Sorprèn, i alhora no sorprèn, observar com es mantenen els tics centralistes d’un Estat del qual alguns preconitzen "és un dels més descentralitzats del món". I no només a les grans decisions, sinó també a les petites del dia a dia de les administracions centrals. Llegeixo. L’Instituto de Estudios Fiscales oferta a Madrid un curs de "formación en Análisis Coste Beneficio" a la seu del seu organisme. Estableix un preu general prou baix i fa un afegitó: és gratuït "para los funcionarios del Minsiterio de Hacienda". Com aquest curs, molts d’altres que al llarg de l’any s’anuncien a l’IEF, i a altres organismes de l’Estat a Madrid, que mostren aquest tic centralista.

Aturem màquines. Pels qui sabem el que costa organitzar un curs d’aquelles característiques, comprovem que el preu fixat dubtosament pot cobrir tots els costos de funcionament, de manera que la diferència ha d’incrementar el dèficit de la seva prestació i la transferència a càrrec del contribuent. Potser no s’han computat tots els costos. Es tracta així de competència deslleial amb altres institucions privades que ofereixen cursos similars, i que han de cobrir de totes les despeses associades? La utilització d’equipaments públics, temps de secretaria, ús de xarxes telemàtiques, estan ben computades en el cost? La realitat és que hi ha serveis de les administracions que no tan sols no treuen un ingrés d’explotació d’aquells serveis, sinó que són subvencionats perquè els seus beneficiaris hi tinguin accés bonificat. Recorden quan al president Zapatero se li va demanar quant costava un cafè i va respondre amb un preu minso que és el que pagaven les senyories al bar del Congrés? Doncs això.

Bé. Suposem que aquesta formació té prou externalitats de bé comú (avaluar és, efectivament, important per a qualsevol decisió pública) com perquè es justifiqui que almenys en part, el curs el financem entre tots. És l’argument dels beneficis social que sobrepassen els particulars, però, per quina raó, si és el cas, s’ha d’excloure de pagament als funcionaris d’Hisenda i no a la resta? No és l’Institut d’Estudis un organisme de l’Administració General de l’Estat que vetlla pel global de les bones polítiques públiques? Per què no s’estén el benefici envers altres Ministerios? No acaba tot pagat per una borsa comuna? Si formar en avaluació és bo, per què no s’aplica també respecte de les decisions dels grans ministeris "gastadors"? En tot cas, no seria millor que, tot acceptant aquell interès general, el particular s’acompanyés d’alguna forma de copagament? Com diuen en castellà, el precio aumenta el aprecio.

Seguim. L’IEF és sens dubte un organisme que paguem entre tots els espanyols. L’Estat no és, però, només l’Administració Central madrilenya. Per quina raó no s’estén la formació, al preu que sigui, cap a les Administracions Territorials? Algú pot dir que algunes CCAA tenen ja les escoles pròpies de formació (a Catalunya, l’Escola d’Administració Pública, Iválua per a polítiques socials i AQuAS per a les sanitàries). Notem la diferència. Aquí ens les estem finançant a compte nostre, a costa d’altres necessitats més peremptòries, tot i que això no ens eximeix de finançar obligatòriament les corresponents de l’Estat. No són totes les Administracions igualment Estat?

Són petits tics que ens mostren el molt que necessita canviar l’Estat espanyol per assolir una realitat 'federalitzant'

Continuem. Que el curs es faci a Madrid, a més del cost de la matrícula a assumir per a tots aquells que no són funcionaris d'Hacienda, suporta el doble peatge del desplaçament i de la pernoctació, si es vol presencial. No seria lògic que pels seleccionats per raó del mèrit, ja des de la funció pública o no, central o territorial, l’organisme afavorís la subvenció per aquells costos extra, tota la resta de coses iguals?

Finalment. Molts d’aquests cursos de formació en la nova gestió pública prediquen que una cosa gratuïta mai es valora prou, i que més val un crèdit per a l’individu destinatari que mantenir una demanda captiva per a tot un col·lectiu, a efectes que cadascú es faci el seu cost-benefici particular i decideixi conseqüentment on formar-se des de les entitats acreditades per aquesta funció. Si una formació d’aquestes característiques hom la vol fer a Esade, a la universitat pública o on cregui, hauria de ser possible. El val, com a instrument de gestió pública, pot cobrir una quantitat fixa (la que sigui), per afavorir la lliure elecció. I si algú prefereix la marca al genèric (més barat), que valori si el benefici marginal del glamour de la marca s’ho val respecte de l’alternativa, vist el cost addicional que s’haurà de pagar de la butxaca. 

Predicar el que no es practica és hipocresia. És clar que si tot això que està passant, a la vista d’aquests tics, no passés, deixaríem d’identificar Estat amb Administració Central, consideraríem una funció pública "al servei de tots els ciutadans" i no del "Ministerio empleador", entendríem que l’equitat d’accés requereix la igualtat d’oportunitat efectiva i que la bona formació no és la que fa un amb els seus (in house), ideologia inclosa, sinó amb les finestres obertes a la realitat del món. I, per descomptat, que l’eficiència en la decisió comença perquè un faci la seva avaluació individual de com millor amortitzar el cost de la instrucció amb el benefici resultant de la prima derivada de la  millor formació.

Podria donar més exemples. Són petits tics que ens mostren el molt que necessita canviar l’Estat espanyol per assolir una realitat federalitzant. El gruix possiblement està avui en la ubicació de les seus territorials dels organismes centrals. Però en les petites coses hom comprova que el problema és de fons.