París, 20 de setembre de 1792. La Convenció Nacional de França, l’assemblea constituent de càrrecs electes embrió de l’actual parlament, assumia els poders executiu i legislatiu de l’Estat i votava liquidar el règim monàrquic i absolutista dels Borbons. Maximilien Robespierre, amb Georges Danton i Jean-Paul Marat, es convertia en una de les personalitats més poderoses de la primera França republicana i en el protagonista del projecte d’expansió europea del nou estat revolucionari francès. Amb Georges Couthon, una altra personalitat destacada de la facció més radical del partit revolucionari, va projectar la creació d’un cinturó territorial al voltant de França que hauria d'actuar a la vegada de plataforma expansiva i de muralla defensiva. Especialment durant el bienni 1792-1794, Catalunya, el Piemont, Baviera i els Països Baixos austríacs (l’actual Bèlgica) es van convertir en prioritats de la política exterior del govern revolucionari. I les seves respectives capitals, en nius d’espies.
La maniobra catalana de Robespierre
Quan els republicans francesos van aconseguir el poder tan sols feia 78 anys que el primer Borbó hispànic havia liquidat a sang i foc “por justo derecho de conquista” el sistema polític i institucional català. Robespierre i Couthon, homes il·lustrats, coneixien bé la història de Catalunya: la resistència i la posterior repressió. Amb aqporuells elements sobre la taula, van decidir crear a una xarxa d’agents a Barcelona que havia de preparar un escenari polític i social favorable a una revolució. Aquella xarxa seria dirigida per un personatge anomenat Pierre Nicolas Chantreau, professor de gramàtica castellana i de gramàtica francesa establert a les Espanyes des de 1762 i molt ben relacionat als cercles acadèmics i mercantils de Barcelona. A final de setembre de 1792, Chantreau va ser requerit a París per Robespierre i nomenat responsable d’una comissió secreta a Catalunya. Els mesos posteriors, Chantreau es valdria de la pantalla que li oferia la seva activitat acadèmica per teixir una important xarxa de suports.
Retrat de Georges Couthon (1790) / Museu Carnavalet
El projecte republicà català
Robespierre havia previst encendre una revolució antiborbònica i republicana a Catalunya. El general Jacques François Dugommier, el militar més prestigiós de la primera França republicana, va informar favorablement: “Les catalans son courageux, actifs, laborieux, ennemis de l’Espagne. Ils aiment toujours la liberté, et són prêts pour la revolution”. Ara bé, inicialment no era clar quin paper tindria el Principat un cop consumada l’operació. Mentre que Dugommier proposava l’annexió de Catalunya, Couthon s’inclinava per la constitució d’una república catalana independent en l’òrbita política del règim republicà de París. Finalment es va imposar la tesi de Couthon, i Chantreau, l’agent de Robespierre a Barcelona, es va lliurar a la captació de personalitats influents que secretament simpatitzaven amb la ideologia revolucionària. Les dades són molt difuses, però la investigació historiogràfica indica que la xarxa de Chantreau estava formada per comerciants i professionals liberals de la ciutat.
Gravat de Barcelona (1720) / Viquipèdia
Els antirevolucionaris
La liquidació del règim borbònic francès (20 de setembre de 1792) i la posterior execució de Lluís XVI i de Maria Antonieta (21 de gener de 1793) van provocar un èxode important de personatges estretament vinculats amb el règim monàrquic. Un era Antoine de Sartine, que havia estat el policia més poderós i el repressor més sanguinari del règim borbònic. Lieutenant du Châtelet (equivalent a comissari de París), lieutenant general du Royaume (equivalent a ministre d’Interior) i ministre de Marina durant els regnats de Lluís XV i de Lluís XVI, quan les víctimes que havien sobreviscut als seus mètodes van arribar al poder (1792), va desaparèixer precipitadament de París i va deixar enrere una vida de luxes i riqueses acumulades per mitjà de sonades pràctiques de corrupció. Sartine va fugir a Barcelona i, si bé a la capital catalana no era el borbònic francès més conegut, sí que es convertiria en el paradigma d’aquell fenomen.
Mapa de Catalunya (1793) / Biblioteca Nacional de França
Sartine, l’espia antirevolucionari
El periodista tarragoní Carles Marquès, que ha investigat profundament la vida i miracles de Sartine a Catalunya, confirma que l’expolicia de la Bastilla es va convertir en un dels principals informadors del règim borbònic espanyol. Sartine, nascut a Barcelona l’any 1729, fill d’un alt funcionari francès al servei de Felip V durant els primers anys de l’ocupació borbònica de Catalunya, no va fer cap a la capital catalana per una qüestió sentimental. Manuel Godoy, ministre plenipotenciari del rei espanyol Carles IV, el va fitxar a través de Luis de Lacy, capità general del règim borbònic a Catalunya i cosí de Sartine. Li va concedir una pensió (uns honoraris) de 80.000 rals de plata a l’any. Malgrat els desorbitats estipendis que va rebre, Sartine no podia portar la vida de luxe de París, però sí que es podia introduir en totes les festes de l’alta societat barcelonina i, fins i tot, mantenir una xarxa d’informadors locals que s’ocupaven de la part més fosca i més bruta de l’activitat.
Mapa de França amb la divisió administrativa aprovada per l'Assemblea Nacional (1792) / Biblioteca Nacional de França
Chantreau, l’espia revolucionari
Sembla que en poc temps (1793) van caure algunes de les peces que, pacientment, Chantreau havia situat estratègicament en el tauler barceloní. Barcelona, governada amb mà de ferro per Lacy i controlada amb guant de seda per la xarxa de Sartine, s’havia convertit en un terreny molt perillós. Però Chantreau no va recular. Animat per Robespierre, va posar en pràctica —naturalment, amb discreció extrema— mètodes que no tenien res a envejar als que emprava el seu patrocinador a París (el famós Terror), ni als que feia servir Lacy a Barcelona. Tot seguit, algunes de les peces de Sartine, també pacientment i estratègicament situades sobre el tauler barceloní, es van veure obligades a prendre mesures de seguretat o van desaparèixer de manera misteriosa. Molt probablement, a més de Sartine, en el punt de mira de Chantreau hi havia personalitats destacades com Rafael d’Amat, baró de Maldà i autor de Calaix de sastre.
Mapa de l'expansió francesa durant les èpoques republicana i imperial, fet a París (1815) / Biblioteca Nacional de França
Del projecte república al projecte annexió
Robespierre i Couthon van ser guillotinats el 28 de juliol de 1794. Paradoxalment, l’instrument que més havien emprat per desbrossar el camí que els havia dut al poder (més de 1.700 execucions només a París) es convertia en l’obstacle insalvable que posava fi a la seva carrera i a la seva vida. Els seus caps van rodolar pel cadafal; en canvi, el seu projecte català, amb algunes alteracions, no va desaparèixer de les taules de la cancelleria de París. El general Dugommier, pràcticament sobre les testes acabades de tallar de Robespierre i Couthon, va proclamar: “Si l’exèrcit francès entra a Catalunya com un benefactor, aconseguirà enfront d’Espanya un baluard molt més segur que els Pirineus”. Ja feia més d’un any que havia esclatat la Guerra Gran (1793-1795), que enfrontava el règim republicà francès amb els règims monàrquics i absolutistes espanyol i portuguès; en aquell context bèl·lic s’explicaria no tan sols la intensitat que va prendre la guerra d’espies a Barcelona, sinó també la recuperació de les tesis annexionistes.
Mapa d'Europa de 1789 / The Public Schools Historical Atlas, de Charles Colbeck (1905)
Barcelona, niu d’espies
Després de l’execució de Robespierre i Couthon, Barcelona va continuar sent un niu d’espies. La prova definitiva de l’existència d’aquest quadre l’aporta novament Sartine. L’any 1797, tres anys després de la mort dels patrocinadors de la fórmula república catalana i dos anys després del final de la Guerra Gran, Sartine, que temia per la seva vida, va fugir precipitadament de Barcelona. Es va ocultar a Tarragona, llavors una petita i tranquil·la ciutat de 6.000 habitants reclosa dins les muralles i governada amb mà de ferro pel furibund arquebisbe antirevolucionari Armanyà. Sartine va continuar exercint d’espia, però el seu target va quedar molt devaluat, perquè a Tarragona va acabar allotjat en un modest pis de lloguer al pla de la Seu. Va continuar informant del que va poder fins que va morir (1801); el seu contacte era el viatger pretesament il·lustrat Francisco de Zamora, agent de la cort espanyola responsable d’informar del compliment de les polítiques persecutòries contra la llengua catalana.
Imatge principal: Retrat anònim de Robespierre (1790) / Museu Carnavalet