Amb bona i a vegades mala voluntat, proliferen les iniciatives de determinats col·lectius per a lligar el destí d’algunes parcel·les de la despesa pública de manera que quedin garantides fora de la discrecionalitat política. La més recent que constato és la iniciativa legislativa popular, que està en tràmit parlamentari a casa nostra, de fixar per norma i en un termini determinat, la despesa educativa ancorant-la en el 6% del PIB.

He vist altres intents en l’àrea de la dependència, de la cultura i de la salut, que es veuen com a germanes pobres del pressupost. Igualment, s’ha tractat de vincular a aquells destins la recaptació d’uns impostos o taxes determinats: el de successions per a serveis socials de gent gran, els cèntims dels carburants per a "la qualitat de l’assistència sanitària", la recaptació de societats de les concessionàries d’autopistes per a l’alliberament dels peatges, l’euro de les receptes, etc. 

L’afectació d'ingressos intenta vincular font i destí dels recursos; la de despesa, posar el pilot automàtic sobre la generació de renda. Però res de tot això existeix a la nostra Llei general pressupostària, sota el principi de la unitat de caixa: tot finança tot i en la mesura que els recursos es disposen. I ben s’ho val que així sigui, vista la disrupció que altrament podria crear sobre la despesa corrent del funcionament d’un servei la baixada de recaptació, per exemple, donat el cicle econòmic.

Sota el principi de la unitat de caixa, tot finança tot i en la mesura que els recursos es disposen

Vincular despesa en educació a un percentatge del PIB és, de nou, una mala idea. Primer per inespecífica (tota la despesa sense cap priorització?), suposa que més sempre és millor (per què un 6 i no un 5 o un 7?) i la ràtio de referència és força deficient (sensible a l’evolució del denominador: amb l’enfonsament del PIB a les crisis, s’estarien satisfent les exigències de l’estat del benestar!). En educació queda clar que s’agrupen massa ítems sota un mateix agregat, amb lògiques de priorització, racionalitat de finançament, i composició públic/privat prou diferents: així, la part de coberta universal de la que no ho és; l'obligatòria respecte de la postobligatòria; la universitària, reglada o no, amb límit d’edat. Etc.

No cal ser molt llest per entendre que la mesura és massa grollera perquè pugui tirar endavant sense un debat previ de priorització i discussió sobre el seu finançament. Més encara. No es pot proposar una mesura de despesa relacionada amb el PIB si el finançament d’aquesta despesa (la transferència de recursos de l’Estat per aquesta competència) no té a veure amb el PIB: En el nostre país, en el millor dels casos, amb el pes de la població. De manera que és d'aritmètica de primer cicle que una comunitat autònoma així finançada, que tingui una renda per càpita superior a la mitjana, sempre mostrarà una ràtio despesa/PIB inferior a la mitjana de l’estat, i no diguem ja respecte de països del nostre entorn més desenvolupats. Si l’educació no es finança sobre la base de la renda i riquesa del país, difícilment se li pot demanar que estigui aquesta despesa a l’altura del seu nivell propi de desenvolupament. Especialment per als fiscalment no sobiranistes! A més, aquesta mena d'iniciatives es formulen sense memòria econòmica, oblidant que els bons propòsits d’una despesa més justa no es validen si no s’explica com es pensen finançar.

Vincular despesa en educació a un percentatge del PIB és, de nou, una mala idea. Primer per inespecífica

Per als qui ens toca sovint comparèixer en aquests tipus de tràmit, més enllà d’explicar alternatives a pensar millor, ens toca ser cruels, a la vista de les cares de les senyories i d’altres compareixents. Se'ns cita pim-pam en dia i hora. Certament, hom pot dir que no pot assistir-hi i remetre documents propis que ves a saber amb quin profit. Hi ha sempre un biaix de resposta dels més ocupats i a favor dels "experts de bandera" (que representen grups d'interès del sector) que els diferents grups parlamentaris proposen; també compareixen alguns ja jubilats per a rememorar batalletes o altres que encara tenen recança de no dedicar part del seu temps a la institució que ens representa. Es tracta de compareixences col·lectives (tots han d’escoltar a tots, així com les interpel·lacions que generen), sovint fetes amb retard, amb abús del temps (qui no sap gestionar el temps propi no hauria de gestionar la cosa pública), infringint costos d'oportunitat als altres per lluïment propi, per acabar amb un agraïment genèric que no cobreix ni el desplaçament per a l’assistència. Tot això s’ha de fer millor, pel bé de tothom i per respecte al Parlament: el preàmbul de la proposta ha de raonar per què s'opta per aquella mesura, quines altres alternatives s’han contemplat -i descartat-, com es pensa avaluar i fer seguiment del seu compliment. I sobretot, acompanyar les propostes, com deia, d’una mínima anàlisi que ens permeti pensar que no es tracta d’una ocurrència.