Enmig de la intensa incontinència electoral de Pedro Sánchez, anunciant dia sí dia també alguna nova mesura relacionada amb l'habitatge, fa just una setmana se'n coneixia una que no per ser menys altisonant deixa de ser menys substancial: la possible eliminació de les golden visa. Els visats daurats permeten als ciutadans extracomunitaris tenir permís de residència a la Unió Europea a canvi d'una inversió a partir de 500.000 euros per comprar un habitatge a Espanya. També es pot aconseguir invertint 2 milions d'euros en deute públic i un milió d'euros en accions o participacions en societats de capital espanyoles, però des que ho va aprovar el govern de Mariano Rajoy el 2013 per atraure inversions estrangeres després de la Gran Recessió, dels gairebé 18.000 permisos de residència concedits, la majoria (16.900) ho són per inversions immobiliàries, que en total van gastar més de 13.600 milions d'euros en habitatge, tal com estem informant a ON ECONOMIA. Catalunya és amb el 40% el principal destí d'aquesta "especulació immobiliària". Les cometes corresponen al primer ministre portuguès, Antonio Costa, i no es refereix, és clar, al seu país veí; és un dels arguments que va esgrimir quan va posar fi a aquest visat daurat a mitjans de febrer, seguint les directrius de la Comissió Europea. El Govern espanyol, que manté una total sequera informativa sobre les golden visa, diu ara que es "planteja" treure-les, no ho dona per fet. Doncs per què ho deixa caure ara? És cert que les arques de l'Estat no estan tan necessitades com fa una dècada -Espanya va tancar el 2022 amb una recaptació rècord de 255.000 milions d'euros gràcies a l'aflorament de l'economia submergida i a la inflació- encara que tots els diners són poc per fer front a unes despeses socials justificadament creixents. Així que no queda més que pensar en l'anunci com una qüestió de decòrum: no pots anar tot el dia de Teresa de Calcuta de l'habitatge mentre obres un paradís on els rics empenyen els preus a l'alça. Fa molt lleig.

Tot i que, per lletja, la situació a la qual estan arribant moltes famílies, no només per l'habitatge, sinó pel cost de la vida en general. Sort que el mercat de treball continua vigorós amb rècords d'ocupació. L'habitatge és un dels nostres grans problemes estructurals: 4 de cada 10 llars de lloguer dediquen més d'un 40% de la seva renda disponible a pagar als seus propietaris, segons el Banc d'Espanya, que alerta que gairebé la meitat dels llogaters està en risc "de pobresa o d'exclusió" pels lloguers disparats, els baixos salaris i la inflació. La pujada de preus s'està menjant els estalvis de les famílies, obligant-les a gastar part de l'estalvi acumulat durant la pandèmia, alerta l'Institut Nacional d'Estadística (INE). El Banc d'Espanya, de fet, observa vulnerabilitats al mercat de l'habitatge en general, tant en el de lloguer com en el de compra, com a conseqüència, en part, als "criteris de concessió de crèdit hipotecari", en paraules del supervisor. La hipoteca mitjana a Espanya és un 30% més cara des que el Banc Central Europeu (BCE) va començar a pujar els tipus d'interès, el juliol de 2022. El sector financer sempre apareix en tots els saraus. És, de fet, sobre el qual pivota tota la política d'habitatge del nostre país, com ha explicat Fernando Trias de Bes en aquest mità fa algunes setmanes.

Fins i tot a la sequera se li atribueixen efectes sobre el mercat immobiliari. Mai no se m'hauria acudit vincular la falta d'aigua que patim amb l'encariment de les hipoteques, ho confesso. Pimec sí que ho ha fet i té la seva lògica: si hi ha sequera, els aliments s'encareixen, la inflació es manté alta, els bancs centrals apugen els tipus d'interès per combatre la pujada dels preus i, amb els tipus alts, les hipoteques també s'encareixen. És com el proverbi xinès que diu que l'aleteig de les ales d'una papallona es pot sentir a l'altre costat del món. Que tot està connectat, vaja.

Encara que per a sequera, la de la banca (una vegada més), que manté l'aixeta de la remuneració dels dipòsits tancada i fa bona la frase de Mark Twain segons la qual "un banquer és algú que et presta un paraigua quan fa sol i te'l treu quan plou". Les empreses han de guanyar diners (sempre que operin sota criteris ètics i sostenibles en el sentit més ampli), i els bancs no en són cap excepció. Però de la mateixa manera que han anunciat una pluja de diners (9.340 milions d'euros després de tancar un 2022 amb beneficis rècord) per compensar als accionistes, podrien també compensar els clients, i més en moments d'estretors financeres. La banca s'està beneficiant de l'augment del preu dels diners a l'eurozona i no només a través de les revisions de les hipoteques variables, també de la resta dels crèdits i per les comissions que cobren. Però no tenen intenció de pagar interessos als clients pels dipòsits que custodien, almenys de forma generalitzada, perquè no necessiten atreure més liquiditat als seus balanços. Això sí, tots preveuen una pujada de la morositat (tant de les llars com de les empreses) i el BCE els apressa perquè facin provisions.

A Catalunya, el Govern de la Generalitat no vol ser menys, les eleccions són per a tothom, i la setmana passada va irrompre en el mercat de l'habitatge amb l'anunci que expropiarà pisos buits de grans tenidors en 14 municipis. Es tracta d'una iniciativa molt cridanera -aquesta sí-, però de dubtós potencial, d'acord amb l'experiència dels governs que s'han avançat a la Generalitat. Uns dies abans -un altre cas- es donava a conèixer que la consellera d'Economia i Hisenda, Natàlia Mas, ha demanat per carta a la ministra d'Hisenda del Govern, María Jesús Montero, que li enviï abans d'agost les dades per poder calcular les balances fiscals dels últims anys. La consellera es queixa, i amb raó, de la sequera informativa i la falta de transparència de la Moncloa en aquest tema. Pero la demanda ha tingut poc abast entre l'opinió pública i publicada i cap resposta des de la Moncloa, fets pels quals se li augura un recorregut efímer. I de nou, sorgeix la mateixa pregunta que al principi: per què ara? Poc deu haver variat l'argument, sigui quin sigui el mètode estadístic que s'utilitzi per al càlcul de la balança (l'últim, fet amb dades de 2019 per l'equip del llavors conseller d'Economia Jaume Giró, parlava d'uns 20.000 milions d'euros, l'equivalent al 8,5% del PIB català). El Govern i el partit que avui el sosté tenen almenys tres marcs per negociar un nou model de finançament autonòmic, el gran assumpte pendent del Govern de Pedro Sánchez d'aquesta legislatura: el Consell de Política Fiscal i Financera, la Taula de Diàleg (ambdós fòrums amb expectatives i resultats molt magres, certament) i dotze vots al Congrés. Però és més fàcil suplir el dèficit de gestió amb culpes, queixes i declaracions: així distreus l'atenció de les teves responsabilitats, com el caos de les oposicions, les dificultats de pimes i autònoms cada vegada que intenten una gestió telemàtica amb la conselleria d'Empresa o la inacció del Govern davant d'un problema tan estructural com la sequera, on les últimes mesures que es recorden per pal·liar el dèficit hídric de Catalunya són les dessalinitzadores posades en marxa pel Govern de Montilla, cap al 2009.