Als carrers de Pequín no hi ha ni una sola moto de gasolina. Ni una. Després de veure'n passar uns quants milers durant dotze dies d'agost, la conclusió és inequívoca: totes són elèctriques, sense excepció. Amb els cotxes passa una cosa semblant: uns dos terços dels que circulen ja no cremen combustible. La frontera no la marca el poder adquisitiu sinó l'any de matriculació: pràcticament tot el que és relativament nou és elèctric. La ciutat que fa una dècada era el símbol mundial de l'aire irrespirable té avui un cel net i un trànsit silenciós que desconcerta el visitant.

L'any 2013, la concentració mitjana anual de partícules PM2,5 a Pequín era de 89,5 micrograms per metre cúbic, unes divuit vegades el límit que recomana l'Organització Mundial de la Salut, i la ciutat va acumular 58 dies seguits de contaminació severa. El 2025 la mitjana va caure fins als 27 micrograms, per sota de 30 per primer cop, i només es va registrar un dia de contaminació severa en tot l'any. Els que ho van viure ho expliquen: tenien una aplicació al mòbil que els indicava si aquell dia era prudent sortir al carrer. No era una inquietud ambiental abstracta, era una qüestió de salut immediata. El procés no va ser màgia sinó una bona política pública. Es van crear dos tipus de matrícules: les verdes (elèctrics), gratuïtes, i les blaves (de combustió), limitades en nombre i tretes a subhasta, amb preus habituals per sobre dels 10.000 euros per matrícula.

Però no ho podem idealitzar. Més enllà de l'exemplar transició de la mobilitat, la Xina va emetre l'any 2024 uns 13.100 milions de tones de CO₂ d'origen fòssil, prop d'un terç del total mundial. La Unió Europea en va emetre 2.460 milions, poc més del sis per cent. Dit d'una altra manera, la reducció europea d'aquell any, uns seixanta milions de tones, va quedar més que anul·lada per l'augment xinès del mateix exercici: cent tres milions de tones. Tot el nostre esforç anual cap dins del marge de variació d'un sol any de la Xina. No és un argument per no fer res, però sí per exigir que allò que fem mantingui una relació raonable entre cost i efecte. En comptes d'això, hem acabat construint una política climàtica de vocació estranyament expiatòria. Hem prohibit les canyetes de plàstic, hem enganxat els taps a les ampolles i hem normalitzat un model comunicatiu, el que va projectar Greta Thunberg i que després han imitat governs i institucions, que interpel·la el ciutadà per la culpa en comptes de fer-ho per l'interès. El problema és que aquest plantejament ens està generant frustració col·lectiva (per què hem de ser els únics del món en sacrificar-nos per una causa col·lectiva?) i pobresa, en la mesura que no hem aplicat les exigències internes de sostenibilitat a tot allò que ve importat per les nostres fronteres i tot plegat ha desembocat en un meravellós incentiu per deslocalitzar la indústria fora d'Europa.

Pequín, la ciutat que fa una dècada era el símbol mundial de l'aire irrespirable té avui un cel net i un trànsit silenciós que desconcerta el visitant

Ara bé, cal ser optimistes envers les capacitats de la Xina. No per la seva velocitat autoritària, encara que sigui la lectura més temptadora. La transformació de la mobilitat xinesa no es va fer per convicció moral, sinó per una combinació molt terrenal d'emergència sanitària i oportunitat industrial. Avui les tecnologies netes, com l'energia solar, les bateries... aporten l'equivalent a 2,1 bilions de dòlars a l'economia xinesa i expliquen més d'un terç del seu creixement. I el següent pas després de la transició de la mobilitat ja ha començat: el carbó va baixar el primer semestre del 2026 fins al 49,7% de la generació elèctrica, per sota de la meitat per primera vegada en la història del país, i el 2025 les emissions xineses van caure per primer cop en un any complet. El coll d'ampolla ja no és la convicció, sinó la xarxa elèctrica. A principis del 2026 es va llençar el 9,2% de la producció solar i el 8,5% de l'eòlica de la Xina per pura incapacitat del sistema d'absorbir-les, allò que en l'argot del sector s'anomena "curtailment", i que també passa a Espanya.

En definitiva, la pregunta rellevant no és si hem de convèncer la Xina que tornarà a ofegar-se, ara per la calor i no per la boira. La pressió moral externa no ha mogut mai Pequín ni un mil·límetre, i no ho farà ara. La palanca que Europa sí que té és molt menys èpica i bastant més eficaç: un preu del carboni que s'apliqui de debò a tot el que consumim, vingui d'on vingui, i una oferta tecnològica competitiva en allò que ells encara no tenen resolt, que és la flexibilitat de xarxa, l'emmagatzematge i la gestió de sistemes elèctrics amb penetracions renovables extremes. Si continuem plantejant la transició com una penitència, només n'obtindrem frustració i pobresa. Si l'entenem, com han fet ells, com una indústria, encara som a temps de treure'n profit.