La quantitat de morts que hi està havent a la Xina es veia venir. Mai no sabrem fins a quin punt el govern xinès va decidir cancel·lar la política de covid zero a causa de la pressió popular o si, al contrari, senzillament va anticipar unes setmanes el que ja tenia decidit: que havia arribat el moment d'anul·lar totes les mesures de seguretat i cordó sanitaris, tan estrictes, i deixar que el virus campés al seu aire i s'estengués pel país, amb tal d'assolir la immunitat de la població per vies naturals i no mèdiques (vacunes).

En quin moment es podia prendre aquesta decisió? Quin era el criteri? Doncs el mateix que a Occident. En el moment en què la variant més comuna assolís un percentatge de mortalitat similar al d'una grip forta  o, si més no, un nivell assumible. I què és assumible? Bé, aquesta ja és una decisió ètica, perquè parlem de morts segures. Siguem sincers. Tant en guerra com en pandèmia, hi ha moments en què la raça humana decideix sacrificar els seus perquè la resta sobrevisqui. És duríssim, però és així. L'espècie humana pensa individualment, però també de manera col·lectiva. La supervivència de l'espècie és un tret essencial de les nostres formes d'organització social i, per descomptat, de les nostres decisions.

El problema de la Xina és la mida poblacional, l'elevat percentatge de persones grans i la incapacitat per atendre degudament, des d'un punt de vista sanitari, tothom que emmalaltiria, específicament a les zones rurals, on els recursos sanitaris són menors i es registra més nombre d'ancians.

Al món, a qualsevol país, hi ha hagut un moment en què s'ha hagut de posar en un costat de la balança les inevitables morts que es produirien després d'eliminar confinaments versus la necessitat de tornar a impulsar l'economia i evitar una catàstrofe econòmica.

O

I a les empreses és exactament igual. Moltes vegades, la propietat o la direcció d'una organització ha de decidir entre continuar salvant tota la tripulació a risc que s'enfonsi el vaixell sencer o bé sacrificar alguns dels seus membres amb l'objectiu que, a la fi, el vaixell sigui salvat. Sens dubte, no pot comparar-se una vida humana amb un acomiadament. Res a veure. Però, si prenem distància i ho analitzem fredament, la situació té paral·lelismes. Se sacrifica una part per salvar el tot.

Una reestructuració (o assumir sacrificis en un país) requereix fortes dosis de lideratge. És molt fàcil ser un líder quan es tracta de donar bones notícies. Però que la tropa continuï creient en el líder quan veu com els seus companys són enderrocats, és una altra història.

Les competències de lideratge que calen per afrontar sacrificis (en empreses, reestructuracions de plantilla), encara que sembli mentida, són molt similars a les que es necessiten en moments pròspers. Perquè, al cap i a la fi, del que es tracta és que la gent cregui i tingui fe en el que s'està fent, que no es dubti sobre les difícils decisions que estan prenent: les persones han de tenir fe en el futur, perquè necessitarem la seva motivació i el seu afany en unes circumstàncies de dol pels companys perduts i de por davant de la possibilitat de ser ells els següents de la llista.

Només hi ha una recepta per assegurar el compromís dels equips en moments de baixes generalitzades: sinceritat, honestedat i transparència. Les persones necessiten entendre bé tres coses. Primer, el perquè de les decisions que han pres. Han de ser conscients que s'ha fet tot el possible per evitar la decisió que, finalment, ha estat inevitable prendre. En segon lloc, han de conèixer els criteris amb els quals s'ha acomiadat i amb què s'ha decidit conservar el personal. Són moments en els quals hem d'aprofitar per insistir sobre el tipus d'accions, actituds i resultats que necessitem. I, en tercer lloc, cal ser molt transparents pel que fa a les probabilitats de supervivència. Després d'aquests sacrificis, ja estem en disposició de salvar la nau? Hi continua havent vies d'aigua? Hi haurà més sacrificis?

Si no tenim clara alguna d'aquestes respostes, cal dir-ho. Recordo que Angela Merkel, quan va començar la pandèmia, es va dirigir al poble alemany en uns termes que pocs governants van fer servir i que demostren la seva gran capacitat de lideratge. Va dir que hauria de prendre decisions molt difícils, algunes de les quals probablement hauria de rectificar, perquè s'enfrontava a una pandèmia nova i desconeguda. Va assumir i va compartir el grau d'incertesa de la situació.

Una vida humana no és equiparable a un acomiadament. Però és la nostra manera humana d'actuar: en determinades situacions, sacrifiquem els nostres per sobreviure. És dur, però per a l'ésser humà el grup preval sobre l'individu. En el terreny pandèmic, en el social, en el bèl·lic, en l'econòmic... i en l'empresarial.