Fa uns dies, el president de Miquel y Costas, Jordi Mercader, en la junta d’accionistes de l’empresa, va explicar que enguany no podran fer totes les inversions previstes perquè les autoritzacions per alguns projectes s’estan demorant molt més del previst. Va posar un exemple d’una inversió que pensava que podrien culminar en dos anys i van trigar-ne sis. Però el més escandalós va ser que van haver de renunciar a ajudes perquè els permisos per dur a terme les inversions a les fàbriques objecte de subvenció –principalment enfocades a reducció d’emissions– van trigar tant que van perdre el dret a percebre les ajudes. Ja les demanaran més endavant, va dir, però això implica tornar a iniciar tràmits, més papers i, amb sort, podran acabar cobrant l’ajut, fent la inversió, millorant processos i reduint emissions, però anys més tard del previst.

Aquest és un cas particular, però n’hi ha molts. Dijous passat, la Cambra de Comerç de Barcelona va presentar la Memòria Econòmica de Catalunya 2025, que donava una visió optimista del moment que viu el país pel creixement del PIB, de la renda i de l’ocupació. Una de les notes negatives, però, era que havia caigut la inversió empresarial, i el motiu era que les ajudes dels fons europeus havien deixat d’arribar a les empreses. Divendres, per contrarestar, Salvador Illa va anunciar que Catalunya ha rebut ja més de 10.000 milions dels Next Generation i és la comunitat autònoma més beneficiada. Però la qüestió no és el volum, sinó la importància d’aquestes ajudes, la velocitat amb la qual arriben i els tràmits i permisos no només directament vinculats als ajuts sinó a tota activitat que implica l’administració, especialment per a les empreses.

En quin país vivim, que, per una banda, l’administració dona ajudes, però per una altra les boicoteja? No voluntàriament, però el resultat és clar. Els fons europeus són un exemple de gestió dubtosa, pel que costa complir els requisits, fer tots els tràmits, etc. Més d’un Perte s’ha quedat a mitges i han hagut de treure una nova convocatòria amb canvis en les condicions, per adaptar-les a la realitat. Per no parlar del desviament de fons europeus per pagar les pensions, una finalitat que indubtablement no és la que tenien aquestes ajudes, que eren per a la recuperació de l’economia.

Però no vull parlar de com es concedeixen les ajudes i a qui van a parar, malgrat que el tema també dona per a molts articles, sinó de la burocràcia. Fa anys que diem el mateix, però el problema és que no avancem. Arran de la crisi d’Europa amb el retorn de Donald Trump a la Casa Blanca, s’estan assenyalant els defectes del continent i un d’ells, dels principals, és la lentitud. El nostre problema, el de Catalunya, és que som dels més lents entre els més lents, especialment quan es tracta de mobilitzar diners públics per ajudar les empreses o els ciutadans.

No podem ser els més lents entre els més lents, perquè perdrem el tren de la competitivitat, que és com perdre tots els trens

Les empreses ho pateixen en primera persona. El CEO d’una pime industrial m’explicava fa uns mesos que tenia sis persones dedicades a fer tràmits, des de sol·licituds de permisos a ajudes, passant per pagaments d’impostos. Us imagineu la competitivitat que perd cada any una pime que està internacionalitzada i que ha de competir amb empreses que no tenen aquests costos? En l’era de la intel·ligència artificial, és inconcebible.

Per als ciutadans, potser és encara pitjor, perquè sovint no tenen temps o recursos per fer front a la paperassa que es demana per fer alguns tràmits. S’ha fet tristament famós el del Moves, l’ajuda per a la compra de cotxes elèctrics i carregadors que, els que han tingut sort, ho han cobrat al cap de tres anys. Molts han trigat més i alguns s’han quedat a mig camí farts de demanar i presentar papers o encallats en algun tecnicisme que l’administració no és capaç de resoldre. D’altres no són, en principi, tan difícils, però sí molt lents, com tramitar la invalidesa o la dependència. No són estranys els casos en què quan finalment s’aprova, el beneficiari, malauradament, ja ha traspassat.

No podem ser els més lents entre els més lents. Les crides a què Europa espavili i inverteixi en sectors clau són molt pertinents, i naturalment, que es desburocratitzi, elimini tràmits i acceleri processos, però també –i sobretot– hem de mirar com estem a casa, i la situació és desesperant. O ens hi posem o perdrem el tren de la competitivitat, que és com perdre tots els trens. Perquè aquesta situació afecta a tot, també a l’habitatge, un dels grans problemes del país, en el que és més urgent: generar oferta. S’han d’accelerar els permisos i tràmits per construir perquè necessitem centenars de milers de pisos, i cada any que passa amb xifres de construcció irrisòries, les necessitats d’habitatge es fan més grosses. I perquè el sector immobiliari, des del promotor al banc o l’inversor que hi posa els diners, necessita certeses i terminis tan curts com sigui possible, ja que és la manera de generar els pisos que necessita el mercat.

Aquest no era un article d’habitatge, però una de les característiques de la burocràcia i la lentitud de la nostra administració és que és transversal. Ho afecta tot. L’administració no té només un ritme molt inferior al que tenen i necessiten les empreses, sinó al que necessita tota la societat. Els problemes socials, com la manca d’habitatge, no esperen; al contrari, s’acumulen. En aquest cursa, el més lent no arriba l’últim; pot ser que no arribi mai, perquè la meta cada vegada és més lluny.