No vull una Catalunya de deu milions d’habitants. I ho dic sense embuts, perquè em costa entendre que hàgim convertit l’expansió demogràfica en una mena d’èxit col·lectiu que cal celebrar sense valorar-ne les conseqüències ni preguntar-nos quin país deixa al seu darrere.

No és una qüestió identitària, ni una esmena contra qui arriba, ni tampoc una proclama nostàlgica a favor d’una societat que ja no existeix. És una inquietud molt més elemental i, alhora, molt més incòmoda. Quantes persones pot acollir Catalunya sense deteriorar els serveis públics, les infraestructures, el territori i les condicions de vida dels qui hi resideixen?

Les xifres obliguen, com a mínim, a encetar aquest debat. Segons les estimacions publicades el maig passat per l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’IDESCAT, Catalunya va arrencar el 2026 amb 8.210.710 habitants, 86.584 més que un any abans. Les projeccions oficials situen el país l’any 2050 en 8,94 milions de persones en l’escenari mitjà i en 9,92 milions en l’alt. Assolir els deu milions no és, per tant, el desenllaç més probable ni una fatalitat inevitable, però tampoc no és una extravagància retòrica, sinó una possibilitat prou versemblant per exigir alguna cosa més seriosa que entusiasme estadístic.

Les xifres obliguen, com a mínim, a encetar aquest debat

Una projecció no constitueix un objectiu polític, sinó que descriu allò que podria succeir si es mantenen determinades hipòtesis de fecunditat, esperança de vida i fluxos migratoris. Hauria de servir, precisament, per anticipar-ne els efectes, definir quin model de país volem i actuar abans que la inèrcia acabi substituint la planificació.

Durant massa temps hem confós dimensió amb prosperitat. Incorporar habitants comporta nous consumidors, treballadors i cotitzants, amplia la demanda interna i, gairebé inevitablement, engrosseix el producte interior brut. La fórmula resulta seductora perquè permet exhibir grans magnituds i presentar una economia més voluminosa com una economia necessàriament millor. Tanmateix, fer-se gran no equival a fer-se ric, de la mateixa manera que avançar en nombre no implica progressar en benestar.

Un territori pot produir més en termes agregats sense que evolucionin al mateix ritme la productivitat, els salaris o la renda per càpita. Fins i tot pot incrementar la seva activitat mentre els ciutadans afronten equipaments desbordats, una mobilitat més difícil, costos essencials més elevats i menys qualitat de vida. En aquest cas, no estaríem generant una riquesa superior, sinó distribuint entre més persones unes capacitats col·lectives que han quedat pràcticament estancades.

Un territori pot produir més en termes agregats sense que evolucionin al mateix ritme la productivitat, els salaris o la renda per càpita

La grandària d’una economia diu ben poc sobre el benestar que és capaç de proporcionar, perquè allò que compta és el valor que genera cada treballador, les remuneracions que poden assumir les empreses, la solidesa de les prestacions públiques i les oportunitats que troba cada ciutadà. Quan el PIB avança empès principalment per l’augment d’habitants, però la productivitat i la renda individual no segueixen la mateixa trajectòria, l’èxit deixa de ser tan evident.

No cal esperar fins al 2050 per constatar aquest desequilibri. Tan sols cal observar les llistes d’espera hospitalàries, la pressió sobre les urgències, els trens atapeïts en hora punta, la congestió dels accessos metropolitans o els nombrosos municipis que s’han expandit sense que els equipaments hagin crescut al mateix ritme. La sensació de saturació que s’ha instal·lat al país neix, en bona part, d’una evidència que costa massa reconèixer. Catalunya ha incorporat habitants a un ritme molt superior al que ha reforçat la seva estructura col·lectiva.

El país guanya residents alhora que augmenta el pes de les generacions d’edat més avançada

Al desajust s’hi afegeix l’envelliment. Gairebé un de cada cinc catalans ja té 65 anys o més i, si es compleix l’escenari demogràfic mitjà, l’any 2050 aquest col·lectiu representarà prop del 29% del total. El país guanya residents alhora que augmenta el pes de les generacions d’edat més avançada, una combinació especialment exigent perquè obliga a eixamplar la base laboral mentre s’intensifiquen les demandes sobre la sanitat, les pensions, les cures i la dependència.

Davant d’aquesta realitat aflora inevitablement la pregunta més delicada. Ens cal immigració? Potser. Però així no.

Una societat envellida demana persones en edat de treballar, especialment quan nombrosos sectors no aconsegueixen cobrir vacants i el relleu generacional esdevé cada cop més difícil. Negar aquesta realitat seria absurd. Això no obstant, una cosa és reconèixer l’aportació imprescindible de la immigració i una altra de ben diferent és convertir l’arribada continuada de mà d’obra en el remei permanent dels nostres desequilibris.

Durant el 2024, Catalunya va sumar prop de 112.000 residents, un augment que es va produir íntegrament gràcies als moviments procedents de l’estranger. El saldo migratori exterior va superar les 129.000 persones, mentre que tant la diferència entre naixements i defuncions com els intercanvis amb la resta de l’Estat van ser negatius, d’acord amb els resultats demogràfics definitius publicats per l’IDESCAT. El país no guanya habitants perquè hi neixin més persones, sinó perquè n’arriben més de les que marxen.

Una cosa és reconèixer l’aportació imprescindible de la immigració i una altra de ben diferent és convertir l’arribada continuada de mà d’obra en el remei permanent dels nostres desequilibris

Aquesta dinàmica no és necessàriament negativa, però sí que resulta imprudent ignorar quina estructura productiva contribueix a perpetuar. Si per conservar l’activitat cal incorporar treballadors de manera ininterrompuda, si determinats negocis només són viables gràcies a una oferta abundant de mà d’obra amb remuneracions precàries i si l’avenç econòmic depèn més d’acumular persones que d’incrementar l’eficiència, potser no estem resolent cap feblesa estructural, sinó que ens limitem a ajornar-la mentre n’ampliem les dimensions.

Catalunya requereix professionals sanitaris, enginyers, tècnics, especialistes industrials i treballadors de les cures, entre molts altres perfils, però també ha d’abandonar un patró massa acostumat a progressar per acumulació. Acollir nous ciutadans sense una estratègia de qualificació, inserció laboral, habitatge, integració lingüística i generació de valor pot engruixir l’activitat, segur, però no garanteix ni una societat pròspera ni una comunitat cohesionada.

Cap territori disposa d’una capacitat d’absorció il·limitada, i Catalunya no n’és l’excepció. Tothom qui s’instal·la a casa nostra, independentment de la seva procedència, necessita atenció sanitària, transport, educació, energia, aigua, seguretat i administració. Assenyalar aquesta evidència no implica qüestionar ningú, sinó fer aritmètica, perquè la irresponsabilitat consisteix a donar per fet que podem continuar sumant residents sense dimensionar paral·lelament els recursos ni aclarir qui en sufragarà unes inversions del tot indispensables.

Cap territori disposa d’una capacitat d’absorció il·limitada, i Catalunya no n’és l’excepció

El debat madur no consisteix a proclamar que la immigració és sempre beneficiosa o sempre perjudicial, això no va de blanc o negre. El gran exercici de coherència i de valentia és determinar quanta en cal, per cobrir quines activitats, sota quines condicions i amb quines possibilitats d’integració econòmica, lingüística i social. Plantejar aquestes qüestions no significa aixecar fronteres, sinó assumir una responsabilitat que qualsevol govern rigorós hauria d’exercir.

Catalunya no hauria d’aspirar a acumular habitants, sinó a oferir oportunitats i qualitat de vida a cadascun. El futur no pot descansar en més braços, més consum i més volum, sinó en el coneixement, la capitalització empresarial, la indústria avançada, la innovació i el valor afegit. Abans d’obsessionar-nos a ser més, hauríem d’ambicionar ser millors.

Per això no em sedueix gens la Catalunya dels deu milions, perquè temo que aquesta fita acabi convertida en una fugida endavant que permeti ajornar les reformes difícils, eludir les inversions imprescindibles i amagar sota un PIB més elevat una prosperitat individual que no avança. Abans de preguntar-nos com arribarem a aquella xifra, hauríem de respondre a una qüestió molt més urgent. Som capaços d’oferir als més de vuit milions que ja som el país que ens mereixem?

Si la resposta no és inequívocament afirmativa, la meva davant la Catalunya dels deu milions sí que ho és: no, gràcies.