La rendició de comptes per part dels governants cap a la ciutadania i els seus representants és un dels pilars de la democràcia. Però com d’altres pilars de la nostra democràcia, està en crisi. La histriònica i maleducada presidenta de la Comunitat de Madrid va ventilar-se la rendició de comptes per la compra d’un àtic amb diners públics per a un ús encara no aclarit amb el polèmic “chao pescao”.

Aquesta expressió, més enllà d’engreixar la llista de frases ja cèlebres d’Isabel Díaz Ayuso, al costat de “me gusta la fruta”, mostra un sentiment que no és exclusiu de la política madrilenya: girem full del tema, això ja està passat i explicat, parlem d’una altra cosa. És una evolució perversa del famós “això no toca” de Jordi Pujol, que mostrava que en aquell moment no volia parlar del tema, perquè ara la rendició de comptes queda aparcada: amb unes difuses i contradictòries explicacions, que no convencen ni el líder del PP, Alberti Núñez-Feijóo, n’hi ha prou.

Però, com dic, aquesta sensació no és exclusiva d’Ayuso; al contrari, cada cop està més estesa i el chao pescao, de forma menys barroera, més polida, és una pràctica política que es comença a generalitzar. Una petita mostra han estat les resistències de Pedro Sánchez per comparèixer al Congrés per la crisi de Ceuta, cosa que finalment farà el 3 de setembre. És una altra dimensió, perquè Sánchez no ha volgut girar full del tema –és impossible–, però el seu comportament, com la seva absència, en aquesta crisi no ha estat a l’altura.

Els polítics cometen molts errors, o negligències, que tenen efecte en la societat i l’economia i no només no els expliquen, sinó que els amaguen, els neguen, els ignoren o en culpen els altres. En l’àmbit econòmic, hem conegut algunes dades que mereixerien que alguns ministres o consellers ens expliquessin i justifiquessin, però no ho fan. Potser soc il·lús en reclamar que ho facin, potser ens hi hem acostumat, i per això ningú s’hi estranya, però ens perjudiquen.

El 'chao pescao', de forma menys barroera, més polida, és una pràctica política que es comença a generalitzar

Una és el dèficit inversor de l’Estat amb Catalunya, que des que governa Pedro Sánchez, supera els 7.200 milions d’euros. Efectivament, ens hem acostumat al fet que, sistemàticament, el govern espanyol només executi la meitat dels diners que preveu a Catalunya en els pressupostos generals de l’Estat. No parlem d’un incompliment de promeses sinó dels pressupostos, la base econòmica de l’any, el que diu on es gastarà, per què s’apostarà, d’on es trauran els diners... Els fan ells mateixos i no els compleixen. Es pot entendre que quedin coses pendents perquè els concursos públics i les obres no sempre van com es vol, però la meitat, no és tolerable, i més quan està molt per sota de la mitjana de comunitats autònomes i a Madrid sovint se supera el 100% del pressupostat.

Com deia, aquest dèficit té conseqüències. Menys inversió de l’Estat vol dir pitjors carreteres i autopistes –l’Estat de l’AP-7 des que l’Estat s’ocupa de la gestió i el manteniment és deplorable–, uns serveis ferroviaris molt deficients, menys i pitjors trens, estacions a mig construir, congestió en el tràfic de mercaderies i un llarg etcètera. I tot plegat ens costa diners en forma de productivitat i inversions que es perden i costa salut a tots aquells que cada dia pateixen els retards de Rodalies o han de suportar una hora de congestió per arribar o tornar de la feina.

Hauríem de deixar de tolerar-ho i demanar explicacions, rendició de comptes. Tant a Pedro Sánchez i Óscar Puente com als nostres polítics que ho toleren, començant pel Govern i seguint pels que aproven les lleis del govern espanyol al Congrés a canvi de millores per a Catalunya que sovint no arriben, o ho fan amb retards d’anys o fins i tot dècades. Perquè a més hem de suportar que el govern espanyol anunciï “inversió rècord” a Catalunya, aguantant la catalanofòbia d’altres comunitats, després s’executi la meitat i l’any següent es torni a anunciar un rècord d’inversió farcit de les mesures anunciades fa un any i no complertes. Una autèntica presa de pèl.

Els polítics catalans tampoc estan lliures d’aquest pecat. Ja és hora que demanem explicacions al Govern, tant al president com a la consellera de Territori, per les polítiques d’habitatge, ara que ja s’ha vist clarament que estan empitjorant encara més la situació. Els topalls al lloguer han frenat els preus, sí, però a costa de reduir l’oferta. El resultat és que els que ja vivien de lloguer poden pagar una mica menys, si tenen la sort que el propietari no decideix vendre’s el pis, però els que volen anar a viure de lloguer ho tenen molt més difícil.

Ja és hora que demanem explicacions al Govern per les polítiques d’habitatge, ara que ja s’ha vist que estan empitjorant la situació

Fins i tot el lloguer d’habitacions s’ha complicat molt a Catalunya. Subratllo a Catalunya, perquè segueix una tendència oposada a la de la resta de l’Estat, on l’oferta puja. Aquí baixa i es dispara el nombre d’interessats. El preu puja més que a Espanya. Per què passa això? Una pista: Catalunya és l’única comunitat autònoma que regula, des del gener, el lloguer d’habitacions. Les conseqüències no han trigat a materialitzar-se.

El primer que demanaria al Govern és que deixi de regular sense valorar bé les conseqüències. Entenc l’emergència i entenc que construir és lent, no pot arreglar el problema d’un dia per l’altre. Es trigaran dècades a generar els habitatges que falten a Catalunya, sobretot perquè malgrat els anuncis, encara no s’han posat les piles i s’està fent molt poc habitatge protegit. Però és el que s’ha de prioritzar. Entenc també que tot esperant els nous pisos, es poden perdre moltes eleccions, però els governants han de resoldre problemes, no agreujar-los i culpar els altres, els propietaris i inversors, d’un problema que han creat ells durant més de 15 anys sense generar habitatge ni facilitar-se la construcció.

Podria continuar, hi ha molts exemples de rendició de comptes deficient. Per exemple, amb el funcionament de Rodalies durant l’eclipsi solar. Probablement parlem del problema de manca d’inversió, però les explicacions, culpant els altres, es queden molt curtes. Un altre exemple són les pobres explicacions d’Educació respecte a l’exclusió de Catalunya de l’informe PISA, per part d’una consellera que, per usar el seu argot, no arriba a l’“assoliment satisfactori”, després de crisis com les vagues de docents, els espies a les seves assemblees i els errors en les adjudicacions en les places de mestres.

Potser part de la culpa és nostra, que ens conformem amb poc, ens han acostumat a la mediocritat i els hem acostumat al titular cridaner, al clic, en lloc de les explicacions i les reflexions. Els polítics prefereixen generar titulars senzills, que arriben més, que grans arguments que no penetren en la societat. Titulars que sovint culpen a l’altre, o donen excuses. Però no ens podem conformar. Hem d’exigir més i millors explicacions. Dades, xifres, documentació. I també dimissions si no convencen. Però aquesta paraula, dimissió, ja no està en els diccionaris, ni de català ni de castellà, per als polítics.