El debat sobre la revisió a l'alça del Salari Mínim Interprofessional (SMI) ha tornat a situar-se en el centre de la disputa econòmica i social, posant de manifest la fractura entre les reivindicacions de justícia laboral i la realitat productiva de les empreses. En aquest darrer context, el Consell General d'Economistes s'ha alçat per advocar per un enfocament d'equilibri.

El seu president, Miguel Ángel Vázquez Taín, ha manifestat, durant la presentació de l'Informe Pime 2025, que qualsevol increment del SMI, encara que socialment legítim, resulta insuficient i fins i tot contraproduent si no es vehicula paral·lelament a través d'una política econòmica integral que fomenti la productivitat.

Segons Vázquez Taín, l'economia espanyola arrossega una baixa productivitat que lastra la seva competitivitat internacional. “Des de la nostra institució considerem que aquest tipus de mesures poden estar ben plantejades des d'una òptica social, però es queden coixes si no van acompanyades d'accions decidides que estimulin l'eficiència i el valor afegit”, assenyala l'economista.

La seva advertència és clara: implementar augments salarials de forma aïllada, sense una visió de conjunt que abasti la totalitat del teixit productiu, pot acabar incidint negativament en la rendibilitat de les companyies, especialment de les pimes i els autònoms, que conformen l'espina dorsal de l'ocupació al país. Es tracta, segons el criteri del CGE, d'evitar que la millora dels sous es realitzi a costa de la salut de les empreses que els han de pagar.

Aquesta posició tècnica xoca frontalment amb el discurs polític i el calendari de la vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz. Precisament aquest mateix dijous, Díaz ha expressat el seu desig explícit que la patronal CEOE se sumés a un acord pel SMI, després de cinc anys de distanciament. La ministra va mostrar-se pragmàtica, assenyalant que prefereix “un acord amb un salari mínim més modest, que no pas un de més elevat però sense consens”.

Les declaracions de Díaz van més enllà d'una simple convocatòria al diàleg. “Si la patronal entra, la meva paraula és clara”, afirma, dirigint-se directament al president de la CEOE, Antonio Garamendi. En la seva anàlisi, Garamendi no qüestiona la necessitat de pujar el SMI. “Dir que no cal apujar el salari mínim és un despropòsit. Però no ho discuteix, perquè sap perfectament que no hi ha problema amb això. La qüestió és si decideix representar el paper institucional que li correspon, millorant i ajudant a les seves empreses, com legítimament fan els sindicats amb els treballadors, o fa un paper més proper al partidisme que a la defensa veritable del teixit empresarial”, indica la vicepresidenta, traçant així una línia divisòria entre la gestió i la ideologia.

Aquest enfrontament dialèctic subratlla una dicotomia fonamental: com conciliar la urgència social d'augmentar la renda dels treballadors més vulnerables amb la necessitat estructural de millorar la competitivitat de l'economia? La resposta, segons els economistes, no rau a escollir una opció sobre l'altra, sinó en dissenyar una estratègia simbiòtica on l'increment del cost laboral estigui compensat per un augment de la producció i la innovació. Es planteja, doncs, un repte de país que requereix més que simples decrets; exigeix un pacte d'estat per a la productivitat que involucri administracions, empreses i agents socials en una mateixa direcció. El rellotge, mentrestant, continua corrent per a milers de treballadors i empreses que esperen una solució que no deixi ningú enrere.