Catalunya compta amb factors importants de dificultat per a la producció agrícola. És molt muntanyosa: el 50,5% del territori té més del 20% de pendent. Alhora, compta amb una climatologia irregular amb àrees amb escassa pluviometria. Compta, en conjunt, amb una gran diversitat paisatgística i amb gran biodiversitat. Els seus sistemes muntanyosos reben pluja capaç de donar vida a rius relativament cabalosos. La superfície de conreu és solament el 25,6% del territori, mentre que la superfície forestal és el 63,6 % del total de 32.108 km². Com a conseqüència, el seu grau d’autosuficiència alimentària se situa entorn del 40%. Unes dades que configuraven una realitat alimentària dependent de les importacions.

Tanmateix, Catalunya ha sabut reeixir d’aquesta dificultat amb diverses estratègies:

  • Regadiu. Permet garantir i multiplicar la producció. El 30% de superfície de regadiu produeix el 70 % de la producció agrícola. Avui ja està en marxa el procés de modernització.
  • Ramaderia intensiva integrada a la indústria. Com? Comprant a fora els inputs alimentaris (panís i soja, bàsicament), criant els animals, produint carn i elaborats carnis de molt més valor afegit. La clau de l’èxit ha estat el sistema d’integració del que Catalunya n’és pionera on s’estableix una relació win-win entre el ramader, que assumeix el risc de la producció, i l’integrador, que assumeix el risc de mercat. Aquest sistema s’ha mostrat estable i altament competitiu. La ramaderia, alhora, crea una sinergia amb els camps de conreus extensius de secà, que sense la ramaderia esdevindrien erms.
  • Indústria alimentària transformadora molt diversificada i competitiva. Representa el 22,4% del valor afegit de la indústria alimentària espanyola. El sector agroalimentari català ha estat considerat a la passada dècada el segon clúster de les regions d’Europa.
  • Tecnologia. Catalunya ha estat pionera en desenvolupar un centre R+D, l’IRTA, com a empresa pública vinculada al dret privat.
  • Qualitat, que es recolza en la gran diversitat del territori català.

Catalunya forçosament serà dependent del mercat global. El grau d’autosuficiència alimentària se situa a l’entorn del 40%

Catalunya forçosament serà dependent del mercat global, tanmateix, aquestes estratègies li han permès assolir dos objectius clau: cobrir la demanda alimentària catalana i exportar fins a equilibrar la balança comercial agroalimentària. La taxa de cobertura per sobre del 100% es va assolir l’any 2019.

Actualment, s’està produint una clara reestructuració del sector. Cal dir que no són exactes les dades sobre l’edat dels pagesos ni sobre el relleu generacional. S’ha assimilat l’edat als titulars de la política agrària comuna (PAC) que en bona part són jubilats. Els ocupats agraris tenen les edats mitjanes entorn dels 42 anys pel total i 48 pels autònoms. Hi ha un procés de salarització i de reorganització entorn d'empreses de serveis, sovint nascudes de l’evolució d’una de les explotacions que es converteix en empresa de serveis i gestiona diverses finques de diversos titulars de la PAC. Convindria posar realisme a les estadístiques. En 30 anys la superfície de secà ha disminuït un 27 %. Al contrari, la superfície de regadiu ha augmentat un 6%.

En l’evolució del sector, a més de les pròpies dificultats expressades en la protesta d’aquests dies hi ha dos acceleradors de dificultats: les polítiques del govern i la pressió de la cultura ecoesteticista.

La cultura ecoesteticista és un moviment urbà que es basa en dogmes sobre un món que no existeix. Aquest model faria perdre el 90% de la producció actual

Les polítiques del Govern semblen estranyes, s’ha acceptat per llei la destrucció de superfície de regadiu mentre es dona suport públic a recuperar finques abandonades. No hi ha planificació ni priorització sobre energies renovables i, en no prioritzar, la víctima és sempre l’agricultura.

La cultura ecoesteticista, amb un llenguatge mediambiental, proposa alternatives no viables i/o incapaces de cobrir la demanda alimentària. És un moviment ideològic urbà que es basa en dogmes indiscutibles sobre un món que no existeix. Alguns d’aquests dogmes són: intensiu com a paraula prohibida quan tant la FAO com l’IPCC, ambdues de les Nacions Unides, parlen d'“intensificació sostenible”; no al regadiu; no a les granges intensives; no als progressos tecnològics; no als hivernacles... Aquesta ideologia provinent de la ignorància o del fanatisme condiciona seriosament el futur sostenible de l’agricultura catalana. Aquest model faria perdre el 90% de la producció actual. És un moviment seriosament agressiu amb desinformacions constants i culpabilització dels pagesos. En la meva opinió, aquest assetjament agrorural és la gran fàbrica de descontentament.