Un régimen anticatalanista como el de Primo de Rivera, con su uso indiscriminado de la censura, no podía permitir artículos políticos convencionales. Por eso no es extraño que a menudo se usaran ejemplos extranjeros para presentar cuestiones políticas catalanas. Más aún si su autor era un oponente de la Dictadura como Lluís Nicolau d'Olwer.

Nacido el año de la Exposición Universal, intelectual de la hornada del Institut d'Estudis Catalans, como Jordi Rubió i Balaguer o Ferran Valls i Taberner, Lluís Nicolau d'Olwer combinó toda la vida su faceta de helenista e historiador con la implicación política, sin perder nunca su toque de gentleman ni la pajarita catalanista. Se licenció en Letras y Derecho y era doctor en Letras y Filosofía. En 1917 publica su historia de la literatura catalana, Literatura catalana. Perspectiva general, y es elegido miembro del IEC y concejal del Ayuntamiento de Barcelona por la Liga Regionalista, desde donde impulsó la actividad cultural y educativa del consistorio. También le tocó representar al Ayuntamiento como alcalde accidental en el tumultuoso funeral del abogado y político Francesc Layret, asesinado en 1920.

Junto con su amigo Jaume Bofill i Mates fue uno de los fundadores de Acció Catalana, y tuvo un papel activo en la catalanización del diario La Publicitat, en el que colaboró asiduamente. Profesor de la Escuela de Bibliotecarias, la llegada de la Dictadura comportó su destitución y el inicio de una época de oposición al régimen, de viaje y exilios. Publica L'Expansió de Catalunya en la Mediterrània oriental, El pont de la mar blava, Resum de literatura catalana, Paisatges de la nostra història i La lliçó de la dictadura, que reúne algunos de los artículos aparecidos en la prensa durante aquella época.

Conspirador contra la monarquía, la caída del régimen y la proclamación de la República lo llevan a primera línea cuando es nombrado ministro de Economía del primer gobierno provisional de Alcalá Zamora. Desde este cargo será uno de los negociadores que reconducen la República Catalana proclamada por Macià hacia la Generalitat provisional. En el ministerio cuenta con un grupo de colaboradores catalanes, como Manuel Reventós, Ferran Cuito y Josep Barbey, con quien forma el grupo conocido como "Los cuatro de infantería".

Presidente de Acció Catalana Republicana, su carrera política coincide con la presidencia del Ateneu Barcelonès. En febrero de 1936 es el diputado más votado de Catalunya, como integrante del Frente de Izquierdas, y es nombrado Gobernador del Banco de España, cargo desde el cual vive la conmoción de la Guerra Civil. Exiliado en Francia, es detenido por el régimen colaboracionista de Pétain y por la Gestapo, a instancias del gobierno franquista. En 1945 se traslada a México, donde se casa con la diplomática Palma Guillén.

El artículo seleccionado responde a la época de la dictadura de Primo de Rivera. En concreto, tras un viaje a los países escandinavos, Nicolau alaba un pequeño país independiente que ha dado al mundo un ejemplo de convivencia y democracia, Dinamarca. Parece evidente, y la conclusión lo confirma, que lo hace pensando en Catalunya.

 

Esperit de convivència

Lluís Nicolau d’Olwer
La Publicitat, 7 de setembre de 1928.

Pocs dies enrere, en un ràpid viatge per Dinamarca, poguérem remarcar l’alta cultura d’aquest admirable petit poble de tres milions d’habitants. Els riquíssims museus de Copenhaguen, les fundacions d’ensenyament i d’investigació, opulentament dotades per la munificència particular, tant com l’alt nivell de la vida rural i l’esplai joiós i correcte de les multituds acorruades als parcs d’esbarjo en són testimonis, igualment autoritzats l’un que l’altre.

El fonament i també el fruit de la cultura danesa és l’esperit d’ampla convivència que l’anima. Prou clarament ens ho demostrava, pels temps passats, el professor Friis, president del Comitè danès de ciències històriques, en acompanyar-nos a visitar els castells de la Selàndia septentrional, a Bernstorff i Frednsborg. Petita nació que serva gelosa la seva independència material i la seva personalitat moral, mai i en res o s’acantona dins el particularisme exclusivista. Punt natural d’enllaç entre Alemanya i Escandinàvia, es decanta en les arts plàstiques vers Holanda i vers França, i és un fogar de culte per les lletres angleses; no debades Shakespeare situà el seu Hamlet al castell d’Helsingor.

Sovint les grans idees, que trasbalsen l’ample món, han sortit dels pobles petits

Avui és Dinamarca la nació capdavantera en el camí pel desarmament militar, ella que ja fa tant de temps que moralment s’ha desarmat. Per això es negà a admetre, sense l’aval d’un plebiscit sincer, el retorn dels territoris que Prússia, per la força d’armes, li havia arrabassat, i acceptà la ratlla de frontera que el plebiscit, és a dir, la lliure voluntat dels ciutadans, va establir. (Cal reconèixer que el principi de voluntat aplicat a l’Schleswig-Holstein ha rendit més bon fruit que no pas el del fet natural aplicat dues vegades, i contradictòriament, a Alsàcia).

Així doncs, la ratlla fou traçada entre el territori la majoria del qual volgué romandre a Prússia i el territori la majoria del qual volgué retornar a Dinamarca. Tanmateix, essent la població barrejada, una minoria danesa roman, al sud de la frontera, dins de Prússia, i una d’alemanya al nord, dins Dinamarca. A aquesta minoria –llançat a l’oblit tot record de les vexacions sofertes pels danesos en temps dels Hollenzollern– Dinamarca li atorga una llibertat cultural amplíssima.

Ve de Dinamarca també la veu més autoritzada a favor del reconeixement de “les comunitats nacionals per damunt de les fronteres dels Estats”.

És més, ve de Dinamarca també la veu més autoritzada a favor del reconeixement de “les comunitats nacionals per damunt de les fronteres dels Estats”. La més autoritzada, perquè no és pas d’un minoritari ni d’un somiador, sinó d’un home de govern, que ha estat i segurament tornarà a ésser primer ministre danès, cap dels democratasocials a la Cambra. Vet ací les paraules de Stauning publicades al Flensburg Avis: “He demanat el reconeixement de la minoria danesa, igual que he sostingut els drets de la minoria alemanya a l’Schleswig del Nord per a la conservació de la cultura alemanya. Jo estimo que la frontera ha estat traçada segons la voluntat de la població, i que una discussió a aquest respecte és enterament baldera. Per contra, reconec que existeix per als danesos un problema cultural al sud de la frontera, com se’n posa un per als alemanys al nord, a la Dinamarca actual”.

I acaba proclamant el dret recíproc dels pobles a encoratjar el desplegament cultural d’aquells nuclis que, fronteres enllà, pertanyen a llur mateixa comunitat de llengua i tradicions.

Aquestes nobles paraules, sortides de Dinamarca, tenen un ample ressò i han inspirat la més interessant de les tasques del Congrés reunit suara vora el Léman. El dia que la llibertat cultural sigui un fet a Europa –dia pròxim o llunyà?– hom retrà un tribut constant a la petita Dinamarca de Stauning, com avui, navegant per la mar lliure, el retem a la petita Holanda de Grotius.

Sovint les grans idees, que trasbalsen l’ample món, han sortit dels pobles petits.