Avui fa 85 anys que es va proclamar, a la plaça Sant Jaume, la República Catalana. El 14 d'abril de 1931 Barcelona, i el conjunt de Catalunya, van viure una gran explosió d'alegria. La monarquia estava en plena crisi i va caure pràcticament sense resistència. Les coses, amb el temps, es complicarien, però aquell 14 d'abril regnava l'optimisme.

La crisi de la monarquia

A principis de 1931, la monarquia espanyola estava en plena decadència. La dictadura de Primo de Rivera havia caigut un any abans en no trobar suport ni tan sols entre els comandaments militars. El seu successor, el general Dámaso Berenguer, va intentar suavitzar la repressió i la censura, en la coneguda com dictablanda. Però cada cop més sectors de la població s'oposaven a la seva gestió. A l'agost de 1930 es va firmar el Pacte de Sant Sebastià, entre totes les formacions republicanes, alguns socialistes, Estat Català i Acció Catalana. Aquestes forces van acordar pressionar per acabar amb la monarquia i proclamar la República. Més tard el Partit Socialista Obrer Espanyol i la Unió General de Treballadors s'hi sumarien.

L'agonia d'un vell sistema

Davant la resistència de la monarquia a un canvi en profunditat, les forces republicanes van preparar una vaga general, que havia d'anar acompanyada d'una revolta d'algunes unitats militars. Finalment, només es va aixecar la guarnició de Jaca. Els dos capitans responsables dels fets van ser condemnats a mort. La seva execució va despertar grans protestes i va ser el detonant de la fi de la monarquia. Al febrer, Alfons XIII va encarregar el govern a l'almirall Aznar, i aquest ràpidament va convocar eleccions municipals per al 12 d'abril, amb l'objectiu de preparar més tard eleccions a Corts constituents per donar peu a un nou sistema polític.

Les eleccions a Catalunya

A Catalunya, un mes abans de les eleccions, a tota pressa, es va crear un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que agrupava Estat Català, el partit independentista de Macià, diferents grups republicans i nombrosos casals i associacions locals. Els regionalistes de la Lliga no esperaven que aquesta agrupació fos capaç de guanyar les eleccions, però la seva gran capacitat de mobilització de xarxes va fer possible la seva victòria, que va sorprendre fins i tot Francesc Macià. Tothom llegia aquestes eleccions com un plebiscit a la monarquia, i aquí la Lliga jugava el paper de partit monàrquic. L'agitació va ser molt forta durant la campanya, amb mítings continus. I els obrers catalans propers a la CNT, tradicionalment abstencionistes, van mobilitzar-se en massa en favor de les candidatures republicanes.

Espanya, republicana

A les capitals de província d'Espanya, els resultats no van ser gaire diferents dels de Catalunya: Les candidatures republicanes van triomfar. A moltes ciutats els republicans van triplicar els vots dels monàrquics. Això sí, a moltes zones rurals el caciquisme encara tenia molta força i els monàrquics van obtenir la victòria.

La proclama

El dia 14 es van confirmar els resultats electorals. I al migdia, Lluís Companys, cap de llista dels republicans a l'Ajuntament de Barcelona, es va dirigir a la casa consistorial per reclamar la vara d'alcalde. De seguida va sortir al balcó de l'Ajuntament i va proclamar la República, tot desplegant la bandera tricolor i la senyera. Una estona després, Francesc Macià es va presentar al vell palau de la Diputació i va proclamar la República Catalana en el si de la Federació de Repúbliques Ibèriques. Companys i Macià s'avançaven a la proclamació de la República espanyola a Madrid.

Proclamo la República catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica

La caiguda d'un règim

El rei Alfons XIII va intentar mobilitzar les forces que considerava que li podien ser favorables. Però la Guàrdia Civil i l'exèrcit es van negar a actuar. Ningú no va aparèixer per defensar la monarquia. La sensació general era que el règim dinàstic estava acabat. El rei va decidir anar-se'n a l'exili amb la família reial. Però una ombra planava sobre la nova República: el rei se'n va anar sense abdicar. Ell continuava considerant-se el rei d'Espanya. I conspiraria per recuperar el càrrec.

Només 3 dies

Macià va prendre mesures de seguida: Fins i tot va substituir Despujols, el monàrquic capità general de Catalunya, per López de Ochoa, un general republicà. El govern republicà espanyol de seguida va maniobrar per tal de frenar l'intent de consolidar la República Catalana. Tres ministres del nou règim, Marcel·lí Domingo, Lluís Nicolau d'Olwer i Fernando de los Ríos van viatjar a Barcelona de seguida per entrevistar-se amb els republicans catalans. El 17 d'abril, finalment, van arribar a un acord. La República Catalana esdevenia Generalitat de Catalunya. Es recuperava una institució medieval, amb un contingut per determinar. La negociació seria molt dura. Els republicans espanyols no acceptarien una estructura federal, i l'Estatut de Núria, consensuat pels parlamentaris catalans, va ser retallat substancialment pel parlament espanyol.

Els interrogants de la República espanyola

La qüestió territorial va ser un dels talons d'Aquil·les de la República espanyola. Mentre que per als republicans catalans la República havia d'anar associada a un reconeixement jurídic de la personalitat catalana, per a molts sectors centralistes, d'esquerres, però sobretot de dretes, l'Estatut suposava un risc per a la unitat d'Espanya. Però no era l'únic problema per al nou règim.  El paper de l'Església era molt debatut i això afectava qüestions que els republicans consideraven bàsiques, com el divorci o l'educació laica. Alguns grups d'esquerra volien una revolució social en profunditat i estaven disposats a combatre el sistema republicà. Això era especialment greu a les zones rurals, ja que les organitzacions obreres reclamaven un repartiment de la terra per acabar amb el latifundisme. Però el problema més gran, per als líders republicans, era l'exèrcit, que tenia una clara tendència involucionista. No trigaria gaire a revoltar-se contra la República.