Si seguiu -encara que sigui en diagonal- l’actualitat política europea, us haureu fixat que darrerament sembla haver-hi una certa frustració a Brussel·les. Els discursos, les expressions i fins i tot les normes aprovades, com la Industry Accelerator Act, denoten l’estrepitós fracàs de la política comunitària per aterrar els propòsits i principis rectors d’alt nivell en forma d’avenços tangibles, reals. El diagnòstic és clar i ha anat pujant de to: de l’informe Draghi i l’informe Letta a les declaracions de personalitats polítiques a mitjans, s’ha anat assumint que Europa perd competitivitat. De fet, que perd críticament competitivitat: el continent està immers en un atzucac on la indústria perilla, es destrueixen llocs de feina a un ritme de desenes de milers al mes i el forat que ens separa d’Àsia i Estats Units en termes de productivitat, indústria digital, innovació... no para de créixer. També s’ha anat assumint que els excessos normatius hi tenen molt a veure, que a Europa estem tots plegats atrapats a laberints de normes de difícil o impossible sortida i que cal urgentment revertir aquesta situació. Però res d’això passa. No ens en sortim.

Les raons són probablement diverses. Per una banda, l’excés de capes de decisió és un problema ja conegut al món corporatiu: si entre el Consell d’Administració i la persona que pren una decisió hi ha cinc capes de directors, gerents, caps de secció i responsables d’àrea, la probabilitat d’anar distorsionant els objectius i que arribi un objectiu totalment diferent del que s’havia plantejat és elevada. Fins i tot a les escoles de primària ho saben. Ells en diuen “el joc del telèfon”: es va passant una frase boca-orella i si hi ha moltes baules el que arriba al final no té res a veure amb la frase inicial. Entre la Comissió Europea i una empresa catalana hi ha ministeris, conselleries, diputacions, consells comarcals, ajuntaments, delegacions dels serveis territorials a les diverses demarcacions... és evident que es dilueixen els objectius, no arriba la sensació de criticitat i s’acaba actuant amb la inèrcia de sempre. Per altra banda, la motxilla del corpus normatiu és la que és, i si no es deroguen normes preexistents no es pot pretendre que els funcionaris les desobeeixin proactivament, per molt que el missatge que arriba des dels esglaons més alts de lideratge polític sigui apocalíptic. Però derogar normes és una tasca titànica.

Només a Catalunya –és a dir, àmbit autonòmic: caldria afegir-hi tot el que pertany a l’àmbit nacional, i directives europees diverses; també les ordenances municipals– s’han aprovat les darreres dues dècades una mitjana de 28 lleis i decrets llei cada any, la qual cosa equival aproximadament a dues normes cada mes. Cada dècada en sumem unes tres-centes i ara n’hi ha unes mil en vigor, per la qual cosa cap al 2035 serien 1.300 i el 2045 serien 1.600. Fins i tot si no entrem en fase d’apocalipsi europea –que hi som, perquè a Brussel·les ja comencen a parlar de silencis administratius positius en urbanisme: és a dir, que si no et donen el permís d’obres per la teva indústria, tu comença a alçar les naus i per defecte serà com si el tinguessis– sembla evident que aquest ritme d’expansió normativa no pot ser infinit i caldrà pensar en mecanismes d’higiene normativa: podar tot allò que està obsolet, que ja no és útil, que és anacrònic o que ha quedat de facto substituït per altres consideracions. Però encara que conceptualment tingui tot el sentit plantejar aquesta qüestió, les dependències creuades, referències de normes inferiors a altres superiors i altres lligams ho fan difícil d’executar.

Sembla evident que aquest ritme d’expansió normativa no pot ser infinit i caldrà pensar en mecanismes d’higiene normativa

Fa unes setmanes va aparèixer una iniciativa interessant anomenada BetterEU, accessible des del web bettereu.com. L’experiment és el següent: es va demanar a un model d’intel·ligència artificial generativa (en aquest cas, Grok 4.1) que revisés un per un els textos de les 43.382 normes europees en vigor i que emetés un veredicte binari: “keep”, és a dir, mantenir la norma en vigor, o “delete”, és a dir, derogar la norma. Se li subministra al model un fitxer d’instruccions amb determinats criteris a aplicar, els mateixos una norma rere l’altra, per decidir quan ha de mantenir-se o quan s’ha d’eliminar. Aquesta és la màgia del plantejament: podríem discutir si els criteris aplicats en aquest experiment eren els més encertats i podríem aplicar-ne uns altres, però del que es tracta és de constatar que avui en dia tenim la possibilitat senzilla d’escalar una revisió normativa massiva amb uns criteris, els que siguin, consistents i metòdics. I que tot plegat es faci en qüestió d’hores. Les institucions dels diferents nivells, començant per la Generalitat, en podrien prendre nota.

Per cert, pels curiosos: Grok 4.1, amb els criteris definits per BetterEU, va decidir que el 89% de les normes europees es podrien eliminar.