La imatge que podria semblar, a primer cop d'ull, un èxit de la política social –la reducció de la desigualtat salarial– es revela, en una anàlisi més acurada, com l'expressió estadística d'un empobriment col·lectiu. La bretxa que separava el salari mínim interprofessional (SMI) del sou més habitual a Espanya, conegut com a salari modal, s'ha esvaït gairebé per complet en un lustre.
Si el 2018 la distància era abismal, del 40%, avui es redueix a un mer 3%, segons destaca l'informe 'Igualitarisme salarial i empobriment econòmic' de l'Institut Juan de Mariana (IJM). Aquesta convergència, però, no és el fruit d'una pujada generalitzada del benestar, sinó la conseqüència d'una dinàmica perversa: l'SMI ha pujat per decret, mentre el cor de la classe treballadora ha vist com el seu sou es fonia per la inflació i l'estancament econòmic.
El que les dades mostren és una autèntica crossa de tendències. Per una banda, l'SMI ha experimentat una ascensió notable impulsada per les successives decisions del govern espanyol. En termes reals, ajustats per l'impacte de la inflació, el salari mínim va passar de situar-se al voltant dels 10.000 euros anuals el 2018 a apropar-se als 13.370 euros el 2023. Això representa un increment acumulat del 26%, un dels més intensos en un període tan curt de la història recent.
Per l'altra banda, el salari modal, aquell que rep el nombre més gran de treballadors i que actua com a termòmetre de la salut de les classes mitjanes i treballadores, ha seguit el camí oposat. Des de 2018, aquest sou més comú ha caigut en picat, passant de representar uns 18.000 euros (una vegada descomptada la inflació) a situar-se en només 13.800 euros el 2023. La traducció pràctica d'aquestes dues corbes és que el gap o diferencial, que superava els 8.000 euros anuals el 2018 –una xifra que reflectia un món de distància entre el mínim legal i el sou típic–, s'ha reduït a poc més de 400 euros avui.
En euros constants, el fossat ha passat de 6.800 euros a una pràctica igualtat. "El que ha succeït no és que Espanya s'hagi tornat un país més pròsper que retribueix millor a qui menys guanya", assenyalen des de l'IJM. "La realitat és que els salaris del tram central de la distribució han perdut poder adquisitiu, a còpia de quedar essencialment estancats en un context de baixa productivitat, inflació elevada i escàs dinamisme econòmic. Tot això mentre el salari mínim pujava amb força a cop de decret".
Un mapa territorial dels salaris
L'impacte d'aquesta dinàmica no és uniforme en tot el territori. L'informe del IJM radiografia com la proximitat entre l'SMI i el salari mitjà és especialment aguda en determinades províncies i comunitats autònomes, traçant un mapa que coincideix amb les zones de menor renda i amb una major presència de sectors econòmics intensius en mà d'obra. Les dades són eloqüents: en 42 de les 50 províncies espanyoles, l'SMI se situa per sobre del 60% del sou mitjà. Més encara, en 34 d'aquestes províncies, el salari mínim supera el 75% de la mitjana salarial. Les cinc províncies on l'SMI representa un percentatge més alt respecte al salari mitjà són:
- Àvila (78,7%)
- Zamora (77,3%)
- Badajoz (75,8%)
- Múrcia (75,7%)
- Alacant (74,2%)
La situació es torna encara més crítica si s'analitza específicament el que paguen les petites i mitjanes empreses (pimes), l'espina dorsal del teixit productiu espanyol. En aquest àmbit, la incidència de l'SMI és aclaparadora: a Àvila el salari mínim representa el 90,8% del salari mitjà de les pimes, a Zamora el 89,1%, a Badajoz el 87,3%, a Múrcia el 86,7% i a Alacant el 85,4%.
A escala autonòmica, Extremadura és el cas més paradigmàtic, amb l'SMI suposant el 72,8% del sou mitjà de la regió. Els llindars també són molt elevats a Canàries (68,5%), Múrcia (67,4%), Andalusia (66,5%) i Castella i Lleó (65,9%). Aquestes xifres il·lustren com la política d'increments de l'SMI actua amb major severitat sobre les economies regionals menys dinàmiques i sobre les pimes, que disposen de menys marge per absorbir l'augment dels costos laborals.
Més enllà de la compressió salarial, l'informe de l'Institut Juan de Mariana quantifica l'impacte negatiu d'aquesta política en el mercat de treball. Segons les seves estimacions, la pujada de l'SMI aplicada el 2019 va provocar per si sola un impacte equivalent a la destrucció de fins a 174.000 llocs de treball al llarg d'aquell any.
No obstant això, l'efecte no es va aturar allí. L'efecte acumulat de pèrdua d'ocupació entre 2019 i 2023 s'eleva ja als 210.000 llocs de treball, i es calcula que aquesta xifra podria arribar a la fita dels 270.000 al llarg de 2024. Aquestes pèrdues es concentren en sectors intensius en mà d'obra i de baix valor afegit, com l'hostaleria, el comerç, la neteja o els serveis auxiliars, i afecten desproporcionadament els treballadors més joves i menys qualificats.
A més, l'institut acusa el govern espanyol de practicar un "maquillatge estadístic" i una "comptabilitat creativa" en les xifres d'ocupació. Denuncien que l'Executiu s'atribueix una caiguda de l'atur de 600.000 persones, quan la baixada real seria de només 70.000. La diferència, segons l'IJM, rau en la reclassificació dels fixos discontinus no actius com a ocupats, un canvi metodològic que suposa gairebé el 90% de la millora comunicada oficialment.
La pèrdua d'incentius i mobilitat social
L'anàlisi més qualitativa de l'informe adverteix que, quan el salari mínim s'acosta al salari modal, es produeix un canvi de paradigma profund i preocupant. L'SMI deixa d'actuar com una "palanca de millora" per a convertir-se en un "sostre empobridor". Aquest fenomen té diverses conseqüències nefastes:
- Desaparició dels incentius: Quan la diferència entre cobrar el salari mínim i el salari que es podria obtenir amb una promoció professional o formació addicional es redueix a la mínima expressió, els treballadors perden l'estímul per a millorar, formar-se o aspirar a ascensors laborals. La recompensa salarial per progressar es dilueix.
- Debilitament de la mobilitat social: La compressió salarial per la base dificulta que els treballadors puguin pujar esglaons en l'escala social a través del seu esforç i trajectòria professional.
- Pressió sobre sectors clau: Sectors ja de per si fràgils i amb baixos marges es veuen pressionats fins al límit, fomentant la informalitat i l'economia submergida com a mecanisme de supervivència.
- Dificultat per a la creació de treball estable: Es desincentiva la creació de nous llocs de treball, especialment els destinats a col·lectives amb menys experiència o qualificació.
"Espanya necessita millorar els seus salaris, però pretendre aconseguir-ho a cop de decret és un profund error", conclou l'informe. "L'alternativa possible passa per un model que premiï la productivitat, facilitant un context d'activitat i rendes creixents. L'única manera de millorar els salaris de manera sòlida i sense efectes secundaris destructius és crear més riquesa, no repartir-la de manera artificial abans que existeixi". La conclusió és clara: el camí cap a una societat més igualitària no pot estar pavimentat amb l'empobriment de la seva massa assalariada. La veritable equitat salarial ha d'anar acompanyada de prosperitat compartida, no ser-ne una ombra estadística.