Fa uns dies em van proposar participar en un debat. N'hi hauria uns que defensarien que cal regular la IA i d'altres que dirien que no. Tindríem un jurat, un jutge i, suposadament, hi hauria uns guanyadors i uns perdedors segons el criteri d’aquests.

Òbviament, vaig dir que ni parlar-ne!!!

Mites i realitats sobre la regulació

La llegenda urbana diu que hi ha tot un grup d’economistes, sovint anomenats “liberals” i adjectivats com a “desalmats”, que advoquen per un món sense regulació. Cada cop que algú qüestiona una norma o s’oposa a una determinada regulació, apareix l’espantall de l’“ultraliberal” sense ànima. Desacreditar persones és molt més fàcil que discutir arguments.

Però… existeixen realment grups que proposin un món sense cap regulació?

Quan es parla d’antiregulació, el primer nom que surt és Milton Friedman, l’economista més representatiu de l’Escola de Chicago. Extremadament popular a la seva època, Friedman defensava que l’Estat havia de garantir un marc de joc estable i fer complir els contractes. Va ser, a més, el primer a proposar la Renda Bàsica Universal, que ell anomenava “impost negatiu”.

Sovint es presenta Trump com un polític antiregulació, però és curiós que algú que ha fet dels aranzels una arma de política exterior sigui etiquetat així

Dins la mateixa escola trobem George Stigler, que argumentava que la regulació és sovint “capturada” pels mateixos grups que hauria de controlar.

Un corrent més radical és l’Escola Austríaca, amb Friedrich Hayek, premi Nobel el 1974 juntament amb Gunnar Myrdal, un socialdemòcrata que defensava idees oposades. Hayek, autor de The Road to Serfdom, advertia que la planificació central conduïa inevitablement a la pèrdua de llibertats. Però també deia: “No s’ha de confondre llibertat amb absència de normes. La llibertat només és possible dins d’un marc de lleis generals conegudes.”

En realitat, Hayek s’oposava a coses com el control de preus o salaris, la planificació centralitzada de la producció o els estats que decideixen guanyadors i perdedors —no pas a la regulació en si mateixa.

Per tant, això que hi ha economistes en contra de tota regulació és un mite inventat per polítics —probablement desalmats, aquests sí— i periodistes amb massa pressa o ganes o necessitat de clickbait.

Regulació en acció: EUA i la Xina

Si mirem el que està passant amb la IA, trobem exemples clars que desmenteixen aquesta falsa dicotomia.

Sovint es presenta Donald Trump com un polític antiregulació, però és curiós que algú que ha fet dels aranzels una arma de política exterior sigui etiquetat així. L’administració Trump vol guanyar la cursa de la IA i per fer-ho ha hagut d’enfrontar-se a tres grans obstacles:

  1. Una xarxa elèctrica antiquada i força atrotinada.
  2. Una sobreregulació en la construcció de centrals, especialment les nuclears, i infraestructures.
  3. Una regulació massa descentralitzada que permet a grups locals bloquejar projectes com línies de tren o centres d’IA.

Com ho ha resolt? Amb ordres executives (equivalents als decrets llei), que han accelerat permisos i processos.

Si haguéssim aplicat la mateixa agilitat reguladora que l’administració Trump, el corredor mediterrani estaria acabat fa anys

El resultat és espectacular: les noves fàbriques de xips Rubin de NVIDIA, algunes de les més complexes del món, s’han construït en només nou mesos a Houston i Dallas. Tot gràcies a una regulació adaptada, l’ús massiu de bessons digitals i la col·laboració de les millors empreses del planeta: TSMC, Foxconn, Wistron, Amkor, SPIL, i també europees com Schneider, Siemens i ASML. No s’ha fet sense regulació, sinó amb la regulació que els calia per aconseguir-ho. Sense ella, hauria estat impossible.

Mentrestant, a la Xina, on la regulació encara és menys profunda que a Europa, passa l’inrevés. Allà no hi ha problemes d’energia: la xarxa està planificada, els cotxes són elèctrics i l’energia, majoritàriament solar. Però tenen un problema d’ecosistema emprenedor: no hi ha startups de Deep Tech.

Durant anys, el govern va restringir l’emprenedoria; ara, amb la IA agèntica, volen recuperar-la a través d’una nova regulació que afavoreixi el venture capital i faciliti les sortides a borsa.

Tots regulen —la qüestió és com i amb quin propòsit.

Europa i el miratge normatiu

Si haguéssim aplicat la mateixa agilitat reguladora que l’administració Trump, la vergonya de les Rodalies de Barcelona o el corredor mediterrani estarien acabats fa anys. Tot és qüestió de prioritats, recursos i energia.

Europa té un problema amb la IA, però no és la manca de regulació. Una estimació recent calcula que una empresa mitjana que operi en quatre o cinc països europeus ha de llegir més d’un milió de pàgines de nova normativa cada any per estar al dia. Per sort, ara tenim ChatGPT, que pot empassar-se tot això sense morir en l’intent.

El problema no és regulació sí, regulació no, és quina regulació per aconseguir què!

Semblaria lògic fer com la Xina o els Estats Units: una regulació enfocada a resoldre els problemes que tenim — les vergonyoses Rodalies, l’aeroport, l’habitatge... Doncs no, regulem tota una colla de problemes que no tenim però podríem tenir!

El problema no és regulació sí, regulació no, és quina regulació per aconseguir què!