En antics escrits rabínics apareix una idea contundent: “El zel entre savis augmenta la saviesa”. La frase pertany a la Guemarà, part dels grans cossos de discussió que els savis del món jueu van desenvolupar a Babilònia fa més de mil cinc-cents anys. No es tractava d’una visió espiritual, sinó d’una observació pragmàtica: quan les persones competeixen entre si, s’esforcen més, investiguen més, corregeixen errors i empenyen els límits del coneixement. Aquesta tensió entre individus, guiats moltes vegades pel desig de destacar, era el combustible del progrés.

Amb el temps, aquesta lògica es va convertir en el principi estructural del sistema capitalista. El mercat modern es va edificar sobre la competència. L’èxit d’una empresa, d’una universitat, d’un país, depenia de com millorava en relació amb els altres. I aquesta evolució naixia de l’exigència: si jo no avanço, l’altre em passa per sobre. Així es van accelerar els descobriments, es va abaratir la producció, es va sofisticar la tecnologia i es va expandir el coneixement humà a una escala sense precedents.

Allò que la Guemarà havia intuït segles abans, ho va confirmar la història econòmica moderna: la competència era l’única via real cap al progrés

Els països que es van apartar d’aquesta dinàmica —els sistemes comunistes, per exemple— van imposar el desenvolupament des de la centralització i la uniformitat. Van fracassar perquè van eliminar l’incentiu central del progrés: la necessitat de superar-se davant un altre.

Allò que la Guemarà havia intuït segles abans, ho va confirmar la història econòmica moderna: la competència era l’única via real cap al progrés. No una entre moltes, sinó l’única. On no hi havia competència, no hi havia progrés.

Però ara tot això canvia. Amb l’arribada de la intel·ligència artificial, per primer cop a la història, apareix una font de coneixement que no necessita competir per avançar. Un sistema que no té ego, que no desitja ser millor que un altre, que no sent orgull ni frustració. Les intel·ligències artificials no rivalitzen entre elles, no tenen voluntat de destacar i, tot i així, produeixen resultats més ràpids, més precisos i més amplis que qualsevol equip humà en competència.

S’obre un nou temps, on el coneixement avança sense necessitat de lluita

Aquest fenomen marca una ruptura històrica. Ja no és l’ego qui impulsa el saber. El desig de “ser millor” perd el seu paper central. Això no vol dir que l’ego deixi d’estar al cor del progrés. Allò que abans necessitava tensió emocional, ara passa per pur càlcul lògic.

Assistim al final d’una era. El mercat va néixer de l’enfrontament entre talents. La intel·ligència artificial neix de la neutralitat entre sistemes. I amb ella, s’apaga el motor més antic del desenvolupament humà: la necessitat de ser més que l’altre. S’obre un nou temps, on el coneixement avança sense necessitat de lluita.

Les coses com són.