No sé si els mercats municipals desapareixeran algun dia. M'agradaria pensar que no. El que sí que és evident és que, gairebé sense adonar-nos-en, hem anat canviant els nostres hàbits fins al punt que el mercat ha deixat de ser el centre de la compra quotidiana. No ha estat una decisió conscient ni una renúncia deliberada. Ha estat una transformació lenta, silenciosa i extraordinàriament eficaç. Sense que ningú ens hi obligués, hem substituït una manera de comprar, la de tota la vida, la que feia barri i comunitat, per una altra que respon molt millor al ritme accelerat de la societat actual.

Les dades així ho corroboren. Segons l'estudi Consum alimentari a les llars de Catalunya 2025, elaborat pel Departament d'Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació de la Generalitat de Catalunya, els supermercats concentren prop de la meitat de la despesa alimentària de les llars catalanes, mentre que els mercats municipals i el comerç especialitzat continuen perdent pes any rere any. No és una tendència circumstancial, sinó el reflex d'un canvi profund en la manera com organitzem el nostre temps, consumim i entenem la quotidianitat.

La meva infantesa fa olor de mercat. De fruita acabada de collir, de peix de llotja, de cafè dels bars del voltant i d'aquella entranyable bullícia entre les parades cada dissabte al matí. De petita, acompanyava la mare al mercat amb aquell carro de la compra de roba de quadres que semblava inseparable de tota una generació. Hi compràvem unes pomes de Girona dolces com la mel, aquell tomàquet Cor de Bou que mai no he tornat a trobar igual, una culata de vedella per al fricandó de diumenge, el llucet i els seitons, una lliura de mongeta del ganxet i, de tant en tant, algun menut. No es tractava tan sols d'omplir el carro. La mare se sentia dir, una vegada i una altra, "Bon dia, reina!", allà on s'aturava. I avui m'adono que aquell "Què et poso avui, xata?" també formava part del que ens endúiem a casa.

Seria injust idealitzar aquell model i ignorar els avantatges que han aportat els supermercats i, més recentment, la compra per internet. Han democratitzat l'accés a una oferta molt més àmplia, han ampliat els horaris, han simplificat la logística familiar i han convertit la compra en una gestió en un procés més àgil i eficient. Quan el temps és un recurs cada volta més escàs, és perfectament comprensible que moltes famílies primin la comoditat per damunt de qualsevol altre aspecte.

Avui m'adono que aquell "Què et poso avui, xata?" també formava part del que ens endúiem a casa

De fet, l'èxit dels supermercats no és fruit de la casualitat. Han sabut interpretar millor que ningú què demana el consumidor actual: rapidesa, amplitud d'oferta, flexibilitat horària, preus competitius, promocions constants i la possibilitat de fer tota la compra en un únic establiment o, fins i tot, amb un sol clic i sense sortir de casa. A més, darrere seu hi ha potents estructures empresarials que sustenten la seva competitivitat en l'optimització de la cadena de subministrament, les economies d'escala, l'automatització logística i la inversió constant en tecnologia i anàlisi de dades. Els mercats municipals difícilment poden competir en aquest terreny.

Però aquesta transformació no tan sols ha canviat on comprem. També ha modificat la manera com ens relacionem amb els aliments, amb el comerç de proximitat i, en definitiva, amb les persones que ens envolten. Comprar ha deixat de ser una activitat integrada en la vida quotidiana per esdevenir una tasca més de la llista d'obligacions. I quan el temps escasseja, l'eficiència acaba imposant-se sobre gairebé qualsevol altra prioritat.

Això explica per què els mercats municipals continuen oferint un producte excel·lent i, malgrat tot, perden protagonisme. No competeixen en igualtat de condicions. La batalla ja no es lliura sobre la qualitat del tomàquet o la frescor del peix, sinó sobre el temps que estem disposats a dedicar a comprar-los. I, en aquesta competició, el petit comerç juga amb unes regles que no ha fixat ell.

A aquesta realitat s'hi afegeix un altre factor encara més preocupant: el relleu generacional. Moltes parades tanquen perquè no hi ha ningú disposat a fer-se càrrec del negoci familiar. Obrir una parada comporta jornades molt llargues, una dedicació gairebé absoluta, una elevada exigència física i una rendibilitat que sovint no compensa el sacrifici. Les noves generacions han crescut amb altres expectatives professionals i personals, i és perfectament legítim que cerquin una millor conciliació. Sense relleu, els mercats no només perden comerciants; també perden coneixement, ofici i una manera d'entendre el comerç construïda al llarg de dècades.

La batalla ja no es lliura sobre la qualitat del tomàquet o la frescor del peix, sinó sobre el temps que estem disposats a dedicar a comprar-los

Ara bé, també seria massa fàcil responsabilitzar exclusivament els consumidors. Les administracions públiques, els gestors dels mercats i el mateix sector han d'afrontar una reflexió profunda sobre quin paper han de jugar aquests equipaments durant les pròximes dècades. Adaptar horaris, incorporar eines digitals, facilitar el relleu generacional, modernitzar instal·lacions i convertir els mercats en espais encara més atractius no significa renunciar a la seva essència. Significa donar-los opcions reals de continuar sent útils en una societat que ha canviat profundament.

No es tracta en cap cas d'enfrontar mercats i supermercats, perquè tots dos responen a necessitats reals i probablement continuaran convivint durant molts anys. Es tracta d'entendre que no tots els beneficis d'un model de consum es poden mesurar en minuts estalviats o en el nombre de productes disponibles en una mateixa prestatgeria. Hi ha un valor social, cultural i humà que no apareix en cap tiquet de compra ni en cap estudi de mercat.

També hi ha una altra qüestió que sovint passa desapercebuda. Quan desapareix una parada, no només es perd un comerç. Es debilita un ecosistema econòmic format per petits productors, agricultors, ramaders i pescadors que han trobat històricament en els mercats una via directa per accedir al consumidor. Mantenir viu aquest model també significa preservar la diversitat econòmica, l'arrelament territorial i una manera més propera d'entendre la nostra alimentació.

Potser la pregunta no és si els mercats municipals poden rivalitzar amb els supermercats, sinó si nosaltres encara estem disposats a reservar un espai per a un model de comerç que ens ofereix alguna cosa més que aliments. Perquè quan una parada abaixa la persiana no tan sols s’esfondra un negoci. També s'apaga una manera de relacionar-nos, de transmetre coneixement, de preservar un patrimoni comercial i de construir comunitat.

Quan una parada abaixa la persiana no tan sols s’esfondra un negoci. També s'apaga una manera de relacionar-nos, de transmetre coneixement

No voldria que d'aquí a uns anys haguéssim d'explicar als nostres fills o nets què era un mercat municipal com qui parla d'un ofici desaparegut o d'una fotografia de color sèpia. No voldria veure el meu mercat convertit en una efemèride, recordat un cop l'any amb discursos institucionals i imatges farcides de nostàlgia mentre en la nostra quotidianitat ja fa temps que n'ha marxat.

Perquè el dia que els mercats només pervisquin en els nostres records, no haurem perdut únicament un lloc on omplir la cistella. Haurem deixat escapar, gairebé sense adonar-nos-en, una manera de relacionar-nos amb el nostre barri, amb les persones que hi treballen i amb els aliments que arriben a la nostra taula. I, aleshores sí, el meu mercat ja no serà un mercat. Serà una efemèride.