En la darrera dècada, accentuat a partir de la pandèmia, s'aprecia una forta tendència a l'augment del nombre de baixes per malaltia, juntament amb un increment de la durada mitjana del temps de les baixes. L'Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIREF) acaba de publicar un Informe molt interessant, exhaustiu en dades desagregades i de diagnòstic de la situació. Des del punt de vista territorial, Catalunya es presenta com un cas singular, ja que, encara que se situa dins de la mitjana general d'impacte, és de les primeres (juntament amb Navarra) en nombre total de baixes, però al mateix temps és on la seva durada resulta més reduïda. El valor i fiabilitat de l'Informe de l'AIREF resulta indiscutible, sense perjudici que el seu enfocament sigui molt parcial, per estar centrat en l'impacte sobre la despesa pública de la Seguretat Social, la qual cosa deriva també en un important biaix de les mesures que es proposen adoptar.

La preocupació per aquesta situació ve reforçada a partir d'una mirada comparativa a la resta d'Europa. Conforme a les dades d'Eurostat, es tracta d'una tendència a l'increment que s'aprecia en el conjunt dels estats membres; si bé Espanya presenta els nivells més elevats del percentatge de les baixes per malaltia respecte de la població ocupada, per damunt de qualsevol altre Estat i pràcticament duplicant la mitjana europea.

Les dades són tan incontestables que ningú les discuteix ni se'n posa en dubte la gravetat des de molt diverses perspectives. Això sí, al propi temps es presenta una profunda discrepància entre els diversos protagonistes i afectats pels efectes del fort increment de les baixes. Tan profundes són les diferents visions, que ni tan sols es posen d'acord en la denominació del fenomen: mentre que uns assumeixen de manera acrítica l'expressió “absentisme laboral”, altres manifesten un ple rebuig al seu ús. En termes de precisió formal, les absències al treball poden deure's a molt diverses causes i no només a incapacitats per malaltia; per exemple, les mateixes agrupen també els permisos relacionats amb l'exercici dels drets de conciliació amb les responsabilitats familiars i similars. Però, sobretot, el terme “absentisme laboral” es troba estigmatitzat, ja que implícitament va unit a faltes d'assistència injustificades, quan és obvi que la realitat és molt més àmplia i diversa; en particular, no hi ha dades que provingui que la tendència a l'increment porti la seva causa en més utilització abusiva de les baixes. Fins i tot cal tenir present que a vegades l'ús de les baixes no justificades en termes formals troba altres causes també comprensibles, connectades, per exemple, amb situacions derivades d'un ambient laboral d'elevada tensió o estrès.

En tot cas, la dificultat major es produeix perquè es difereix en el diagnòstic de les causes determinants i, per tant, es manifesten desacords en el tipus de mesures que correspon adoptar. Uns posen l'accent exclusivament en el deteriorament del sistema públic de salut, en deficiències en la prevenció de riscos de treball, en falta de resposta plena a les responsabilitats familiars, en el mal ambient de treball, etc. De contrari, altres atenen exclusivament a l'increment del frau en les baixes, a l'ampliació de les llistes d'espera de l'assistència sanitària pública, al caràcter procíclic de les absències que s'incrementen en els períodes de creixement de l'ocupació, fins i tot a l'increment de les taxes d'estabilitat en l'ocupació que faciliten l'increment de les baixes per malaltia.

Catalunya és de les primeres en nombre total de baixes, però al mateix temps és on la seva durada resulta més reduïda

El fonament i entitat de tots aquests factors resulta real i atesa, de manera que el problema se situa en la incapacitat dels uns en acceptar les preocupacions dels altres, amb absència d'una mínima empatia per comprendre les raons de l'altre. Això sí, la seva concurrència requereix matisar en alguns casos com es valora el fenomen i quines mesures és procedent adoptar. Per exemple, una cosa és que entre els treballadors fixos es produeixin majors incidències en les baixes i una altra ben diferent és que això desemboqui en una valoració negativa d'una reforma laboral sense cap mena de dubte exitosa, amb una decisiva reducció de la taxa de temporalitat; sense deixar d'analitzar les conductes respecte als treballadors fixos, també caldria valorar a l'inrevés fins a quin punt la situació de debilitat dels temporals provoca que es continguin a donar-se de baixa, amb els efectes negatius que això pot tenir sobre la seva salut.

A vegades també succeeix que, per centrar-se cadascú en el que més els preocupa, tots dos obliden altres factors no menys importants. Alguns d'aquests altres factors es recullen a l'Informe de l'AIREF, com són la concentració de les baixes en grups determinats de treballadors que presenten dosis superiors de morbiditat, la superior incidència a les grans empreses i en l'ocupació pública, l'envelliment de la població ocupada, encara que paradoxalment també la superior incidència de les baixes en la població més jove, la major incidència en les dones; en aquest últim cas de les dones, també constatat en el conjunt d'Europa, d'acord amb les dades d'Eurostat. Això sí, del fet que la incidència sigui major, per exemple, entre dones i joves no es pot deduir de forma apriorística que existeixi entre ells més conductes abusives de baixes injustificades i que, per tant, hi hagi de reaccionar amb una vigilància més elevada i majors sancions respecte d'aquests grups; per contra, caldria analitzar les causes reals d'aquesta major incidència i adoptar mesures d'acció positiva que les corregeixin.

La complexitat s'accentua quan la resposta requereix la intervenció d'una àmplia pluralitat d'actors: Govern central, per les seves competències legislatives i de polítiques públiques en matèria de laboral i de Seguretat Social; les entitats gestores de la Seguretat Social, en les seves tasques de control de les incapacitats; les Mútues de Seguretat Social, com a gestores d'accidents i malalties; les comunitats autònomes, com a competents en matèria de gestió de l'assistència sanitària pública; així com les organitzacions sindicals i empresarials, com a protagonistes de la negociació col·lectiva i de la participació en l'empresa.

En definitiva, la magnitud del problema és deguda a la seva complexitat, provocada per la confluència d'una multitud de factors i actors que s'alimenten mútuament. Per això, fins que no s'assoleixi una predisposició autèntica a afrontar l'assumpte i, en conseqüència, un mínim consens pel que fa a les causes determinants, poc es podrà fer per oferir una resposta integral i, amb això, redreçar la forta tendència negativa.

Falta un diagnòstic en profunditat, assumible pel conjunt dels actors, de les causes de les cada vegada més altes taxes de baixes per malaltia

El resultat pràctic és el d'un bloqueig en l'adopció de mesures i poc s'ha fet fins al present. Les organitzacions sindicals i empresarials només han aconseguit posar-se d'acord en proposar que les Mútues de la Seguretat Social puguin fer proves diagnòstiques i tractaments terapèutics i rehabilitadors en processos d'incapacitat per baixes d'origen traumàtic; proposta que, a part de ser molt limitada i parcial, fins al present ha tingut escassos resultats, ja que depèn de convenis entre les Mútues i les autoritats autonòmiques que gestionen l'assistència sanitària pública, que s'han materialitzat en molt escassos territoris. L'altra proposta consisteix en la constitució per la negociació col·lectiva de comissions paritàries d'anàlisi de la situació i possibles mesures en l'àmbit d'aplicació de cada conveni; es tracta d'una proposta massa ambigua i que no pocs resultats ha donat al llarg dels últims anys.

A la vista dels resultats, sembla especialment difícil que les organitzacions sindicals i empresarials, fins i tot en el marc de la concertació social amb el suport del Govern, arribin a acords integrals i de gran importància. Això últim resulta imprescindible per fer front a aquest important desafiament, ja que només així les mesures acordades gaudiran de plena legitimitat i aconseguiran una eficàcia real. Caldria pensar en fórmules de suport al diàleg social que impulsin el consens. Possiblement, queda per abordar un diagnòstic en profunditat, assumible pel conjunt dels actors, de les causes determinants de les cada vegada més altes taxes de baixes per malaltia, amb estudis pluridisciplinaris que proporcionin anàlisis encertades, suggereixin les mesures més adequades i, al final, facilitin el consens entre els interlocutors socials i el Govern.