Fa mal des del mateix títol: “’Un país de lladres’ brega amb la corrupció” (‘Country of thieves’ wrestles with corruption). El país en qüestió és Espanya i el títol és el de la “Carta des de Madrid” que escriu Guy Hedgecoe a Politico Europe, el diari més llegit i més influent entre la fauna que es mou a Brussel·les, capital de la Unió Europea. Dues frases en resumeixen el contingut. Una, el subtítol: “El deficient sistema judicial i el llegat del feixisme encara contaminen els partits polítics a Espanya”. Una altra: “Aquest és un país de xoriços i d’una justícia que no funciona”, dita pel dirigent comunista Julio Anguita el 2009 i que Hedgecoe recorda.

La cosa és que la peça concentra en quatre o cinc minuts els casos de corrupció més coneguts, simplificats, en fred, tal com els veu un estranger (l’autor, irlandès, treballa a Espanya des del 2003). És un mastegot. Llegir, tot seguit —no un dia aquí i un altre allí—, que entre juliol del 2015 i setembre del 2016, 1.378 funcionaris o polítics de tots colors van ser jutjats per corrupció; que el PP té ara mateix 50 casos d'ídem als tribunals; que l’exsecretari general del PP de València ha acceptat davant el Suprem que va finançar campanyes electorals amb diner negre; que dos ex presidents d’Andalusia estan processats per presumpta participació en una estafa amb diners públics per import de 136 milions d'euros; que el tresorer de CDC l’han condemnat pel cas Palau (sis milions en comissions); que Espanya ocupa el lloc 42 en l'índex de percepció de la corrupció de Transparency International, darrere de Costa Rica i Botswana.... Llegint-ho tot de cop, quina cara se li queda, Pirineus enllà, a un euròcrata, a un diplomàtic o a un euroquídam qualsevol?

“Els abusos comesos en l'actual Espanya tenen les arrels en la dictadura de Franco”, que va “posar en pràctica allò que Paul Preston anomena ‘pillatge institucionalitzat’” 

Segons la crònica, “els abusos comesos en l'actual Espanya tenen les seves arrels en la dictadura de Franco”, que va “posar en pràctica allò que Paul Preston ha qualificat de ‘pillatge institucionalitzat’”. D’aquí a qüestionar el mite de la transició va un pèl. Els comentaristes que cita el periodista apunten en aquesta direcció. Les democràcies sorgides del feixisme n’hereten les estructures corruptes, diu un. Rebla un altre: administrar una nova democràcia és molt difícil si no és amb els mètodes apresos durant la dictadura. Afegeix un tercer: els mateixos partits han governat massa temps, han debilitat els controls i equilibris del sistema. Han esdevingut màfies, conclou un més.

“A Espanya, la justícia contribueix al dèficit [democràtic]”, explica Hedgecoe, que cita l'Eurobaròmetre de l'any passat, on es veu que els espanyols “tenen menys fe en la independència del poder judicial que qualsevol dels seus veïns de la UE, excepte Hongria i Polònia”. Per acabar-ho d’adobar, esmenta la dimissió del nou fiscal anticorrupció després que els papers de Panamà revelessin que tenia actius amagats en una empresa offshore. Per paga, “també hi ha la sensació que els mitjans de comunicació no vigilen a polítics i empreses amb prou rigor”.

No és estrany, conclou un dels comentaristes, historiador, que els polítics espanyols “experimentin la impunitat que els polítics franquistes solien experimentar”.

La crònica qüestiona el relat que Espanya és la millor mostra dels beneficis del projecte europeu. Més aviat promou el relat contrari

L’article tracta de l’abast de la corrupció i les seves arrels. No és un retrat sencer d’Espanya, ni tampoc una peça acadèmica, certament. Al to reprovatori de la peça, entre el reny i el blasme, hi contribueix l'orientació dels citats a la crònica, tots, diguem-ho ràpid, “indignats”: Darío Adanti i Edu Galán, director i editor del mensual satíric Mongolia; Jaume Muñoz historiador i autor de “La España Corrupta” (prologat per Paul Preston); Joan Coscubiela, exportaveu de CSQP, i Simona Levi, dramaturga, activista i directora del Màster en Drets Civils, Tecnopolítica i Cultura Digital de la UPF Barcelona School of Management i coautora de “Votar y cobrar - La impunidad como forma de gobierno”.

"M'interessa moltíssim per què hi ha tants casos de corrupció a Espanya i volia entendre-ho", explica Hedgecoe a El Nacional. Sobre la selecció de fonts: "no volia parlar amb polítics, òbviament. Tampoc pensava que tota la gent que vaig entrevistar em remetria a Franco com a origen de tot. Entenc que no és l'única causa, però és l'arrel ".

"Un altre factor de la corrupció a Espanya són els mèdia, que tenen un paper important en tot plegat"

El periodista no s'ho ha passat gaire bé: "és un tema delicat: no vols parlar de Franco quan parles d'Espanya". Una altra causa de la corrupció "és la concentració de poder en alguns partits: el PSOE a Andalusia, el PP a València i Madrid, CDC a Catalunya ... I un altre factor són els mitjans, que tenen un paper important en tot això ".

Per molt incompleta i tendenciosa que es vulgui, però, aquesta crònica, més panoràmica que altres recents, conté fets que afecten al mateix relat de la UE, que sol presentar-se al món com la institució que sosté el període de pau més llarg mai conegut al continent (Premi Nobel de Pau 2012), i s’agrada assenyalant Espanya com a millor mostra dels beneficis del projecte europeu. No només qüestiona aquest marc d'interpretació. Promou el contrari. Per exemple, ¿com cau, en aquest context, la repressió de l'independentisme, o la notícia que s’ha canviat el règim de l’IVA amb efectes retroactius pels centres catalans de recerca, alguns de referència mundial, que ara han d’abonar, de patac, 20 milions d’euros a Hisenda? Doncs cau, com imagina qualsevol, en el context de la corrupció i de l’abús. Aquestes cròniques couen.