"Exprópiese". L'ordre d'Hugo Chávez el 2010 és la imatge simbòlica per excel·lència de l'expropiació forçosa. Es tracta de totes maneres d'una opció recollida a la llei espanyola (de l'any 1954) que permet a l'Estat fer-se amb un bé privat a canvi de "la justa indemnització corresponent". Es dona quan existeix una "col·lisió entre l'interès públic i el privat" i és per això que, en el cas de l'habitatge, el Govern va anunciar dimarts passat que l'aplicarà a pisos buits de 14 municipis que no compleixin la seva funció social d'habitatge. La paraula és forta i la mesura té impacte mediàtic, però el seu potencial ara per ara és d'un màxim de 186 pisos (els controlats per la Generalitat en els municipis que han col·laborat). Les experiències de les Balears i Barcelona, que han posat en marxa en els últims anys la mateixa mesura, no conviden a pensar que sigui la gran solució al problema de l'habitatge. Juntes, la capital catalana i l'administració balear sumen 22 expropiacions, moltes menys de les esperades.
Des de les Balears, no obstant això, arriben senyals que el seu impacte podria venir no tant de l'expropiació per si mateix, sinó de com l'inici del procediment pot animar els propietaris a mobilitzar l'habitatge. Qui ho explica a ON ECONOMIA és Edu Robsy, economista que era director general d'Habitatge del Govern de les Balears quan es va decidir expropiar. Encara que des de 2018 la llei balear d'habitatge ja contemplava la cessió obligatòria d'habitatge buit dels grans tenidors, el registre dels pisos buits i desocupats potencials d'expropiació es va culminar el 2020 amb 1.000 habitatges identificats. Després de les al·legacions i d'un estudi detallat de quins en podien anar al lloguer social, tan sols en van quedar 56. Entre aquestes, els propietaris van al·legar, alguns d'ells van vendre o van posar de lloguer i van acabar culminant-se 16 expropiacions.
"Quantitativament, és veritat que l'impacte és reduït", reconeix Robsy, "però té un efecte didàctic, perquè estimula els grans tenidors, que en aquest cas eren bancs, a mirar per la funció social de l'habitatge i a, com a mínim, posar-lo al mercat i no esperar". Això ho argumenta amb una altra dada, aquest ja de quatre xifres: "Després d'arribar a un màxim de 1.400 pisos buits, es va reduir a 700". "Per la meva part, vaig quedar satisfet per la dimensió didàctica d'aquesta mesura", afirma Robsy.
Altres vies "més efectives"
A l'Ajuntament de Barcelona, ciutat més cara d'Espanya per llogar un pis, no semblen tan contents i parlen de l'expropiació amb perfil baix. L'abril de 2018, el consistori de Colau va iniciar un procés d'expropiació de 600 pisos buits, segons va publicar El Periódico de Catalunya, i el juliol de 2020 va enviar una carta a 4 grans tenidors amenaçant de 194 expropiacions, acció que va explicar fins i tot en roda de premsa. Després de tant bombo, la cosa s'ha quedat a sis habitatges expropiats comptabilitzats pel consistori, que reconeix que la compra i la captació "són estratègies que s'han demostrat més efectives, beneficioses i econòmiques" a l'hora de mobilitzar habitatge privat per al lloguer social. Des de 2015, apunten les mateixes fonts, el consistori ha comprat 1.600 habitatges (moltes d'elles pel dret a tempteig i retracte) que ha posat de lloguer social i n'ha captat unes altres 1.800.
Barcelona no ha entrat en el pla de la Generalitat, segons fonts del Govern, perquè "té Carta Municipal" i, per tant, unes competències més importants en habitatge que van portar a l'administració d'Aragonès a no comptar amb Colau a l'hora de proposar la inspecció per detectar pisos expropiables pel Govern. Van ser 14 dels 45 als que va interpel·lar el Govern els que finalment van entrar en el projecte. Encara que amb la primera partida de 5 milions el Govern aspira a expropiar uns 70 habitatges (prèvia negociació per mobilitzar-les al lloguer social), en total són 185 pisos els que podrien arribar a passar a ser de l'estat per aquesta via. Això sí, a diferència de les expropiacions fallides de Barcelona i les Balears, que eren temporals, la via del Govern és l'expropiació definitiva.
El Col·legi d'Administradors de Finques de Barcelona, per mitjà del seu president Lorenzo Viñas, ha alertat que es tracta d'una mesura "limitada" i "molt lenta" per la saturació judicial, mentre que des dels Agents de la Propietat Immobiliària (API), el seu portaveu i assessor jurídic a Catalunya, Carles Sala, l'ha qualificat de "coacció". Sala també va proposar que la mateixa API fes d'intermediària entre propietaris i Govern.