Enguany es compleix el 30è aniversari de la celebració del Pacte de Toledo, a través del qual es va aconseguir un acord de gran importància de reforma estructural del sistema públic de Seguretat Social. Es va tractar d'un acord assolit amb gran consens entre la pràctica totalitat dels grups parlamentaris aleshores presents al Parlament, acompanyat del correlatiu acord de concertació social amb les organitzacions sindicals i empresarials més representatives. La solidesa de l'acord parlamentari i entre els interlocutors socials va obrir pas a refermar una generalitzada pràctica de consens fins al moment present, que ha permès posteriors revisions del Pacte, amb noves recomanacions el 2003, 2011 i 2020.

Així, s'arriba a assumir que la defensa del sistema públic de pensions constitueix una qüestió d'estat, gairebé l'única que perviu, que com a tal queda al marge del conflicte polític i el paral·lelisme entre sindicats i empresaris. Això no vol dir que no hagin existit importants discrepàncies de fons; però s'han aconseguit esquivar en gran mesura en nom d'aconseguir un imprescindible equilibri de les recomanacions pactades. Acord polític i social ineludible per efectuar reformes que s'han d'anar aplicant progressivament, més enllà d'una concreta legislatura, i que, per aquest motiu, el seu impacte ho és necessàriament a llarg termini. En tenir aquesta projecció temporal les reformes pactades, s'abandona l'habitual debat polític d'abast curt

Resulta important destacar que aquest escenari de consens s'ha anat produint al mateix temps que el model de pensions se sotmetia a fortes pressions econòmiques i mediàtiques externes, que auguraven la inviabilitat de la suficiència de les pensions contributives, basades en el principi de la solidaritat intergeneracional. Ja des de mitjans dels anys noranta, des de certs àmbits, es pronosticava una davallada del sistema, afirmant amb total contundència, en teoria amb dades econòmiques suposadament incontestables, que el sistema era insostenible en el temps; en particular, que les diverses fonts de finançament públic del sistema no podrien mantenir a curt termini el sistema de repartiment de les pensions, amb quanties que eufemísticament es defineixen com a “excessivament generoses”; arribant-se fins i tot a qualificar demagògicament per alguns el nostre model de pensions d'“estafa piramidal”, pretenent provocar un fictici enfrontament entre joves i jubilats. Davant d'això, no es pot oblidar que el manteniment del sistema públic de pensions suficients constitueix un mandat constitucional i, per tant, que el reconeixement de les pensions als jubilats és un dret en el sentit estricte del terme.

S'afirmava que la crisi del sistema resultava inexorable, a la vista de la caiguda de la correlació entre cotitzants i pensionistes, de la forta reducció de la taxa de natalitat, del fort procés d'envelliment de la població, així com de l'accés a la jubilació de la generació del baby boom. Sense desconèixer la realitat de tots aquests factors, que pressionen a l'ordre d'adaptar el model de pensions públiques a la nova realitat, res d'això ha provocat la confirmació dels mals presagis. Més encara, tampoc ha impedit que els principis bàsics del model de repartiment contributiu d'unes pensions públiques suficients s'hagin mantingut, fins i tot que hi hagi motius fundats per a la tranquil·litat i pensar que la sostenibilitat financera queda garantida per al futur.

Amb el Pacte de Toledo es va aconseguir un acord de gran calat de reforma estructural del sistema públic de Seguretat Social

Amb tot, s'han produït canvis socials i econòmics que mai no entraven en els factors de càlcul de la viabilitat del sistema, com han estat la intensitat dels fluxos migratoris, la forta incorporació de la dona al mercat de treball, l'increment de la productivitat i, en general, el destacat creixement d'afiliats, amb el correlatiu increment dels ingressos per cotitzacions. A l'anterior s'hi ha afegit una transformació del mercat de treball, cap a un model més sòlid que, com a efecte reflex, ha afavorit la consolidació de l'equilibri financer del sistema.

Juntament amb l'anterior, han reforçat el resultat positiu aconseguit les diverses mesures de reforma estructural adoptades, que s'han pogut materialitzar gràcies al que ha suposat el Pacte de Toledo de 1995 i les seves posteriors revisions. El resultat és que s'han pogut afrontar reformes d'important calat, que d'altra manera no es poguessin haver escomès; cosa que no ha estat possible en altres països propers, o bé la seva parcial introducció ha deixat profundes ferides, per la qual cosa es pot afirmar que aquest model de reformes a través del consens resulta envejable per a la resta d'Europa

Sense entrar en més detalls, entre aquestes reformes estructurals han destacat les següents: la separació de fonts de finançament, que ha proporcionat ingressos més elevats via impostos per a tot el que no respongui a despeses estrictament contributives; la simplificació i integració dels règims especials, que n'ha millorat la protecció i perfeccionat el sistema de finançament, incloent recentment el sistema de cotització dels autònoms conforme a ingressos reals; la constitució d'un Fons de reserva, recuperat en els últims temps gràcies a la introducció de l'anomenat mecanisme d'equitat intergeneracional; la progressiva prolongació de l'edat de jubilació, que ha permès reduir les despeses inicials del sistema; l'establiment de sistemes flexibles de jubilació, que han facilitat en determinats supòsits la compatibilitat de les pensions amb el treball; la tendència al càlcul de la pensió amb referència a períodes més llargs de cotització al llarg de la vida laboral dels treballadors; el manteniment del poder adquisitiu de les pensions conforme a l'IPC; la millora dels mecanismes de recaptació i la lluita contra l'economia irregular; un compromís d'anàlisi constant de l'evolució del sistema i diagnòstic de les seves possibles desviacions, incloent-hi amb l'última modificació l'avaluació externa per part de l'Agència Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF).

Perdura com a repte pendent superar la bretxa de pensions entre dones i homes

Com a colofó de tot l'anterior, es desemboca en l'acceptació conjunta de la necessitat de continuar en el camí de les reformes, entenent que es tracta d'un procés permanent d'adaptacions, sobre la premissa del manteniment dels principis bàsics del model de repartiment contributiu amb pensions suficients. Per tant, s'ha d'afrontar la continuïtat de la necessitat d'atendre els reptes als quals s'ha d'enfrontar l'esperable nova revisió del Pacte de Toledo. I certament, aquests desafiaments no són pocs ni menors, fins i tot alguns aliens al mateix sistema de Seguretat Social. Sense poder enumerar-los tots, si més no destacaria els següents.

Amb tot, no oblidar que el sistema de repartiment es construeix sobre la base d'un ampli pacte social intergeneracional, on avui dia han fet fallida les contrapartides ofertes a les generacions més joves. L'assoliment de la recomposició d'aquest pacte intergeneracional només s'aconseguirà en la mesura que es donin resposta a les necessitats de la població més jove, en termes d'ocupació de qualitat, estable i ben retribuïda, juntament amb una solució real i efectiva per a les noves generacions al greu problema de l'accés a un habitatge en condicions dignes.

Així mateix, roman com a repte pendent superar la bretxa de pensions entre dones i homes, que s'ha corregit una mica en els últims temps, però que és lluny d'assolir un resultat de raonable equiparació. Les fórmules assajades del complement familiar o del complement per a la reducció de la bretxa de gènere no han donat els resultats esperats, ni han estat compreses per les institucions europees. Caldrà assajar altres mesures, possiblement via l'impuls d'una reforma de la Directiva sobre igualtat en matèria de Seguretat Social per permetre la introducció de mesures d'acció positiva, així com computar situacions més àmplies com a períodes de cotització. Però, en tot cas, cal buscar-li una resposta a una de les diferències més intenses entre homes i dones existents avui dia.

Queda molta feina a fer, que només podrà afrontar-se una vegada més des de la filosofia del consens

Tard o d'hora caldrà fer front a la reforma del règim de les pensions de viduïtat, ja que tothom coincideix que la regulació vigent respon a una realitat social del passat, provocant la seva aplicació indubtables distorsions i fins i tot de vegades resultats injustos; però ningú assumeix la iniciativa d'introduir els canvis necessaris.

Serà convenient oferir un sistema integrat i coherent de compatibilitat i incompatibilitat entre la pensió de jubilació i la continuïtat de l'activitat laboral. S'han d'identificar amb claredat els objectius que es pretenen i corregir una regulació com l'actual, amb mesures acumulades en un procés al·luvial que resulta com a mínim un galimaties. Caldrà afavorir i finançar els sistemes d'adaptació de les feines per a les persones declarades en situació d'incapacitat permanent, en lloc d'expulsar-les en la pràctica del mercat de treball.

En definitiva, malgrat el que s'ha consolidat, que garanteix un panorama de tranquil·litat per al futur, més enllà de les falses idees propagades de manera malintencionada, queda molta feina a fer, que només podrà afrontar-se una vegada més des de la filosofia del consens sobre la qual s'han construït des dels seus orígens el Pacte de Toledo.