A diferència del Japó, que va perdre sense lluitar, Corea del Sud va triar no mirar enrere. No vol nostàlgia, vol hegemonia. Aquesta és la primera diferència.
Corea fabrica per governar, ja que sap que el poder del futur no estarà en la política ni en els bancs centrals, residirà en les oblees de 300 mm. I en aquest joc, no hi ha empat possible.
El múscul que ja no arriba
El 2025, Corea del Sud va batre tots els seus rècords: va exportar xips per més de 140.000 milions de dòlars, superant fins i tot els nivells prepandèmia. Samsung va consolidar la seva fàbrica de Pyeongtaek com la més gran del món. SK Hynix va iniciar la producció massiva de HBM3E, la memòria que alimenta els xips d’intel·ligència artificial de NVIDIA. La premsa local parlava de “renaixement industrial” i de “segon miracle del Han”.
Però les xifres, per si soles, enganyen. Perquè Corea no competeix en volum: competeix en rellevància. I fabricar molta DRAM ja no és suficient: la rendibilitat s’estreny i països competidors com la Xina, l’Índia o el Vietnam ofereixen costos més baixos. El múscul ha deixat de ser avantatge i ha començat a ser un pes.
El que abans era escala, ara és fragilitat.
La guerra del packaging
Un dels camps de batalla més invisibles, però decisius, és el de l’empaquetament avançat. Durant anys, Corea es va concentrar en la fabricació i va deixar el packaging en mans de tercers. Però la IA ha canviat les regles. Avui, els xips més potents no es dissenyen com una sola peça: s’assemblen com una orquestra de parts, amb múltiples capes i tecnologies d’interconnexió microscòpica.
Allà mana TSMC. La seva tecnologia CoWoS domina el mercat d’empaquetament 2.5D i 3D per a xips d’intel·ligència artificial. Samsung hi ha arribat tard i intenta recuperar terreny amb la seva pròpia solució, anomenada I-Cube, però encara no té la capacitat ni la confiança dels grans clients.
Aquesta guerra no és menor. Perquè si Corea no aconsegueix empaquetar el que produeix, altres ho faran. I la renda tecnològica se li escapa entre els dits.
La dimensió cultural del xip
Darrere de l’èxit coreà hi ha una cultura del sacrifici que recorda el Japó dels anys setanta. Jornades de 12 hores, enginyers que dormen a les fàbriques, departaments d’R+D on es treballa tots els dies de l’any. A Samsung, l’àrea de semiconductors opera gairebé com un monestir tecnològic: sense xarxes socials, sense filtracions, sense vacances. L’enginyer ideal no és el creatiu: és el fanàtic.
Aquesta cultura va ser efectiva durant dècades, però avui mostra esquerdes. Les noves generacions coreanes no volen aquest estil de vida. Els joves més brillants prefereixen treballar en IA, en robòtica o en bioenginyeria; i molts somien amb Silicon Valley. El 2024, Corea va assolir la seva xifra més baixa de natalitat de la història, i l’èxode de talent amenaça de buidar les sales de control.
Samsung ho sap, i per això ara paga sous en dòlars, ofereix stock options i contracta estrangers. Però l’ànima de la indústria, aquell nacionalisme del xip, comença a diluir-se.
El retorn de la planificació estatal
Davant aquest panorama, el govern sud-coreà torna a l’essencial: pla quinquennal, fons públics i direcció centralitzada. S’ha creat el “Comitè Nacional de Semiconductors”, presidit pel primer ministre. Aquest es reuneix cada dues setmanes amb els CEO de Samsung, SK Hynix i les principals universitats. La consigna és simple: tot el que no sigui xip, s’ajorna.
El nou objectiu no és econòmic: és existencial. Corea vol reduir al 50% la seva dependència d’insums estrangers. Per això, impulsa fàbriques locals de gas noble, oblees, fotoresistències i químics especialitzats. També construeix la seva pròpia foneria estatal de maquinària per a litografia, amb assessorament europeu.
L’objectiu final és l’autonomia. No haver de demanar permís.
L’elefant a la sala: la Xina
Però tot això passa amb un actor omnipresent: la Xina. Corea del Sud té fàbriques en sòl xinès, treballadors xinesos, patents compartides i una història de cooperació industrial que ja no es pot esborrar. SK Hynix produeix xips a Wuxi i Samsung té plantes a Xian. Però des de les sancions dels Estats Units, aquesta relació s’ha tornat incòmoda.
Pequín veu Corea com un pont tecnològic. Washington la veu com un bastió estratègic. I Corea intenta ser totes dues coses alhora. Però el marge és cada cop més estret. Ja el 2023, els Estats Units van obligar Samsung a no millorar les seves plantes a la Xina sense aprovació del Departament de Comerç. Corea ho va acatar. Però Pequín en va prendre nota.
El resultat és una tensió permanent. Una mena de guerra freda encapsulada en cada oblea.
El mirall japonès
La gran por coreana no és la Xina, és el Japó. El temor és repetir la seva història, essent el primer en alguna cosa i desapareixent del mapa deu anys després. Corea estudia amb obsessió el cas japonès. Sap que la caiguda no va ser tecnològica, sinó estructural: manca d’actualització, rigidesa empresarial i autosatisfacció. Corea es reinventa cada cinc anys per evitar això.
A Samsung, els enginyers no estudien el passat: simulen escenaris futurs. Hi ha equips dedicats exclusivament a analitzar els errors del Japó i a evitar-los. El missatge és clar: no serem Kodak ni tampoc Toshiba. Si cal destruir el model actual per crear-ne un de nou, es fa. L’únic que no es tolera és la comoditat.
El futur immediat
En els pròxims tres anys, Corea s’ho juga tot. Si consolida la seva arquitectura pròpia, expandeix l’empaquetament, assegura el talent i manté la neutralitat geopolítica, pot convertir-se en l’única nació capaç de competir a tots els nivells: disseny, foneria, memòria, empaquetament i distribució. Si falla en un sol d’aquests esglaons, quedarà reduïda a proveïdor de commodities sofisticades. Rica però irrellevant.
El xip no és una indústria més, és la nova forma de poder. I Corea ho ha entès millor que ningú.
La pregunta és si hi ha arribat a temps.
Les coses com són.