La Generalitat de Catalunya expropiarà pisos buits per dedicar-los al lloguer social, tal com publicava aquest mateix mitjà dimarts passat. El Govern s'afegeix d'aquesta manera a altres que han emprès actuacions similars, com el de València -que ho va fer el febrer d'aquest mateix any- o el de les Balears, que va ser pioner en fer-ho ja el 2021.

El cert és que la Generalitat tenia aquesta possibilitat des de fa ja un temps, ja que l'expropiació d'habitatges que no es trobin en ús (en els quals no visqui ningú, per entendre'ns) és una mesura que va introduir la Llei 1/2022, de 3 de març, que modificava les normes anteriors sobre la matèria. Tanmateix, no ha estat fins i tot més d'un any després de l'entrada en vigor de la referida llei -i a dues setmanes d'una cita electoral, sigui dit de passada- quan s'ha anunciat que començaven els tràmits per fer efectiva aquesta expropiació. Casualitat? Que cadascú pensi el que vulgui.

Es pot recordar sempre que tot ciutadà a Espanya té dret "a gaudir d'un habitatge digne i adequat", tal com recull l'article 47 de la Constitució Espanyola, si bé aquest precepte no va més enllà d'establir un mandat als poders públics perquè el promoguin. El camí pel qual se'n va d'un mandat tan general a una norma tan concreta, passa per la introducció d'un concepte relativament nou: la denominada funció social de l'habitatge, que trobem per exemple en la Llei 2/2017, de 3 de febrer, per la funció social de l'habitatge de la Comunitat Valenciana. Una llei en la qual s'adverteix que "el dret de propietat d'un habitatge s'exercirà d'acord amb la seva funció social, determinada de conformitat amb l'establert a la Constitució i en les lleis."

El concepte és trencador, perquè va en contra de l'essència mateixa del dret de propietat, que és segurament el més absolut i el més tradicionalment protegit pel nostre ordenament jurídic. Això és una herència de la tradició romana, que concebia la propietat en termes absoluts: "Si un tros de terra és meu, ho és fins al cel i fins a l'infern". I encara que a una afirmació tan categòrica se li hagin establert matisos normatius de tota classe (com per exemple el dret de vol), la idea general apropa del dret de propietat continua sent la mateixa en els nostres dies: si alguna cosa és meva, tinc plena llibertat per disposar-ne com estimi pertinent.

En el cas d'un habitatge, el dret de propietat empara aquesta llibertat de disposició: si un habitatge és meu, puc utilitzar-la com el meu domicili o com la meva segona residència, puc cedir-la gratuïtament a un familiar, puc llogar-la per obtenir un rendiment... O puc mantenir-la buida o tancada si així ho prefereixo, sense haver de donar explicacions a ningú. "Perquè l'habitatge és meu" i, per tant, faig amb ella el que en cada moment consideri oportú.

Evidentment, la funció social de l'habitatge xoca frontalment amb aquesta concepció, permetent als poders públics entrar a decidir si l'ús (o no utilitzo) d'un determinat immoble compleix o incompleix aquesta funció, en consideració a criteris de benefici general. S'entén, en vista d'aquesta idea, que qualsevol habitatge ha de ser un bé útil per a la comunitat i, per tant, la llibertat del propietari per mantenir-la buida ha de decaure davant la necessitat d'un altre ciutadà de disposar d'un espai on poder habitar.

La mesura només afecta ara mateix grans tenidors i això facilita el seu general acceptació. Siguem sincers: ningú no posarà el crit al cel si s'expropia un pis a un banc o a un fons voltor per donar-l'hi a una família sense recursos. Tanmateix, no s'ha de perdre de vista que, cada vegada que es crea una nova norma, comença un camí pel qual l'Estat pot acabar trucant un dia a la nostra porta, la de potser petits tenidors. I és que aquesta funció social de l'habitatge, en termes generals, pot predicar-se de qualsevol immoble. Així doncs, encara que pugui semblar-me bé que expropiïn l'habitatge a un fons voltor, pot ser que ja no m'agradi tant la idea que expropiïn l'habitatge que tinc pensat llegar a un dels meus fills perquè ell ja en té una altra, sortides ambdues de l'esforç de cada un. Tan buit és l'habitatge del fons voltor com ho està la nostra. Tan susceptible de ser necessària l'una com l'altra. Però... El veurem igual? Difícilment, crec.

Es tracta en tot cas d'una mesura cridanera, anunciada a més a so de bombo i platerets aquests dies, la qual cosa contrasta enormement amb el silenci en el qual han caigut altres possibilitats per millorar l'accés a l'habitatge, com per exemple la propietat compartida o la propietat temporal. Es tracta de dues opcions regulades a Catalunya des de fa vuit anys, quan la Llei 19/2015, de 29 de juliol, les va incorporar al Codi Civil, oferint així noves fórmules que amb prou feines han estat utilitzades.

Es pot comprar un 20% de l'habitatge i pagar lloguer per l'altre 80%, comprant a poc a poc la resta. O es pot comprar la propietat de forma temporal, per exemple pels deu anys en què es vagi a residir per motius concrets en una ciutat, tornant-la en acabar aquell termini. I es pot amb tot això trobar alternatives a les fórmules tradicionals de lloguer o compra, adaptant-se a realitats canviants, a necessitats particulars o a situacions econòmiques concretes.

Tanmateix, amb prou feines s'ha donat difusió a aquestes mesures i es prefereix optar per altres que són sens dubte més espaterrants, en un moment que no sembla a més casual. I el pitjor de tot és que es plantegen com a solució immediata a un problema urgent -element que tampoc no cal negar-, però sense explicar-les amb totes les seves arestes, amb tots els seus riscos i convidant els ciutadans a la reflexió necessària.