Hi ha moments en la història on alguna cosa canvia per sempre. On una línia invisible divideix el que era possible, de la qual cosa ja no ho és. L'aparició de la Darwin Gödel Machine marca un d'aquells moments. Des d'ara, ja no parlem de computadores que necessiten ser arreglades o actualitzada per humans, tenim una màquina que es corregeix sola, que es modifica sola, que es programa sola. Fins avui, una computadora era com un forn: algú la construïa, algú la programava, algú la posava a funcionar, i de tant en tant algú venia a reparar-la o a actualitzar-la. Una intel·ligència artificial, fins i tot les més avançades, funcionaven igual. Se les entrenava amb dades, se'ls ensenyava com resoldre problemes, i una vegada acabat aquest procés, quedaven congelades. El que sabien fer, això feien. Si calia millorar alguna cosa, feia falta una nova intervenció humana.

Coneix el nou model

La Darwin Gödel Machine trenca amb aquest model. No necessita que ningú li digui com arreglar-se. És un sistema que calcula com modificar la seva pròpia estructura, executa aquest canvi, ho torna a provar, i si reconeix que el seu rendiment millora, es queda amb la nova versió. En cas contrari, retrocedeix i prova una altra cosa. És una màquina que s'analitza, es transforma, s'ajusta, s'emprova i torna a començar. Això no significa que la màquina tingui consciència ni idees. No pensa. Però pot revisar els seus propis passos. Pot dir, per exemple: "aquesta manera de resoldre problemes em pren massa temps" i llavors calcula una altra manera de fer-ho, s'escriu noves instruccions, i es converteix en una versió més eficient de si mateixa. Està programada per buscar millores i ara pot canviar el mecanisme mateix amb el qual busca.

Ho fa una vegada i una altra, i quan s'enfronta a un nou desafiament, revisa com el va resoldre, quines eines va utilitzar, quin camí va elegir, i si troba un defecte, no flama al programador, el corregeix. Així com hi ha pneumàtics que es reparen sols quan es punxen, ara hi ha programari que es corregeix només quan falla. És a dir, una màquina que no només executa ordres, sinó que modifica el seu propi manual d'instruccions. Per aconseguir això, aquesta intel·ligència artificial manté una col·lecció de versions de si mateixa. No esborra l'anterior. Ho guarda tot. Una manera antiga de resoldre un problema pot no haver funcionat abans, però potser sí funciona combinada amb un nou desenvolupament. Les variants de si mateixa s'acumulen com una espècie de museu vivent de possibles futurs. I des d'allà tria camins. Un, un altre, alguns alhora. Crea noves maneres de calcular, noves eines internes, nous mètodes que abans no tenia i que ningú no li va donar.

Això obre una porta gegantina per experimentar. Perquè ja no fa falta que un equip de persones dissenyi totes les variants possibles. La mateixa màquina s'encarrega de provar, de resoldre, de registrar, de comparar i d'avançar. Com una civilització que evoluciona dins, cada una de les seves versions és una llavor d'una altra possible millora. No s'ha de programar, n'hi ha prou que el sistema tingui llibertat per buscar, i ell mateix genera combinacions originals. Des del punt de vista del programari, això és el principi d'una nova època. Fins ara, els programes eren caixes tancades. Si un volia fer una cosa nova amb ells, havia d'obrir la caixa, canviar les peces, de tornar a tancar-la, i resar perquè funcioni. Amb aquesta màquina, el programa és un organisme que es repara des de dintre|endins. Es corregeix com un cos que tanca la seva pròpia ferida. I no només es repara, sinó que busca ser millor que abans perquè està configurada per calcular quina versió de si mateixa funciona millor.

El poder de reescriure

Els treballs que ja havien desaparegut per l'arribada de les intel·ligències artificials tradicionals —els treballs repetitius, els d'oficina, els que requerien anàlisis bàsiques— ara es tornen encara més innecessaris. Perquè fins i tot les tasques que requerien controlar o millorar la intel·ligència artificial ara també queden absorbides per aquesta màquina. Aquesta ho fa sola. L'únic que necessita és energia, és a dir, electricitat. Una computadora que es reescriu és el principi d'una línia evolutiva completament diferent. Fins ara, el desenvolupament de programari era com construir un pont: es planifica, es dissenya, s'executa, s'acaba i queda així. Si cal millorar-lo, en cal fer un altre, però amb aquest nou model, és com si el pont mateix detectés que una biga és fluixa i la canviés. I després descobrís una manera de ser més lleuger, més resistent i es modifiqués una altra vegada. Ja no es tracta de mantenir el que hi ha. Es tracta de deixar que el mateix sistema imagini —calculant, no pensant— què podria ser millor.

Una màquina que es corregeix sola també ens permet anar més lluny en menys temps. No és necessari esperar que un humà tingui la idea de com millorar alguna cosa. El mateix sistema es proposa millores, les prova, les compara, i avança. Si alguna cosa falla, ho anota. Si alguna cosa serveix, ho replica. Si alguna cosa és dubtosa, el guarda per si més endavant serveix combinat amb una altra cosa. És un sistema que calcula el seu propi camí cap a una manera més afinada de fer el que fa. I això amb prou feines comença. Perquè aquesta primera màquina es va aplicar a si mateixa en un camp específic. Tanmateix, aquest model pot replicar-se en altres sistemes. El que importa és l'estructura: la possibilitat de llegir els seus propis càlculs, escriure'n altres de nous, provar-los, comparar-los i decidir quin funciona millor. Aquesta estructura pot aplicar-se a la traducció, a l'anàlisi financera, a la medicina, a la robòtica o al que es vulgui. Es tracta de fer una eina que millora sola, sense necessitat d'intervenció externa.

Una sola computadora, amb la capacitat de modificar-se, és més eficient que dues computadores on una controla l'altra. Perquè no fa falta coordinar res. El procés es produeix dins del mateix cos digital. És un únic sistema que es desarma i es rearma amb cada iteració. Un organisme de lògica pura, que es transforma des de endins cada vegada que descobreix que hi ha una millor manera d'operar. Un sistema ve amb un pa sota del braç. Perquè cada error porta també la seva solució, i aquesta genera una nova versió que s'enfronta al pròxim error amb més eines. Les coses com són