Morir a la primavera, de Ralf Rothmann (L'Altra Editorial) és una novel·la sobre els joves alemanys mobilitzats durant els darrers compassos de la Segona Guerra Mundial. Una colla de nois que van veure estroncada la seva infància quan els van enquadrar per forçar i els van enviar a lluitar en una guerra que ja estava perduda. Un drama ben similar al dels joves catalans que van ser mobilitzats a la lleva del biberó. Aquesta novel·la, traduïda per Ramon Monton, constitueix una gran reflexió sobre la guerra, però també sobre la naturalesa humana.

La por

El protagonista de la novel·la, Walter, que treballa com a munyidor de vaques, és mobilitzat per la força als 17 anys i se l'envia a lluitar al front de l'Est. Després d'un breu període d'instrucció, arriba a l'escenari bèl·lic quan ja tothom dóna la guerra per perduda. La seva mirada ingènua, de noi que amb prou feines ha sortit de l'ou, és idònia per transmetre el caos dels darrers mesos de l'Alemanya nazi. En arribar al front, Walter ja no es troba amb cap mostra d'heroisme.  La guerra que coneix Walter no pot ser més sòrdida: bombardejos aeris, ús de bombes de fòsfor, execucions sumàries, saquejos, ferits de guerra abandonats, violacions... I por. A les files alemanyes hi ha por per arreu, és el sentiment que ho domina i ho anorrea tot. Els individus estan terroritzats davant la guerra que s'aproxima, davant la por a les represàlies dels soviètics, davant la violència dels superiors, davant la mort... I la por i la desesperació dóna peu a les situacions més absurdes: suïcidis, orgies amb sexe i alcohol, execucions de desertors...

Walter, un protagonista molt especial

Walter és un individu desproveït de maldat, potser per la seva joventut. Afrontarà totes les desgràcies, fins les més terribles, amb el cor net, i  potser justament per això Walter és un supervivent: ell passa per la guerra més terrible, però sembla que la guerra no passa per ell. Malgrat tots els problemes, mantindrà la bona fe, la il·lusió, la voluntat de retornar a la vida civil, la confiança en el futur... El personatge, doncs, esdevé un contrapunt a la guerra que es desenvolupa al seu voltant. I gràcies a això podrà explicar una història tan commovedora.

La deshumanització, humanitzada

Morir a la primavera no és un llibre de vivències; en un moment determinat, l'autor deixa entreveure que és la història del seu pare. Però, abans que res, aquesta obra és una novel·la, un text on la ficció impera sobre el document. Hi ha una trama que domina sobre els escenaris, i això que Rothmann juga amb uns marcs superbs, a nivell literari: hospitals de guerra caòtics, camps de batalla arrasats, ciutats desfetes pels bombardejos... El llibre de Ralf Rothmann ​descriu magistralment la guerra i en aquest sentit es pot comparar a les millors obres de Hans Hellmut Kirst, però aquest llibre no és una novel·la de guerra, a l'estil de les d'Sven Hassel. La guerra de Rothmann no és una guerra de trinxeres: és una guerra de bombardeigs aeris, de mines, de gana, de polls, de desercions... Els civils, i els civils militaritzats que rebutgen ser militars, són els grans protagonistes d'aquesta història. La guerra de Rohtmann, sobretot, és una guerra que es desenvolupa al cor de les persones. Amb Morir a la primavera, l'Altra ens ofereix una obra magnífica, un llibre que no es pot deixar passar.