Aquesta setmana hem sabut, arran d'un informe presentat per l'Autoritat Bancària Europea, que a Espanya hi ha 221 tipus (perdó, banquers) que s'embutxaquen més d'un milió d'euros anuals en forma de retribució fixa i variable per part de les entitats financeres per a les que treballen.

Són uns tipus cars, sens dubte.

Precisament la mateixa setmana, a Davos, Christine Lagarde afirmava que tenia previst continuar apujant els tipus durant 2023. Va resultar, si més no, sorprenent l'afirmació perquè tot seguit, va vaticinar que el BCE espera per a 2023 un any millor del que ve aventurant. Així que no s'entén tanta necessitat d'apujar tipus quan la inflació, com vinc afirmant des de fa temps, és una inflació d'oferta (augments de costos) i no de demanda (consum reescalfat). La pujada de tipus de 2022 ha fet molt mal a milions de ciutadans europeus i, sobretot, espanyols, que tenim mig bilió d'euros en hipoteques vives.

Són també (d'altres) tipus cars.

I recorro a aquest joc de paraules per posar de manifest una cosa que està llastant l'economia espanyola des de fa dècades: la drogodependència del sistema bancari espanyol del mercat hipotecari.

La totalitat dels espanyols mantenim hipoteques vives per la barbaritat de mig bilió d'euros. No és un billion americà, no. Són cinc-cents mil milions d'euros. O, el que és el mateix, una xifra que ronda el 40% del PIB. L'Euribor ha ascendit en dotze mesos 348 punts bàsics. Els augments de quotes mensuals i hipoteques es treuen directament del consum o de l'estalvi privats. Els espanyols paguem en interessos d'hipoteques uns 14.000 milions d'euros. Les hipoteques suposen tres quartes parts del total de crèdits bancaris a les famílies. Així que, en definitiva, la banca espanyola, amb mig bilió d'hipoteques i catorze mil milions d'euros en interessos depèn, en gran manera, que el sector de l'habitatge no s'esfondri mai. I recalco: mai.

Les garanties hipotecàries de tots aquests crèdits depenen del valor dels habitatges, és a dir, del seu preu de mercat. I per això a Espanya els maons conserven tan bé el valor. No únicament la banca precisa que el valor dels immobles no baixi. Els municipis d'Espanya recapten 13.000 milions d'euros en concepte d'impost de béns immobles (IBI). L'IBI es calcula en funció del valor cadastral de cada habitatge, que el ministeri revisa anualment segons l'evolució de l'IPV (Índex del Preu de l'Habitatge). Així que, baixades del preu per metre quadrat, no només afecten a les garanties de préstecs hipotecaris per valor del 40% del PIB espanyol, sinó que produirien baixades d'ingressos de les administracions locals.

I aquest és el principal motiu pel qual a Espanya l'habitatge registra cicles que duren, de mitjana, entre 12 i 15 anys, que acaben, després de correccions puntuals, entre un 30% i 50% per sobre del valor del cicle anterior.

Els períodes de correccions de preu de l'immobiliaris són sistemàticament més curts que els períodes d'augment de preu. I els augments són sempre més alts que les baixades de valor.

Posem el cas de la bombolla de 2008. Després de la bombolla immobiliària més gran de la història de l'economia espanyola, va resultar que els preus de l'habitatge nou van baixar únicament durant cinc anys i amb una correcció, en el punt més baix, del -34% del valor. Podrà semblar molta baixada, però estem parlant de la punxada d'una bombolla. A les bombolles, en general, les caigudes de valor oscil·len entre el -50% i el -90% del valor de l'actiu.

Fixem-nos que quan la crisi immobiliària, la decisió política va ser crear un banc dolent, la SAREB. I apartar allà milers i milers d'habitatges acabats, a mig construir, solars i tota mena d'immobles per evitar un ensorrament major dels preus. En deu anys s'ha donat sortida a aproximadament la meitat dels actius de la SAREB. Queda l'altra meitat. Calculin uns deu anys més. És a dir, l'estratagema per evitar un ensorrament del valor dels habitatges va ser apartar-les i anar absorbint-les durant vint anys. Aparto els préssecs podrits perquè el preu dels préssecs no s'enfonsi.

L'al·lucinant va ser que, al cap de cinc anys de la punxada, el 2014, els preus van començar a pujar de nou. En cinc anys més ja havien recuperat els nivells de 2006. Portem nou anys de pujada. I sense bombolla estem (insisteixo, habitatge nou) ja un 30% per sobre dels preus de 2002, anteriors a l'esclat de la bombolla.

A Espanya hem fet del deute familiar en habitatge un negoci bancari i una part essencial de la nostra estructura econòmica. Tinguem present que Banca, Assegurances, Construcció i Immobles suposen el 42% de la capitalització del IBEX35. I aquests sectors depenen en grandíssima mesura d'un mercat d'habitatges dinàmic i el valor del qual mai no s'enfonsi.

Per això, el 2022, malgrat els tipus cars, els preus han augmentat més d'un 7% i s'han afegit 80.000 milions d'euros al saldo d'hipoteques. I d'allà surten els salaris dels 221 tipus cars...