixen”, i a vegades són com gegants amb peus de fang, i quan rasques una mica i veus què paguen, o com tenen la gent... Potser es farà una mica de selecció natural, perquè no pot ser.
Per què no tens Twitter?
No he sentit la necessitat d'haver-me d'expressar a través de Twitter perquè crec que tinc altres canals on m'he pogut expressar. És veritat que si tingués 30 anys menys és molt probable que hi hagués d'estar, perquè fins i tot les empreses on treballo m'ho haurien exigit. No estar a Twitter em dona una mica més de serenitat i de llibertat a l'hora de triar els temes que vull fer. Penso que potser és més fàcil marcar-te el teu camí sense això que ens influeix tant a tots els que ens dediquem a això.
Tu t'enfades molt?
[riures] Una cosa és el que transmetis i l'altra cosa és com siguis. Jo soc una persona molt nerviosa que per fora no ho sembla. I llavors encara és pitjor, perquè t'ho guardes per tu. No soc una persona irascible, però sí nerviosa; tinc un neguit controlat a dins.
Et vas enfadar quan et van dir que Islàndia no continuava?
Jo hauria volgut continuar, estava bé fent Islàndia, però les regles del joc són aquestes. A vegades dius tu que s'acaben i a vegades t'ho diuen les empreses. Em van dir que no hi comptaven, que segurament per la temporada que ve no hi hauria Islàndia per motius econòmics. I ja està, han sigut set anys fantàstics, i anem a fer Una altra història a la tele, i tan contents.
Quan un ha tingut una carrera professional exitosa, també se sent insegur quan li diuen que no?
Depèn. Depèn de què hagis fet i depèn d'en quin moment t'ho diguin. Si Islàndia s'hagués acabat el segon any, que no has pogut demostrar o fer tot el que volies amb el programa, és una cosa; i si s'acaba al cap de set anys és una altra. És important que s'acabi en un bon moment i Islàndia es va acabar en un bon moment. L'empresa té tot el dret a prendre les seves decisions, i tu el que has de fer és acceptar-les. No entendre-les: acceptar-ho. Igual que el revés. És un joc a dos. El que ha passat després ha sigut tot molt bonic, perquè he notat molt el suport dels companys de professió, dels oients, i he tingut possibilitats, perquè molta gent m'ha ofert fer altres coses, però em semblava que no era el moment, perquè ara estrenem Una altra història i també va bé agafar-se un temps per veure quin és el proper pas.
Home, Una altra història és una fórmula que podria eternitzar-se, no serà per falta d'objectes.
Doncs mira, ja ha quedat gravat [riures]. Ho enviarem directament a direcció.
