Fa escassament dues setmanes, el president Puigdemont declarava que “Catalunya ha de poder tenir una política de defensa moderna, democràtica i molt homologable als esforços que fan nacions que considerem aliades”. Ras i curt, defensava la conveniència que l'Estat català disposi d'un exèrcit. Un plantejament que pot resultar estrany a una societat que, des de fa tres segles, no ha conegut una tradició militar pròpia. L'ocupació francocastellana del primer Borbó hispànic va desballestar l'Exèrcit de Catalunya. Va criminalitzar tots els combatents i va condemnar tots els comandaments. Amb el breu parèntesi del conflicte civil de 1936, Catalunya ja no tornaria a tenir un exèrcit propi i durant les centúries posteriors, exceptuant casos molt puntuals com Prim, Joffre i poca cosa més, els catalans crearien i alimentarien —per resistència, per desengany, o per les dues coses juntes— una cultura social i política absolutament refractària a les tradicions militars d'Espanya o de França.
El dia en què la guerra va deixar de ser hispànica
La Guerra de Successió hispànica (1705-1715) va dimitir de la seva condició successòria i va renunciar a la seva naturalesa hispànica el dia en què el candidat Habsburg va ordenar evacuar totes les seves tropes. Era el 22 de juny de 1713 —encara faltava més d'un any per a l'assalt borbònic a Barcelona— i Starhemberg i Grimaldi, en nom dels seus patrons respectius Habsburg i Borbó, pactaven la retirada de les darreres tropes austríaques. Aquells dies, anglesos i holandesos, que a Utrecht havien pactat una profitosa retirada a canvi de països i de negocis, únicament mantenien tropes testimonials al Principat. El 30 de juny de 1713, les armes austríaques, angleses i holandeses abandonarien definitivament el territori peninsular i deixarien Catalunya sola contra els exèrcits de les dues principals potències militars continentals. El conflicte adquiria una nova dimensió: les monarquies hispànica i francesa contra el Principat de Catalunya.
Dies de debat encès
Els catalans som molt tradicionals. Ho fa la nostra cultura llatina. I la nostra naturalesa mediterrània. En aquells dies decisius es van articular uns esquemes que, de manera reveladora, s'han reproduït posteriorment en el decurs de la nostra història més recent. Les institucions catalanes, la Generalitat i el Consell de Cent, van debatre la postura que convenia prendre a partir de l'abandonament internacional. I les fonts documentals ens revelen que els estaments del poder es van dividir entre els partidaris de la resistència, els partidaris d'una rendició incondicional i una curiosa facció, que podria inspirar la Tercera Via actual, partidària d'una rendició pactada en unes condicions fantasioses. El Borbó hispànic, que durant la guerra havia donat motius per ser la riota de totes les cancelleries d'Europa, havia madurat una obsessió malaltissa que imaginava amb fruïció la destrucció més absoluta dels catalans. Les fonts documentals també ho revelen.
El triomf de la revolució
Les circumstàncies, probablement més que la confiança, treballaven a favor del partit de la resistència, que s'acabaria imposant per majoria. El 9 de juliol de 1713, la Junta de Braços —l'equivalent a l'actual Parlament— va votar la resistència a ultrança amb totes les conseqüències. Va declarar, formalment, la guerra a les monarquies hispànica i francesa. El conflicte successori es convertia de facto en una revolució independentista. Es van transformar les estructures pròpies per adaptar-les a les d'un estat modern i sobirà. I la primera acció, no per la lògica sinó per les circumstàncies, seria l'articulació d'un Exèrcit de Catalunya que no estaria subordinat a la figura de cap monarca. Ni hispànic ni austríac. Ni finançat per cap cancelleria exterior. Ni Viena ni Londres. Amb una jerarquia republicana: un comandament militar subordinat a la classe política dirigent. I amb una estratègia estrictament catalana: el Principat com a únic camp d'actuació.
L'Exèrcit de Catalunya
L'Exèrcit català es va nodrir, bàsicament, d'efectius del país. La Generalitat, la Junta de Braços i les classes privilegiades hi posaven els quartos. I les classes populars, com ha estat sempre a Catalunya i a tot arreu, la il·lusió i la sang. S'hi sumarien les restes de l'exèrcit austriacista que no van seguir a l'Habsburg en la seva precipitada fugida del conflicte, fins a formar una curiosa escudella militar amb el propòsit inicial de crear unitats armades —regiments— en funció de l'origen dels combatents. Naturalment, napolitans, navarresos, alemanys i castellans no eren una massa considerable. Els que havien decidit de quedar-se, que volia dir renunciar a l'estipendi imperial i confiar el salari en el tresor d'un petit país en guerra, devien tenir aquella mena de raons tan poderoses que, en un escenari de conflicte, només són a l'abast d'una minoria. Les fonts ens revelen certa sinergia entre militars estrangers i dames catalanes, sobretot vídues, que podria explicar aquest curiós fenomen.
La Coronela de Barcelona
En el moment culminant de la lleva, l'Exèrcit de Catalunya va arribar a aplegar uns 10.000 efectius, distribuïts entre les armes d'infanteria, de cavalleria, d'artilleria i de marineria. Els regiments més nombrosos eren els catalans, seguits dels valencians, els mallorquins i els aragonesos. I a una distància considerable, les romàntiques restes de l'exèrcit imperial. A aquesta força militar s'hi van sumar les forces populars. Els miquelets —fusellers i cavalleria d'extracció pagesa i de gran mobilitat— i la Coronela de Barcelona, un exèrcit de civils format per companyies sorgides directament dels gremis. Fins a una quarantena llarga de companyies amb una història que es remuntava a l'any 1000. La Coronela de Barcelona aconseguiria aportar uns 6.000 efectius a la lleva decretada per les institucions; un fet que, en una ciutat d'escassament 40.000 habitants, revela un elevat grau d'implicació de la població civil en el conflicte.
L'ambició catalana
Naturalment, l'Exèrcit català tenia una ideologia. Com tots els exèrcits del món. Les fonts revelen que els últims resistents, els que van lluitar carrer a carrer i casa a casa, clamaven “Per la llibertat dels pobles d'Espanya”. Vist així podria semblar que la resistència a ultrança no era una revolució independentista, ni l'Exèrcit de Catalunya era tal cosa. De fet, ha estat un argument recurrent de la historiografia nacionalista espanyola que, en la seva ridícula argumentació, ha elevat els de la “Tercera Via barroca” a la categoria de protagonistes. Res més lluny de la realitat. “La llibertat dels pobles d'Espanya” no es referia ni tan sols a la recuperació de l'ideari confederal que, fins a la renúncia, havia representat el candidat Habsburg. Les elits catalanes —la fàbrica de les idees, com totes les elits del món a l'època— en la seva ambició, desmesurada o no, imaginaven una república catalana, pionera d'un model polític que s'acabaria imposant arreu dels “països d'Espanya”.
El pes de la història
L'any 1931, quan el president Macià —el dels fets de Prats de Molló (1926) i militar de professió— va proclamar la República catalana dins la Federació ibèrica, no feia altra cosa que recollir el testimoni de 1713: la ideologia que havia impulsat i l'ambició que havia presidit la revolució independentista. Catalunya es posicionava un altre cop, no com una locomotora d'idees amb una llarga i pesada corrua de vagons, sinó com la pionera d'un procés d'abast peninsular que trencava definitivament amb la cultura ideològica i sociològica sustentada en el poder de les oligarquies latifundistes castellanes: allò que contemporàniament identifiquem com les quatre-centes famílies que fa quatre-cents anys que governen les Espanyes amb les formes de qui mana —amb el fuet de cent cascavells— un vedat de caça privat. I que, contemporàniament, han transportat els seus interessos latifundistes cap al món de la gran empresa. Aquella que cotitza en un conegut índex borsari. Negar la ideologia independentista de l'Exèrcit català de 1713 equival a negar la ideologia independentista del govern republicà del president Macià.