M'agradaria escriure sobre l'Osteria Francescana, aquest restaurant de Módena que ara alguns experts han decidit que cuina els millors plats del món. Fa temps que hi vull anar. I no pel premi que ha guanyat. Els premis omplen els restaurants de gent absurda i posen una pressió artificial sobre els cuiners i el servei. 

Volia escriure sobre l'Osteria Francescana perquè és fruit d'una història d'amor. L'amor vertebra les persones i és la base del progrés. L'amor és una força que s'inspira en el passat però que t'empeny cap al futur ple de coratge i esperança. Es poden aprendre moltes coses sobre la relació entre l'amor i el progrés a través de la gastronomia. Ho poden comprovar en el capítol de Chef's Table dedicat al Restaurant de Massimo Bottura. 

El capítol explica el profit que el xef va treure de la saviesa d'una mamma jubilada que s'estava quedant cega. També parla de la relació que té amb la seva dona, que va començar a Nova York quan li va dir amb el seu anglès intuitiu de geni: "hola, sóc un xef italià”. El 2012 Itàlia va patir un terratrèmol i Bottura va salvar la indústria del formatge parmesà de Módena amb un plat anomenat Risotto Cacio Pepe. 

Vistos a través de l'Osteria Francescana, els polítics espanyols semblen aquests clients que fan el mec als restaurants moderns sense haver tastat la cuina casolana o menyspreant-la fins i tot. Bottura pot experimentar amb el menjar, però s'estima i coneix la cuina de les àvies. És conscient de la relació que hi ha entre el plaer i la memòria, i sap que un plat cuinat amb amor té el poder de fer-te viatjar a la infantesa.

Si els xefs tractessin el passat amb la poca cura dels polítics espanyols la gastronomia no seria un negoci. Des del punt de vista gastronòmic, és una sort que el gruix dels habitants d'Espanya encara siguin fills dels fogons de les àvies i les mares. La força de la vida local explica que Espanya sigui resistent als daltabaixos, i també que Catalunya i el País Basc tinguin els restaurants més refinats i vulguin independitzar-se.

Potser perquè la gastronomia és tan rica i diversa, el que uneix Espanya és el dolor i la desgràcia. Els polítics juguen a combinar paraules com si fossin concursants d'uns jocs florals perquè prefereixen buidar el passat de contingut que no pas haver de treballar-lo. Jo, cada cop que Pedro Sánchez, Albert Rivera o algun jove del PP parla dels perills del populisme o de Venezuela me l'imagino servint hamburgueses al McDonald’s. 

En el debat de l'altre dia només Pablo Iglesias va aconseguir sortir de les fórmules retòriques. Iglesias és l'únic candidat que té una relació saludable amb la història, però la seva agilitat es va acabar quan el presentador li va demanar pel referèndum. Iglesias no va gosar dir què pensa del cas català. Però quan el debat es va acabar feia cara de pensar que, mentre Espanya no afronti la seva història, ell no arribarà, ni de conya, a la Moncloa.

Últimament, he vist dues pel·lícules sobre la importància de reconciliar-se amb el passat. Una es titula Ararat i tracta sobre el genocidi armeni. Es pot trobar al YouTube i hi ha un quart d'hora, entre el minut 50 i l'hora i cinc minuts, que l'haurien de passar a totes les escoles de Catalunya. La pel·lícula explica amb quina subtilitat s'arriba a enverinar l’alegria de la gent i la vida d'una comunitat quan un Estat es nega a reconèixer episodis de la història que afecten els seus ciutadans.

L'altre film parla de l'herència del nazisme i el podrien passar entre els militants d'alguns partits que, com ara el PSOE, el PP o Ciutadans, estan plens de fills de militars i policies. What our fathers did, a nazi legacy és un bon documental. Els protagonistes són dos fills de criminals de guerra de l'exèrcit alemany i un jueu nordamericà, amb una part de la família exterminada en un poblet de l’est d'Europa 

És curiós de veure com els tres protagonistes s'enfronten al passat i a les actituds dels altres dos davant dels mateixos fets històrics. Un odia el pare de manera tan ferotge que porta sempre amb ell la fotografia que li van fer els americans després de penjar-lo. L'altre el justifica amb tenacitat i, malgrat que condemna el nazisme, se sent reconfortat quan un grup d'ucraïnesos feixistes li diuen que era un bon home. Pel que fa al jueu, no va arribar conèixer la part de la família exterminada, però en parla com si el seu tràgic destí li hagués infringit una ferida íntima.

El documental descriu molt bé la necessitat que tots tenim de donar un sentit a la vida de les persones que ens han estimat, sigui odiant-les o justificant-les. Explica com el passat marca el nostre vincle amb la comunitat i els nostres punts de vista, de vegades de manera molt extrema. En un país que tracta la història amb la fatxenderia del botxí o el ressentiment de la víctima, un documental semblant faria molt de bé -si més no ajudaria alguns polítics que volen ser l'encarnació del seny.

Lo que hicieron nuestros padres: un legado del franquismo. El que van fer els nostres pares: la Catalunya que tenim. Quantes impostures ens estalviaríem. Com millorarien els discursos. Durant la Transició, Felipe González es va comprometre a no tocar el tema del franquisme fins que els protagonistes fossin morts. Ara que per fi són morts, alguns partits parlen del futur igual que parlen de la Constitució, com si el passat no tingués la més mínima importància. Suposo que tenen por d'afrontar la història de la relació entre Espanya i Catalunya.

Llegeixin Una societat assetjada. Barcelona 1713-1714, de Albert Garcia Espuche. Fins a la guerra civil, Catalunya i Espanya discutien sobre els límits de la monarquia, ara discuteixen sobre els límits de la democràcia. El fet que resoldre les diferències a bufetades ara sigui força més difícil, no fa pas que el debat sigui més intel·ligent. A mesura que Espanya intenta fugir del seu passat, els discursos es degraden. El passat pot donar profunditat a l’amor i a la imaginació, però també pot dessagnar-nos. 

Un comença fugint del seu passat i s'acaba creient que és Napoleó. O Dom Quixot.