La població ocupada a Espanya ha superat la xifra històrica dels 22,2 milions, segons l'enquesta de població activa, la qual cosa suposa un increment respecte de quatre anys enrere, el 2021, a la sortida de la pandèmia, de més de 2,5 milions d'ocupats. En paral·lel, s'ha reduït significativament el nombre d'aturats, que se situa en 2,5 milions, davant els 3,5 milions de fa quatre anys, situant-se la taxa d'atur en el 10,2 %, davant el 15,4 % del 2021. Resulta incontestable que s'ha produït un increment espectacular de l'ocupació en el nostre mercat de treball en aquest període de temps, malgrat el complex escenari en el qual ens hem mogut.

No obstant això, convé aprofundir en els diversos elements presents en el nostre mercat de treball, ja que per a alguns les dades brutes amaguen importants debilitats de l'ocupació, de manera que podria resultar que es tracta d'un creixement més aparent que real. Vegem, doncs, alguns dels aspectes que es posen en qüestió i intentem explicar-ne la consistència o la justificació.

Abans que res, de la comparació de les dades precedents s'aprecia un important diferencial, en termes tals que l'ocupació ha crescut molt més (2,5 milions) en comparació amb el descens de l'atur (1 milió), que sembla que es resisteix a caure amb igual fortalesa. L'explicació bàsica es troba en el fet que la nostra població en edat de treballar ha crescut significativament, de manera que els fluxos migratoris d'estrangers han participat en el creixement de l'ocupació de manera significativa en relació amb la població resident inicial, a part que s'ha produït un cert transvasament de població inactiva a població activa que no troba feina de manera immediata. Això provoca un efecte positiu de creixement de l'ocupació, més lent en la caiguda de l'atur. En tot cas, com a llast estructural, malgrat que el creixement de l'ocupació i, per efecte derivat, la caiguda de l'atur és generalitzada en totes les cohorts d'edat, sens dubte continuem mantenint unes taxes d'atur juvenil molt elevades, que dupliquen la mitjana de la resta.

Una altra de les afirmacions que es fa és que el tipus d'ocupació és bastant precària, fins i tot en l'informe fictici. Davant això, el primer element a destacar com a positiu és que el creixement de l'ocupació se centra més en la feina assalariada, amb una taxa d'assalarització del 85,2 %, és a dir, 1,3 punts percentuals superior respecte del 2021, mentre que el pes del treball autònom en termes percentuals ha descendit en més de mig punt. A tal efecte, s'ha de tenir en compte que el treball autònom, en termes generals, té una vida mitjana d'existència inferior a la dels assalariats, la seva jornada és molt superior i la seva retribució resulta bastant inferior a la dels assalariats.

D'altra banda, se sol afirmar que el nombre d'hores de treball totals efectuades no discorre proporcionalment en paral·lel respecte del creixement de l'ocupació produïda. Encara que resulta especialment cridaner que, davant el fort increment de l'ocupació, 2,5 milions, només es produeix un lleu increment global de la jornada de treball, de l'ordre de 60.000 hores/any més, xifra certament reduïda. Això s'explica, en primera aproximació, perquè ha caigut significativament la jornada mitjana efectiva per treballador, en 1,2 hores a la setmana per treballador; si bé també és cert que el PIB no ha deixat de créixer, la qual cosa pressuposa un increment notable de la productivitat.

Més difícil és identificar les causes que han provocat aquesta caiguda de la jornada mitjana efectiva. Alguns han defensat que això s'explica perquè l'ocupació creada ha estat sobretot a temps parcial, cosa que suposaria que el creixement de l'ocupació no és tan real com es podria pensar a partir de la xifra global d'increment de 2,5 milions de noves feines. Tanmateix, les dades estadístiques no confirmen aquesta hipòtesi, ja que el pes del treball a temps parcial en termes percentuals ha descendit lleument (0,6 punts), tant en el conjunt dels ocupats com dels assalariats. Ni tan sols el càlcul de la durada mitjana de la jornada del conjunt dels treballadors a temps parcial no mostra canvis, de manera que es manifesta estable al llarg d'aquests últims anys, tant per al conjunt dels ocupats com entre els assalariats.

Tampoc la causa no es pot trobar en el nombre d'hores extraordinàries realitzades, siguin pagades o no, sinó al contrari, ja que sorprenentment s'han incrementat passant de 5,8 milions anuals fa quatre anys als 7 milions en el moment actual.

Ni tan sols la causa no es pot trobar en la negociació col·lectiva, on en grans xifres la jornada pactada per als treballadors a temps complet no ha variat substancialment, fins i tot amb un lleu increment.

La principal explicació plausible a aquest descens significatiu de les hores mitjanes setmanals de treball es pot trobar en l'elevat increment de la taxa d'absència a la feina per malaltia, que s'ha elevat gairebé el 20 %. Això representa una xifra elevada, sobretot de fort augment en els últims temps, però que resulta difícil que aquest factor l'expliqui tot.

Certa influència també pot tenir l'increment del treball fix discontinu, en la mesura que la seva jornada anual sempre és inferior a la d'un fix ordinari a temps complet. Tanmateix, alguns matisos són necessaris. D'una banda, la seva influència és menor, ja que el seu augment, sent important perquè s'ha duplicat, no és decisiu pel que fa al pes global del conjunt dels ocupats, ja que en aquests moments només representa el 4 % del total d'ocupats. A més, les dades proporcionades per l'EPA es refereixen sempre al nombre de fixos discontinus que es troben ocupats en el moment en què es realitza l'enquesta i, per tant, entre ells no es comptabilitzen els fixos discontinus en situació d'atur o inactius. En tot cas, com a valoració general, la figura dels fixos discontinus s'ha de valorar positivament, en la mesura que proporciona més estabilitat en l'ocupació i, en comparació amb els temporals, tendeix a fomentar jornades anuals més extenses.

També algun impacte pot haver tingut el fet que el creixement de l'ocupació s'hagi produït entre els assalariats, ja que el treball autònom té jornades superiors: 8 hores setmanals més de mitjana els autònoms respecte dels assalariats.

Finalment, l'altra dada ben coneguda és la referida a l'important impacte que ha tingut la reforma laboral de finals del 2021 sobre les xifres globals de contractació temporal. L'aposta d'aquesta reforma per la contractació indefinida ha tingut un efecte decisiu al sector privat, que és cap a on es dirigia aquesta reforma, sense que les mesures en paral·lel adoptades en l'àmbit del sector públic hagin tingut resultats efectius. En concret, al sector privat s'ha passat d'una taxa de temporalitat del 24,1 % abans de la reforma al 12,55 % en l'actualitat, xifra que ja es troba per sota de la mitjana dels països de la Unió Europea. Encara que això ha impactat també reduint la rotació en el mercat de treball, incrementant la durada mitjana dels contractes de treball, això no ha estat tan influent com la caiguda de les taxes de temporalitat: l'increment del nombre d'acomiadaments, la caiguda de la indemnització mitjana per acomiadament, així com l'augment de les extincions durant el període de prova així ho proven. Al contrari, les xifres de temporalitat al sector públic continuen sent un mal endèmic, on tenim un problema estructural que queda exemplificat per la xifra actual de gairebé el 28 % de taxa de temporalitat, que sorprèn negativament quan es compara amb el panorama existent al sector privat.

En definitiva, es pot concloure que el nostre mercat de treball mostra un creixement de l'ocupació sòlid, que pot considerar-se real i assentat en un nou escenari clarament positiu. No obstant això, es poden enumerar com a desafiaments pendents els d'aconseguir una reducció necessària de l'atur juvenil, afrontar els problemes que s'amaguen darrere de l'elevat increment de les absències per malaltia dels treballadors, aconseguir un increment de la durada mitjana dels contractes de treball, així com resoldre el fons del problema de les molt elevades taxes de temporalitat al sector públic.