Fa una dècada Lena Dunham tenia només 26 anys, i, tot i això, HBO va decidir apostar per ella perquè escrivís, produís, dirigís i protagonitzés la seva pròpia sèrie, Girls. El resultat va ser estimat, comentat i, també, molt criticat, però Dunham sempre ha estat d’aquelles persones que considera que la mala publicitat no deixa de ser publicitat, perquè li era bastant igual. Haters gonna hate. Ella va seguir endavant durant sis temporades narrant els errors i peripècies de quatre amigues a Nova York per intentar, i, en gran part, aconseguir, convertir-se en la veu de tota una generació.
Quartet de princeses decadents
Tot va començar amb una incòmoda conversa de Hannah (Lena Dunham) amb els seus pares, que li anuncien que li tanquen l’aixeta, que ja no l’ajudaran més econòmicament. Impulsada a la força cap a la vida adulta, amb 24 anys no té els recursos ni materials ni emocionals per comportar-se com a tal, la qual cosa la portarà a cometre un error darrere l’altre. En una situació similar es troben les seves tres amigues, Jessa (Jemima Kirke), Marnie (Allison Williams) i Shoshanna (Zosia Mamet), formant un quartet de princeses decadents que són incapaces de madurar ni de saber què fer amb les seves vides, representant, d’alguna manera, a tota una generació.
Perquè quan Hannah li diu als seus pares que vol ser “la veu de la seva generació” o, almenys, “una veu d’una generació”, no es refereix només a la voluntat de la protagonista de dedicar-se a l’escriptura, sinó també a la que la pròpia Lena Dunham té amb la sèrie: fer un retrat de què significa ser millennial. Més concretament, una noia millennial.
L'absència de diversitat cultural i racial no té justificació possible en una sèrie que retrata les parts més desfavorides de Nova York
Aquest retrat generacional va tenir molts encerts - l’evolució de les amistats que es van allunyant amb el temps, la representació de cossos i relacions sexuals de forma realista o el tractament de temàtiques difícils com la pobresa o els abusos -, però també algunes decisions discutibles, com l’absència de diversitat cultural i racial, que no té justificació possible en una sèrie que retrata les parts més desafavorides de Nova York. La majoria de crítiques, però, no van venir d'aquí, sinó per com de malament queien les protagonistes. I sí, les quatre amigues cometien errors constants i sovint eren odiables, però no ens equivoquem tots i ens odiem una mica a nosaltres mateixos?
Un retrat generacional que va tenir molts encerts i també algunes decisions discutibles. / HBO
La gran imperfecció de la Hannah, la Jessa, la Marnie i la Shoshanna no deixa de seguir sent aquest retrat d’una generació incapaç de prendre decisions que ajudin a sortir endavant amb les seves vides. I sense tots aquests errors i drames tampoc hi hauria hagut trama per omplir les sis temporades de Girls, que van acabar conduint a Lena Dunham a endur-se dos Globus d’Or i dos Premis Emmy. Perquè a vegades val més ser trencadora i ensenyar el que vulguis ensenyar sense fer cas a les crítiques que no intentar fer una sèrie per complaure a tothom, que d’aquestes ja n’hi ha moltes, i no són de les que deu anys després encara se'n parla.