Fa uns dies es va presentar l’anomenat Informe Fènix, elaborat pels economistes Xavier Cuadras, Modest Guinjoan i Miquel Puig, coordinats per Xavier Roig i amb l’assessorament de Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura. Amb l’excepció d’en Roig, que és enginyer, la resta estan entre els més prestigiosos economistes del país. L’informe constitueix probablement un dels diagnòstics més contundents formulats en els darrers anys sobre l’evolució econòmica de Catalunya. El seu punt de partida és aparentment paradoxal: l’economia catalana creix en termes agregats, però el benestar material relatiu dels seus ciutadans disminueix. El principal indicador que utilitzen per mostrar-ho és el PIB per càpita, que s’ha anat estancant en termes reals i retrocedint respecte de la mitjana europea, mentre la productivitat relativa també ha disminuït.

Segons els autors, el problema no és el creixement en si mateix, sinó la seva composició. Un 44% dels nous llocs de treball creats entre el 2008 i el 2023 correspon a sectors de baixa productivitat amb salaris substancialment per sota de la mitjana i altament subvencionats1 de forma implícita, especialment vinculats al turisme massiu, la restauració, determinades activitats comercials o, també, alguna indústria (com la càrnia o l’acabament tèxtil). Aquest model, argumenten, genera un cercle viciós: necessita un fort creixement demogràfic i una oferta pràcticament il·limitada de mà d’obra barata, però al mateix temps dificulta el sosteniment financer i la qualitat dels serveis públics i pressiona infraestructures, habitatge, recursos naturals i cohesió social. Una referència més àmplia la podeu trobar aquí.

Una qüestió molt rellevant, però, és que la situació descrita per l’Informe Fènix no és fruit de la casualitat ni d’una simple concatenació d’errors de política econòmica. El model actual s’ha consolidat perquè respon als interessos, no sempre coincidents, però sí complementaris, d’una àmplia coalició econòmica i institucional que durant dècades ha trobat més rendible el creixement extensiu basat en el volum que no pas una transformació profunda del model productiu cap a activitats de major valor afegit.

El primer gran actor d’aquesta coalició són els successius governs de l’Estat, amb independència del seu color polític. L’economia espanyola depèn de manera molt notable del turisme internacional i d’alguns sectors exportadors intensius en costos laborals baixos. Sense entrar en la controvertida qüestió del sosteniment de les pensions, un model basat en abundància de mà d’obra i salaris baixos contribueix a mantenir una aparent competitivitat exterior i una entrada de divises de la que depèn un superàvit comercial precari, tal com ha exposat algun dels economistes assessors de l’informe en alguns mitjans.

L'Informe Fènix és un dels diagnòstics més contundents formulats en els darrers anys sobre l’evolució econòmica de Catalunya

Això ajuda a explicar per què, malgrat els discursos sobre canvi de model, la política econòmica estatal ha tendit a afavorir dinàmiques de creixement quantitatiu: expansió poblacional -i, per tant, migratòria-, consum i serveis de baixa productivitat. Des d’aquesta perspectiva, la immigració massiva no apareix tant com una conseqüència inevitable de l’evolució demogràfica, sinó també com un mecanisme funcional per sostenir activitats que difícilment serien viables amb salaris més elevats.

Els mateixos autors de l’Informe Fènix qüestionen, de fet, la idea segons la qual qualsevol volum d’immigració és automàticament positiu per garantir la sostenibilitat de l’estat del benestar. El que posen en dubte no és la immigració en si mateixa, sinó un model econòmic que necessita permanentment nova població amb sous baixos per continuar expandint-se sense augmentar la productivitat.

Aquesta dinàmica resulta especialment greu en el cas català perquè els costos socials i infraestructurals derivats d’aquest model de baixos salaris i creixement extensiu recauen principalment sobre el territori —habitatge, sanitat, educació, mobilitat o cohesió social— mentre Catalunya continua sotmesa a un dèficit fiscal estructural molt elevat. És a dir, el país suporta bona part de les externalitats negatives del model, però no disposa dels recursos públics equivalents per gestionar-les. La combinació d’un sistema de finançament autonòmic persistentment desfavorable i d’una execució crònicament insuficient de les inversions de l’Estat a Catalunya constitueix, en aquest context, una forma de deslleialtat institucional especialment lesiva: es promou de facto un model econòmic intensiu en població i demanda de serveis, però simultàniament es limiten els recursos necessaris per absorbir-ne els impactes.

En aquest punt emergeix també una qüestió cultural i nacional delicada, però difícil d’ignorar. L’acceleració demogràfica que viu Catalunya des de fa dues dècades té conseqüències evidents sobre els equilibris lingüístics i culturals del país. Es pot discutir fins a quin punt això forma part d’una estratègia conscient o és un simple efecte col·lateral d’un model econòmic determinat. Però és indubtable que la combinació de salaris baixos, elevada rotació poblacional i debilitament de les eines d’integració lingüística tendeix a afavorir la minorització social del català.

El segon gran bloc d’interessos és el conjunt de sectors empresarials directament beneficiats pel model actual. Aquí hi trobem una constel·lació molt extensa de gremis, patronals, grups hotelers, lobbies vinculats als apartaments turístics, empreses de restauració, càmpings, operadors vacacionals o segments agroindustrials intensius en mà d’obra barata.

Especialment al litoral català, tant a la Costa Brava com a la Costa Daurada, aquests sectors han desenvolupat una enorme capacitat d’influència institucional. Molts municipis depenen fiscalment i laboralment del turisme estacional i han acabat configurant estructures polítiques i urbanístiques fortament condicionades pels interessos del sector. Això explica l’oposició recurrent a qualsevol intent de limitar l’expansió de l’oferta turística, modular-ne els impactes o assumir una major part dels costos socials que paguem entre tots.

Catalunya ha entrat en una dinàmica de creixement econòmic que es presenta com sinònim de prosperitat, però que esdevé en empobriment relatiu

La resistència a increments significatius de la taxa turística n’és probablement l’exemple més visible. Tot i que Catalunya pateix fortes externalitats derivades del turisme massiu —pressió sobre l’habitatge, saturació d’infraestructures, increment dels costos ambientals o degradació d’espais naturals—, bona part dels grups empresarials del sector continuen defensant un esquema fiscal especialment favorable. A això s’hi afegeixen altres elements menys visibles però igualment rellevants, com l’IVA reduït aplicat a bona part dels serveis turístics o les formes de subsidi implícit associades a la temporalitat laboral, consubstancial al turisme de sol i platja.

Els contractes fixos discontinus, per exemple, han permès estabilitzar estadísticament l’ocupació sense alterar substancialment la naturalesa altament estacional de molts llocs de treball. Els costos socials derivats d’aquesta temporalitat —prestacions d’atur, pressió sobre serveis públics o dificultats d’emancipació— són assumits en gran part pel conjunt de la societat.

El tercer actor d’aquesta coalició és una part significativa del teixit patronal, molt representada per Foment però no només, que continua basant la seva competitivitat en salaris baixos. Això es fa especialment visible en sectors com la restauració, l’hostaleria, el comerç detallista que figuren sistemàticament entre els més mal remunerats de tota l’estructura salarial catalana. I això, paradoxalment, es compatibilitza amb les queixes habituals per les dificultats de trobar mà d’obra.

La negativa recurrent a increments més ambiciosos del salari mínim o a convenis sectorials que garanteixin sous dignes, respon a una lògica econòmica clara: una part d’aquestes activitats només manté els seus marges actuals gràcies a uns costos laborals molt continguts. Però aquesta estratègia té conseqüències macroeconòmiques importants. Limita la productivitat, redueix la capacitat recaptatòria, dificulta l’accés a l’habitatge i contribueix a cronificar una economia de baixos salaris.

El resultat final és un model que pot generar creixement agregat i rècords d’ocupació, però que simultàniament erosiona la qualitat dels serveis públics, deteriora les infraestructures, tensiona el mercat residencial i debilita la cohesió social. El problema no és només distributiu; és també estructural. Quan una economia s’especialitza excessivament en activitats de baix valor afegit, acaba tenint més dificultats per retenir talent, innovar i sostenir institucions públiques de qualitat.

És precisament per això que l’Informe Fènix ha tingut tant impacte. Perquè verbalitza i demostra -amb dades- una intuïció cada vegada més estesa entre amplis sectors professionals i acadèmics del país: Catalunya ha entrat en una dinàmica de creixement econòmic que es presenta com sinònim de prosperitat, però que esdevé d’empobriment relatiu.

La qüestió decisiva és si existeix una majoria política i social disposada a alterar els equilibris que han sostingut aquest model durant dècades. Perquè les reformes proposades no afecten interessos marginals, sinó sectors econòmics molt influents i territoris que han estructurat el seu creixement al voltant d’aquesta economia extensiva.

La qüestió decisiva és si existeix una majoria política i social disposada a alterar els equilibris que han sostingut aquest model durant dècades

I aquí apareix el principal interrogant polític dels pròxims anys. Lluny de debilitar-se, aquesta coalició d’interessos podria reforçar-se electoralment. El malestar derivat de la pèrdua de poder adquisitiu, la crisi d’habitatge o la saturació dels serveis públics no necessàriament es traduirà en suport a una transformació del model productiu. També pot alimentar discursos obertament racistes i, al mateix temps, favorables a mantenir el creixement a qualsevol preu, ajornant una vegada més les reformes estructurals que s’orientin a la transformació real del model.

Si això passa, Catalunya continuarà augmentant població, activitat i ocupació mentre perd posicions relatives en renda personal, productivitat i qualitat institucional. És a dir, podria continuar creixent i empobrint-se alhora.

Nota 1: Els autors admeten que qualsevol estat del benestar es fonamenta en la solidaritat entre les rendes altes i les més baixes, les quals no poden finançar els serveis socials públics que consumeixen. El seu punt es basa en el fet que, depenent del volum i del nivell d’aquestes rendes molt baixes es pot posar en qüestió tot l’estat del benestar. Consideren que no té sentit la creació de llocs de treball amb salaris extremadament baixos, especialment si l’activitat que realitzen es fa en benefici de no residents (turistes o per produir productes principalment destinats a l’exportació).