L'obesitat avança sense fre, tal com denuncien les autoritats sanitàries. I més encara des de la pandèmia. Segons l'Organització Mundial de la Salut, des de 1975, l'obesitat s'ha gairebé triplicat a tot el món. Aproximadament, el 39% de les persones adultes de 18 o més anys tenen sobrepès i el 13% són obeses.
La ciència ha demostrat com l'obesitat causa malalties cardiometabòliques com la hipertensió i la diabetis, però atribuir aquestes malalties simplement a un excés de greix és una simplificació. El greix actua com un receptacle per emmagatzemar energia, però també és un actor essencial en processos corporals vitals com la resposta immune, la regulació de la sensibilitat a la insulina i el manteniment de la temperatura corporal. És a dir, juga un paper essencial en el nostre organisme.
Un equip d'experts de la Universitat de Pensylvannia ha publicat una revisió d'estudis a la revista Cell en la qual conclouen que els efectes negatius de l'obesitat en la salut es deriven no només de l'excés de greix, sinó de la disminució de les funcions que aquesta porta a terme.
La composició i funcionament del teixit gras canvia en resposta a les fluctuacions de pes i a l'envelliment. A mesura que el greix disminueix en plasticitat a causa de l'envelliment i, en aquest cas a l'obesitat, perd la seva capacitat de respondre a les necessitats corporals. I quan això passa, quan es produeix un ràpid creixement del teixit adipós, augmenta el subministrament de sang, privant les cèl·lules grasses d'oxigen i provocant l'acumulació de cèl·lules que ja no es divideixen. Això condueix a la resistència a la insulina, la inflamació i la mort cel·lular, acompanyada del vessament incontrolat de lípids d'aquestes cèl·lules.
"El paper central de la disfunció del teixit adipós en la malaltia i la seva plasticitat recolzen la idea de treballar amb el teixit gras amb finalitats terapèutiques", asseguren els experts. "Queden moltes preguntes i oportunitats per a futurs descobriments, que generaran nous coneixements sobre la biologia del teixit adipós i, amb sort, conduiran a millors teràpies per a les malalties humanes."
Un exemple és el cervell. Se sap que a més grau d'obesitat, existeix un volum més baix de matèria grisa; i que l'escorça prefrontal del cervell –que determina el pensament complex, la planificació i l'autocontrol– és menys activa en les persones que tendeixen a menjar en excés, la qual cosa augmenta les possibilitats de patir sobrepès. I estudis anteriors han trobat un risc més gran de deteriorament cognitiu i demència entre les persones amb més quilos.