Reindustrialitzar l’economia. Hi som a temps?

Reindustrialitzar l’economia. Hi som a temps? Aquesta és la qüestió que es pregunta el núm. 92 de la Revista Econòmica de Catalunya presentat fa uns pocs dies, dins el monogràfic dedicat a la política industrial a Catalunya en el context europeu.

El punt de partida dels diferents articles és l'Informe Draghi de setembre de 2024 sota el títol The Future of European Competitiveness. Cap o pocs estudis recentment encarregats per la Comissió Europea han obtingut tant interès i difusió. Amb raó. És un informe tècnicament competent, complet, i basat en dades. I es fa la pregunta: és Europa a temps de mantenir el seu estatus tecnològic i econòmic al costat dels Estats Units i, sobretot, Xina? I la resposta és que no sense un enorme esforç en inversions tecnològiques i d’infraestructures productives, i en recerca, i formació de capital humà, que impulsin la productivitat dels factors de producció. I el proposa i quantifica.

Amb el punt d'ancoratge que proporciona Mario Draghi, el diagnòstic aplicat a l'economia catalana en el context global i europeu, per als sectors industrials catalans potents tradicionals i nous, de sectors d'incidència horitzontal i de serveis d'alt impacte en la productivitat, és positiu. Hi som a temps. Especialment, si les inversions tecnològiques, la formació, l'educació o el finançament de la recerca estan a l’alçada dels reptes que toca confrontar. Els articles signats són una mostra de la importància que els economistes i experts en economia catalana atorguen als canvis mundials actuals i el perill de pèrdua de capacitat per sostenir l'estat de benestar europeu en el futur si no ens en sortim.

Dins la lògica heterogeneïtat, existeix així un ample consens que Catalunya compta amb una bona base per intentar-ho. Compta amb bones infraestructures de recerca; en particular en biotecnologies, digitals, fotònica, investigacions marines i algunes altres com energètiques i del cicle de l’aigua. També existeix consens sobre l'assignatura pendent a millorar de la capacitat de transferir els coneixements desenvolupats a innovacions empresarials amb rendibilitat al mercat. No és un problema exclusiu de Catalunya; tota Europa es ressent donada l'agilitat mostrada per la Xina i també pels Estats Units per controlar els grans mercats mundials de nous negocis basats en l'explotació de coneixements. No obstant, la "paradoxa de la innovació" constitueix una barrera per al desenvolupament industrial que cal abordar. Si bé la formació de startups funciona relativament bé, la dinamització de la innovació és una tasca urgent per a tot el sistema productiu i no es pot limitar a aquests agents de canvi.

Existeix així un ample consens que Catalunya compta amb una bona base per intentar la reindustrialització

L'adaptació del sistema educatiu, de formació professional i de composició de les titulacions terciàries, constitueix també un aspecte rellevant donada la bretxa existent entre demanda de qualificacions per les empreses i escassedat de STEMS i altres formacions tècniques, s’han de contemplar igualment.

Si bé l'administració catalana compta amb moltes de les palanques que mouen la política industrial, tal com hem comentat anteriorment, Catalunya no té la capacitat de superar un escull significatiu. L'obstacle important per tota la UE és la lentitud de constitució del Mercat Únic europeu en totes les seves àrees. La fragmentació a tots els nivells de mercats, organismes de recerca, les mateixes empreses sotmeses a regles antimonopoli, dificulta que s'arribi a empreses o programes d'innovació amb prou escala per competir amb economies molt més grans. Altrament, la situació de dependència agreujada que vivim ara en les relacions amb eles Estats Units seria probablement menys intensa. La mateixa Comissió Europea es troba actualment amb dilemes profunds. Mario Draghi estima que la inversió productiva europea hauria d'augmentar al voltant del 4,4%-4,7% anual els pròxims anys per sostenir l'esforç tecnològic.

A escala local, la reconversió no sé quan més temps pot esperar davant els dubtes de futur de la petroquímica, del motor de combustió, de la sostenibilitat de l’agroalimentària i ramadera en particular. I no parlem ja d’altres sectors que no s’han mostrat resilients a l’empenta de la indústria turística. Certament aquesta ha vingut per quedar-se. Està ben instal·lada i potser es tracta a hores d'ara de mantenir-la i millorar-la. No d'augmentar-la, especialment a la vista del cost d'oportunitat que genera per a la resta d’activitats que requereixen un capital humà amb més ofici i no compten amb el subsidi encobert de l’atur en la seva elevada estacionalitat. No toca altra que anar tastant idees i testant les resistències de diferents propostes per a refer avui el model productiu català. Sense oblidar que, en general, en aquestes polítiques solen sobrar les accions Rs i mancar les Ts (reformar, reconstruir vs. transformar, transitar).

Els canvis proposats, en tot cas, requereixen coherència i estabilitat: el seu millor garant avui potser són certes institucions de la societat civil que protegeixin els objectius per damunt del cicle electoral. Pactes (per a la indústria, per a la formació professional, pacte energètic) des d’un sentit macroprudencial: fer o explicar per què no se segueix la recomanació pactada. Ens hi posem?