McKinsey & Company va ser, durant gairebé un segle, el nom més gran de la consultoria: el “patró or” al qual acudien governs i corporacions quan calia decidir el rumb. El producte era clar: un exèrcit de graduats d’elit que entrevistava, netejava dades, executava models i destil·lava un pla en PowerPoint; un model econòmic de piràmide amb molts júniors, hores facturades i una marca que justificava tarifes desorbitades.

Aquell món s’ha acabat. La mateixa McKinsey ho admet mentre intenta negar-ho: ha reduït la plantilla d’unes 45.000 a 40.000 persones i ha desplegat uns 12.000 agents d’intel·ligència artificial (IA) per redactar “en to McKinsey”, resumir entrevistes, comprovar la lògica dels arguments i muntar presentacions en minuts. Afirmen que aspiren a “un agent per cada humà” i, alhora, que “continuaran contractant agressivament”. Aquesta narrativa és una ximpleria: si cada projecte requereix equips més petits i més automatització, per a què cal contractar més persones?

El cor del negoci, diagnòstic i estratègia, és redundant perquè la IA ja fa l’escaneig d’informació, la sintetitza i produeix un informe sòlid a un cost marginal proper a zero. Inside, la firma que treballa amb aquestes dades, ho diu clarament: “La capa bàsica d’experiència mediocre desapareix”. Quan la “capa mitjana” s’esvaeix, s’enfonsa la base de la piràmide que sostenia els marges. A més, McKinsey reconeix que el 40% de la seva facturació ja és en temes d’IA i tecnologia, cosa que l’obliga a competir contra actors nadius del programari amb costos més baixos i cicles de producte més ràpids. El maquillatge comercial de “passar de assessors a socis que coprodueixen” i “cobrar per outcomes” no corregeix l’equació: redueix hores humanes per lliurable, trasllada el risc econòmic a la firma i accelera la compressió de preus que els clients exigiran un cop comparin amb les seves pròpies eines.

El desenllaç és comptable: menys hores facturables per projecte; pressió sobre els preus perquè el client pot activar models i agents sense intermediaris; més despesa interna en tecnologia per sostenir la il·lusió transformadora; erosió de la marca quan s’evidencia que el “mètode” ja l’executa una màquina. La firma entra en el cicle clàssic de declivi: prometre transformació, invertir més del que recupera, perdre clients gradualment, desgastar el prestigi i acabar irrellevant. En lloc d’acceptar la realitat i tancar amb ordre, o vendre, prolonguen l’agonia. Això els liquida.

La consultoria d’estratègia tal com la coneixíem ja és arqueologia corporativa. McKinsey va ser. El teló ha caigut.

Solució estructurada i funcional: tancament ordenat o venda integral dels actius. Escindir la base de dades, els benchmarks i playbooks com a SaaS amb llicències; monetitzar l’arxiu documental com a subscripció amb actualització automàtica via agents; convertir la xarxa d’exalumnes en originador d’operacions amb fee per transacció i sense servei de consultoria; vendre la marca a un gegant tecnològic i deixar un nucli mínim en successió executiva, l’únic defensable per experiència del partner sènior. Qualsevol altra ruta crema caixa.

Això no és exclusiu de McKinsey. Boston Consulting Group, Bain & Company i Oliver Wyman comparteixen el mateix ADN econòmic i la mateixa exposició a l’automatització massiva. La consultoria d’estratègia tal com la coneixíem ja és arqueologia corporativa. McKinsey va ser. El teló ha caigut.

Les coses com són.