El passat 15 de juny, el Govern, les patronals i els sindicats van signar el nou Pacte Nacional per a la Indústria 2026-2030. L’acord dona continuïtat als pactes anteriors, en una posada en escena on tothom va coincidir a recordar que la indústria representa “prop del 20%” del PIB català. La fotografia és impecable i, val a dir-ho, la voluntat sembla sincera: ningú dels qui van firmar dubta que un teixit industrial potent és la via cap a una economia de més valor afegit, més efecte multiplicador i, en conseqüència, productivitats altes i salaris saludables. El problema no és la bona fe. El problema és que les edicions anteriors d’aquest mateix instrument no han aconseguit revertir una tendència que ja fa temps que apunta en sentit contrari.

Observem les dades. Segons la base estadística de l’Idescat, el 2025 la indústria catalana va generar aproximadament el 17,2% del PIB, mentre que l’any 2000 representava el 24,5%. És a dir, en un quart de segle hem perdut més de set punts de pes industrial, i la distància entre el “prop del 20%” que es repeteix als actes i el 17,2% que recullen les estadístiques no és cap detall comptable: és la mesura exacta del cofoisme amb què ens expliquem a nosaltres mateixos. Una caiguda d’aquesta magnitud no s’explica per un mal any ni per un cicle desfavorable. És estructural.

Lluny d’estabilitzar-se, la tendència s’accelera a curt termini. Al primer trimestre del 2026 la indústria catalana va créixer un 0,9% interanual, mentre que el conjunt del PIB avançava un 2,9% i els serveis, un 3,7%. Per altra banda, la indústria espanyola creixia un 1,8%, és a dir, el doble que la catalana. L’Indicador de Clima Industrial es va situar el maig en -3,9 punts, pitjor que el mes anterior (-2,8) i pitjor que el mateix mes de l’any passat (-3,1), amb una cartera de comandes en negatiu (-4,9). Si hi afegim que, segons la base de dades empresarial D&B Informa, Catalunya és la comunitat on més creixen els procediments concursals, el quadre deixa poc marge per a l’autocomplaença. Davant d’aquestes dades, la temptació és diagnosticar des del despatx: intuir les causes i prescriure remeis basats en aquestes intuïcions. Seria un error.

Qualsevol activitat sospitosa de portar l’etiqueta d’industrial es mira amb una exigència que no s’aplica a altres sectors igualment generadors d’externalitats

Convé preguntar raons concretes als afectats, als qui tanquen una línia o renuncien a una inversió, en comptes d’endevinar-les. I si ho fem, veurem que algunes d’aquestes raons sí que apareixen reconegudes al pacte, encara que no sempre siguin senzilles de resoldre en un termini raonable. Em refereixo, per exemple, a la important cultura del conservacionisme que ha arrelat a Catalunya: el reflex segons el qual qualsevol activitat sospitosa de portar l’etiqueta d’industrial es mira amb una exigència que no s’aplica a altres sectors igualment generadors d’externalitats, com el transport per carretera o el sector porcí. Aquesta vara de mesurar asimètrica no és cap fatalitat de la natura: és una decisió col·lectiva i, per tant, per molt que es reconegui la necessitat de revertir el rebuig social que s’ha anat acumulant, no sembla que hi hagi una recepta senzilla per a fer-ho.

Hi ha, però, altres qüestions que no acaben d’aparèixer al pacte, o que ho fan sense la determinació que mereixerien atesa la seva incidència real sobre la destrucció de teixit. Per exemple, una qüestió que està assolint dimensions catastròfiques és la lleugeresa amb què el marc jurídic permet que pràcticament qualsevol persona, sense estar directament afectada per un projecte industrial, hi presenti al·legacions i el condemni a avançar al ritme de la justícia, un ritme que tots coneixem i que és senzillament incompatible amb el d’unes empreses que competeixen en un món frenètic, on sovint córrer és imprescindible per gaudir d’una certa competitivitat.

Una qüestió que està assolint dimensions catastròfiques és la lleugeresa amb què el marc jurídic permet que pràcticament qualsevol persona, sense estar directament afectada per un projecte industrial, hi presenti al·legacions i el condemni a avançar al ritme de la justícia

O pensem en la feixuga capa de burocràcia justificativa que arrosseguen els mateixos instruments de suport que el pacte contempla: informes d’auditoria ad hoc, tres pressupostos de tot, comprovants d’haver pagat fins a l’últim proveïdor dins els terminis de la llei de morositat, memòries tècniques sense fi. En un país de pimes, el cost d’oportunitat de dedicar mitja organització a justificar-se és deixar de guanyar eficiència productiva o frenar l’activitat comercial. Dit d’una altra manera, l’instrument pensat per ajudar acaba detraient hores de la feina que de debò genera valor.

No es tracta de menystenir el pacte ni les probables bones intencions que hi ha darrere. Però hem de recordar que cap dotació pressupostària, per generosa que sigui, no compensa un entorn que tracta la indústria amb més desconfiança que altres activitats i que la fa pagar el peatge d’una burocràcia desproporcionada i d’una judicialització massa freqüent del que haurien de ser tràmits administratius àgils. Si volem que el pes industrial deixi de caure, el primer compromís no costa cap dels 5.000 milions: és deixar de fer-nos trampes al solitari, una actitud gratuïta.