¿Alguien recuerda a los obreros dejados en la estacada por las multinacionales que se van a países con mano de obra barata? ¿Y a los agricultores que toman decisiones desesperadas porque no pueden hacer frente a las deudas con los bancos? ¿Y a los miles de refugiados que malviven como pueden en el infierno de Calais? ¿Y los negros y magrebíes que tienen todos los números de la rifa para que la policía los pare aleatoriamente por el color de su piel? ¿Y a los gitanos de Perpinyà que viven en un gueto que se han construido ellos mismos? Son algunas de las voces que recoge el libro El gall ferit (Edicions Saldonar), del periodista Nicolas Tomás, que hoy llega a las librerías. Después de un viaje de más de 3.500 kilómetros por toda Francia, la obra dibuja un mosaico ―exportable a nuestro entorno― sobre cómo el país ha llegado donde ha llegado. Y sobre cómo, en paralelo, las opciones más reaccionarias han cabalgado sobre la indignación de miles de franceses que se sienten olvidados y excluidos. Sólo así se explica que el obrero metalúrgico de Lorena o el gitano catalán de Perpinyà acaben cogiendo la papeleta de Marine Le Pen. Nicolas Tomás (Pineda de Mar, 1992) es delegado de ElNacional.cat en Madrid desde el 2018. Especialista en política francesa, cubrió las elecciones presidenciales del 2017 para ElNacional.cat y el semanario El Temps. Los últimos cinco años ha trabajado en este libro.

Nicolas Tomas El gallo herido

El periodista Nicolas Tomás / Foto: Sergi Alcàzar

Un 14 de Juliol diferent a Niça

Els francesos celebren amb molta pompa el 14 de Juliol. És la seva festa nacional i, com els nord-americans, fan gala de tota la seva grandeur. No només amb la desfilada als Camps Elisis de París. La presa de la Bastilla se celebra a tot el país. Però el 14 de Juliol del 2016 va ser molt diferent a la ciutat de Niça, a la costa mediterrània. Aquella nit, els focs artificials van deixar pas als plors i els crits d’impotència, a les corredisses intentant primer esquivar una furgoneta que atropellava tothom qui podia i després per socórrer les víctimes. L’Ali va haver d’intentar reanimar la seva mare amb les seves pròpies mans. No se’n va sortir i va morir.

El terrorista Mohamed Lahouaiej Bouhlel va irrompre amb un camió de dinou tones al passeig dels Anglesos, a la Prom, mentre una gentada estava mirant cap al cel esperant la traca final de l’espectacle pirotècnic. Un motorista va intentar aturar Bouhlel, però no se’n va sortir. Tampoc dos policies que eren a prop i que van obrir foc contra el vehicle. I el llop solitari es va dirigir contra la multitud, conduint en ziga-zaga. Va poder recórrer dos quilòmetres i es va emportar davant seu tothom que hi era. Llavors la policia va poder envoltar el camió i omplir-lo de bales. A dins hi van trobar una pistola, un carregador, una granada buida i rèpliques de fusells AK-47 i M16. El balanç final: 86 morts i 458 ferits. Dos dies més tard, l’atemptat va ser reivindicat per l’Estat Islàmic.

Paradoxalment, la primera persona que es va creuar en el camí del terrorista jihadista va ser Fatima Charrihi. La primera víctima mortal. Tenia cinquanta-cinc anys, era d’origen marroquí i de confessió musulmana. Al cap hi duia el vel islàmic, com sempre que sortia al carrer. Havia assistit als focs artificials amb gran part de la família, també els nets, per gaudir de la festa nacional francesa. Al funeral hi van acudir centenars de persones de tot Niça, també veïns que la tenien com la dona de fer feines.

El 14 de Juliol del 2016 va suposar un punt d’inflexió a la ciutat de Niça. El passeig dels Anglesos s’ha reforçat pel que fa a la seguretat, amb pilones i càmeres de seguretat a cada cantonada, però per als veïns res ha estat igual després. Han seguit altres atemptats, com el de la basílica de Notre-Dame l’octubre del 2020, amb tres morts. I tot plegat ha tingut efectes col·laterals: a les eleccions municipals del 2020, el Reagrupament Nacional de Marine Le Pen va ser la segona força. Al capdavant de la llista hi havia Philippe Vardon, sorgit de les files dels identitaris, l’extrema dreta més radical. Les tensions latents van ressorgir. Des de llavors, tot ha canviat. Per molts motius.

Ali Charrihi és fill de la Fatima, la primera víctima de l’atemptat. Obre les portes del domicili del seu pare, ubicat al barri de l’Ariane, un dels més afectats per la radicalització jihadista a Niça. La cita és al vespre, quan s’han reunit tots per sopar perquè estan fent el ramadà. Té moltes ganes d’explicar, sense desmaiar-se, la seva història. Pensa que el símbol de la seva mare —una musulmana assassinada per un musulmà— pot servir per lluitar contra la violència, per batallar a favor de la integració de la comunitat musulmana i la plena convivència. Per això, amb les seves germanes van decidir crear una associació, Ma Mère Patrie (‘la meva mare pàtria’).

D’aquell 14 de Juliol té records de «dolor i còlera». L’Ali també era allà, al passeig dels Anglesos. No recorda què hi feia, però, quan va arribar on eren els altres, el camió ja havia passat. Va veure la mare a terra. I va córrer per intentar reanimar-la. «Però no me’n vaig sortir, no es movia», relata. Amb ells també hi havia el seu cosí Said, que havia vingut de Barcelona, i la seva parella Carlota. És en Said qui va saltar per evitar que el camió s’emportés per davant els fills de l’Ali.

La mare era el pilar de la família, «ho era tot». Els seus nets, que tenien set, sis i dos anys, van necessitar ajuda psicològica. Havien vist morir molta gent en directe. Havien vist morir la seva àvia. L’Ali, des de llavors, ja no dorm gaire bé. De tant en tant té malsons. I des d’aquell dia gairebé no trepitja el passeig dels Anglesos. Però això, assegura, fa que tingui «encara més energia per intentar canviar les coses». La seva obligació, insisteix el fill de la Fatima, és intentar-ho. Aportar tot el que pugui per impedir altres 14 de Juliol com aquell, per evitar que altres nois facin les maletes per marxar a Síria o on sigui.

La missió amb què va néixer Ma Mère Patrie era justament la lluita contra la radicalització, l’ajuda a les famílies de les víctimes, el suport psicològic i material i, «sobretot», la celebració d’esdeveniments als barris populars de Niça. Són conscients que hi ha alguna cosa que no funciona entre la joventut musulmana. «Cal canviar les coses, que no torni a passar, que no marxin tan lluny, a l’obscurantisme, a sectes com l’Estat Islàmic», assegura Ali Charrihi. El 2018 també va obrir un gimnàs al barri de l’Ariane, per intentar aplicar una altra manera de «treballar en xarxes associatives», de propiciar un «canvi de mentalitats».

La primera constatació: «Ells, els jihadistes, són els primers que traeixen l’islam. La primera dona que van matar era la meva mare, musulmana i amb vel. I la van matar. No és islam. És una ideologia mortífera i abominable, però no és islam». En aquest sentit, l’Ali afegeix: «Per a ells nosaltres també som traïdors. Volen destruir tota la feina que han fet els nostres avis i pares a França, que van ajudar a reconstruir el país després de la Segona Guerra Mundial. No hem arribat ara. Ja hi érem i aquesta gent ho vol destruir tot».

L’Ali prefereix no mirar cap al passat, però sap que hi ha problemes estructurals. Admet que la integració no ha acabat de funcionar, i que se n’ha aprofitat el jihadisme. «Als barris populars hi ha hagut un buit de les autoritats, però sobretot de les associacions, i aquest ha estat el caldo de cultiu», lamenta. En aquest sentit, avisa: «Cal trepitjar el terreny. Si no el trepitges tu, ho fan els altres. I, de fet, els que es dediquen a radicalitzar i reclutar els nostres joves ni els veiem, ni als barris ni enlloc».

Malgrat tot, insisteix que ell «busca solucions, no problemes». I conclou en aquesta línia: «Hi ha hagut errors, sí. Però per part de qui? No per part del poble francès. Són els governs que han comès errors. Ara els hem d’assumir per mirar de construir alguna cosa tots junts». Quines solucions? Posa el focus en la prevenció, en una estratègia a mitjà i llarg termini. «Cal agafar aquests joves i dir-los que tenen oportunitats en aquest país, i donar-los aquestes oportunitats. Els joves que m’he trobat sovint a l’Ariane no són conscients d’això», assenyala el fill de la Fatima.

Ara la comunitat musulmana de Niça viu una mena de doble condemna. En primer lloc, per la radicalització, que també assenyala com a traïdors els musulmans que volen combatre-la. En segon lloc, per l’auge de l’extrema dreta més radical i islamòfoba, que no dubta a atiar campanyes d’odi. «Ens trobem entre dos focs, entre el jihadisme i el Front Nacional», sintetitza l’Ali. «Però jo no miro els partits polítics. Miro el poble i confio en el de França», continua. Assegura que l’han intentat «polititzar», però que sempre s’ha mantingut al marge de la política.

Ali Charrihi és optimista, per damunt de tot. «Així em va educar la meva mare, en l’ajuda, en l’esperança», recorda. Aquest és el llegat que encara avui guarda: «Si fas el mal, sempre perdràs. Si fas el bé, potser el camí serà més llarg, però acabaràs guanyant».

El terrorista Mohamed Lahouaiej Bouhlel feia deu anys que havia marxat de Tunísia per instal·lar-se a Síria. Tenia permís de residència a França, i treballava com a conductor de camió. Va ser acomiadat després que es quedés adormit al volant i provoqués un accident. Estava en procés de divorci i tenia tres fills. Segons els seus veïns, patia depressió, bevia alcohol i consumia drogues. I era un conegut per la policia. En el seu historial hi constaven cinc delictes. De fet, quatre mesos abans de l’atemptat va ser condemnat per violència amb arma, però, com que no tenia antecedents penals, va quedar en llibertat condicional. I un mes abans de l’atac va tornar a ser arrestat després de l’accident de trànsit. Va quedar en supervisió judicial, però les autoritats no van considerar-lo una amenaça. No es trobava entre els sospitosos fitxats per la policia francesa. No se sap gaire del seu procés de radicalització, però sí que sembla que no hauria estat sobtat, sinó que hauria durat almenys un any.

El seu germà, Jaber Lahouaiej Bouhlel, viu com la resta de la família a M’saken, a Tunísia. Tan sols una hora abans d’atropellar centenars de persones, en Mohamed li va enviar una selfie. Li deia que «estava feliç» i que «tot en la seva vida era normal». Quan ja van saber el que havia passat, els familiars no van parar d’enviar-li missatges, fins a les dues de la matinada. Però ja era inútil: havia estat abatut per la policia en ple passeig dels Anglesos.

En Jaber explica que era el que més contacte mantenia amb el seu germà. Va marxar a Niça quan tenia tan sols deu anys, però així i tot continuaven parlant de tant en tant. Tornava poc a Tunísia, i els anava enviant petites quantitats de diners. Però l’última que van rebre va ser d’uns setanta-dos mil euros, a través d’intermediaris. Anys després, en Jaber continua traumatitzat, «en estat de xoc». Encara no «s’arriba a creure» el que va acabar passant, no hi troba explicacions. I tampoc pot aportar claus per explicar la radicalització d’en Mohamed. De fet, no recorda ni tan sols que resés.

Quina és la magnitud de la radicalització jihadista a França? L’última dada disponible la va donar el ministre de l’Interior d’Emmanuel Macron, Gérald Darmanin, a finals d’agost del 2020. En els fitxers de persones assenyalades per a la prevenció de la radicalització de caràcter terrorista hi havia llavors 8.132 referències. És difícil obtenir dades territorialitzades, però la regió parisenca i la Costa Blava, on es troba Niça, han estat durant els últims anys els territoris més afectats. Els fitxats per la policia es compten per centenars en aquest punt del Mediterrani. A Niça justament hi operava el jihadista francès, d’origen senegalès, Omar Diaby. Era un prolífic autor de vídeos de propaganda i s’autoproclamava imam. En realitat era un reclutador. S’estima que en total va ser capaç de reclutar més de dos-cents cinquanta joves francesos per enrolar-los a les files de l’Estat Islàmic o del Front Al-Nusra. Als barris populars de Niça hauria captat un centenar de persones, musulmanes però també convertides a l’islam. L’agost del 2020 va ser detingut a Síria, paradoxalment per part d’un grup jihadista rival.

En el cas de Niça, l’amenaça de l’islamisme radical hi és des de molt abans que hi hagués notícies de l’Estat Islàmic. Per la bona connexió aèria i marítima amb l’altra banda del Mediterrani, als anys noranta hi campaven organitzacions algerianes com el Front Islàmic de Salvació (FIS) o el Grup Islàmic Armat (GIA). Al GIA se li atribueix una onada de vuit atemptats entre els mesos de juliol i octubre del 1995. Van deixar vuit morts i dos-cents ferits a París i els suburbis de Lió.

L’amenaça terrorista s’ha mantingut amb el pas dels anys, a pesar de la caiguda del califat de l’Estat Islàmic a l’Orient Mitjà. Els atemptats no són tan massius com el del 14 de Juliol (86 morts), el del setmanari satíric Charlie Hebdo (12 morts) o el de la sala musical Bataclan de París (130 morts). Però els llops solitaris continuen sembrant el terror. També a Niça, on el 29 d’octubre de 2020 un altre tunisià, de vint-i-un anys, va irrompre a la basílica de Notre-Dame cridant Al·lahu-àkbar de forma repetida. Una dona va ser degollada i dues persones més van morir. L’atacant havia arribat aquell mateix mes a l’illa italiana de Lampedusa en una barca com a immigrant irregular. En aquest context, les autoritats continuen intentant frenar l’escalada del terror. El govern Macron ha aconseguit aprovar al final del seu mandat una llei «contra el separatisme» (islamista), que ofereix més armes legals contra el fenomen de la radicalització jihadista.

Aquell 14 de Juliol del 2016, Benjamin Erbibou no era al passeig dels Anglesos. Però, tan bon punt va passar la desgràcia, van trucar-li les autoritats per anar al centre d’acollida de les víctimes de l’atemptat que acabava de tenir lloc. Format en Ciència Política i Psicologia, està especialitzat en el fenomen jihadista. De fet, treballa en la «desradicalització» de les persones afectades. En aquell moment en el marc d’una associació, però ara com a consultor per compte propi. La seva feina consisteix a formar agents públics de l’Estat, que treballen en la radicalització, i a «intentar fer sortir els individus d’aquesta ideologia» o ajudar les famílies. Se centra en el desarrelament social i familiar, especialment en zones sensibles de la ciutat, perquè molts cops tot s’explica pel que passa a casa. Ha ajudat més d’un centenar de persones.

Hi ha conductes que de vegades són comunes, però els processos de radicalització són molt diferents. Una de les històries que més l’ha colpit, justament, és el d’una noia que «es va convertir de forma ràpida i molt radical» a l’islam. Els pares ho portaven molt malament. Després d’unes quantes entrevistes, va adonar-se que el problema era justament el pare, amb qui tenia una relació molt complicada. «La tractava molt malament, sempre li criticava com vestia, la tractava de puta…», relata en Benjamin. «I la noia va acabar acollint-se a la religió per netejar-se, perquè se sentia bruta per culpa del seu pare», assegura.

El politòleg i sociòleg no vol fer servir el terme gueto, però assenyala que «hi ha barris molt desafavorits i amb molta precarietat», on s’han comès molts errors. I és aquí on els predicadors, reclutadors i imams autoproclamats troben el caldo de cultiu perfecte. «Hi introdueixen discursos comunitaristes (la meva comunitat és la millor), discursos identitaristes (soc musulmà i res més, no soc francès) i discursos victimistes (som víctimes de la França colonitzadora i imperialista)», detalla Erbibou. Són uns discursos que troba tant en els joves amb qui treballa com en les seves famílies. Més enllà de si tenen part de veritat o no, constata que aquests relats han aconseguit una important penetració en determinats barris, especialment a París i Niça. «Potser a França hi ha com a màxim un 25 % de racistes, però quan m’entrevisto amb ells estan convençuts que el 80 % o 90 % dels francesos ho són», exemplifica.

Els casos li arriben per mitjà de les autoritats i molts cops també dels pares, que estan inquiets pel comportament dels fills. Com treballen amb ell? Depèn del perfil. No és el mateix una noia que un noi, com tampoc és el mateix una persona de família musulmana que un convers. De fet, els conversos acostumen a ser els més preocupants, perquè «sempre intenten fer més que els altres, per tenir la suposada legitimitat». Intenten una teràpia continuada d’entrevistes per obligar-los a reflexionar. «No es tracta de fer contradiscurs, perquè no ens en sortiríem, però sí de tractar d’introduir-los la reflexió. Quan arriben a aquest nivell sovint és perquè han desactivat la seva capacitat de reflexionar, de raonar, de sospesar. I intentem introduir això discutint de coses molt diferents», explica Erbibou. Sempre se’n surten? Admet que «hi ha persones que arriben a un punt de no-retorn, on és pràcticament impossible sortir-se’n i només ens queda impedir que passin de les paraules als fets». Per aquestes persones, directament, és percebut com a «enemic». D’altra banda, en Benjamin alerta que, en aquest cas, «els extrems s’alimenten»: els extrems del jihadisme i l’extrema dreta. «Com més pugi el Front Nacional —un partit percebut com a racista i antimusulmà—, més nodrirà l’altre extrem», assegura el politòleg i psicòleg. Perquè l’auge del partit de Marine Le Pen «confirma els seus prejudicis». Es veu especialment a Niça, on hi ha una part important de la població que vota l’extrema dreta. Després dels atemptats, apunta, s’han vist «reaccions totalment inacceptables cap a la població musulmana».

L’endemà mateix del segon atemptat de Niça, el de la basílica de Notre-Dame d’octubre del 2020 que va deixar tres morts, l’extrema dreta va sortir als carrers. Al voltant de dos-cents manifestants identitaris es van unir al darrere d’una pancarta: «Som a casa nostra. Niçards, desperteu-vos! L’islam fora!».

La islamofòbia no s’amaga a Niça i la Costa Blava. D’aquí han sorgit els principals moviments identitaris de França. És el cas de Nissa Rebela, que comptaria amb uns sis-cents membres i que camufla, sota una identitat niçarda, la seva campanya contra la comunitat musulmana. Destaquen les seves accions violentes i les protestes contra la construcció de mesquites. L’organització estava presidida per Philippe Vardon, que també es va integrar a les Joventuts Identitàries. Està condemnat judicialment per agressió i difamació. Des del 2015, Vardon és regidor i diputat regional pel Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. El grup Generació Identitària, on va militar, va ser dissolt pel govern francès el març del 2021. L’Estat els acusava d’incitar a l’odi i la violència contra persones per l’origen, la raça i la religió. També justificava que complia les característiques d’una «milícia privada» en defensa de «teories racistes i supremacistes».

Per la seva demografia, amb molta població arribada de l’Algèria francesa, Niça sempre ha estat un dels feus per excel·lència del Front Nacional. Ho va ser amb Jean-Marie Le Pen, i s’ha intensificat amb Marine Le Pen. El maig del 2017, a la segona volta de les eleccions presidencials contra Emmanuel Macron, la candidata d’extrema dreta va obtenir gairebé el 40 % dels vots en aquesta gran ciutat (a París va aconseguir-ne un 10 % només). A les municipals del 2020, la de Philippe Vardon va ser la segona llista més votada, amb el 21,4 % dels sufragis. Es va veure eclipsat per l’alcalde Christian Estrosi, de la dreta tradicional. Després de l’atemptat del 2016, el Front Nacional es vantava d’un increment dels seus afiliats.

Boubekeur Bekri tampoc era al passeig dels Anglesos. Però, si l’atemptat va tenir lloc a les onze de la nit, a mitjanit ja era, amb dos imams més, al centre d’atenció a les víctimes que s’havia improvisat. I l’endemà va anar a l’hospital per acompanyar els ferits d’aquella massacre. Bekri és imam, rector de la mesquita Al-Fourqane des de fa gairebé vint anys i treballa de professor d’Economia i Gestió en un institut de secundària. El fenomen del jihadisme l’ha tocat i l’ha colpejat molt de prop, tant per ser musulmà com per viure a Niça. Tracta de combatre’l a través del raonament, i treballa amb les institucions públiques i amb altres líders religiosos de la regió.

L’imam dona molta importància al context. No creu que el fenomen sigui més important a Niça que a altres ciutats franceses. Però admet que sí que hi ha hagut bons reclutadors i, sobretot, «més problemes d’estigmatització i de no haver construït una destinació comuna». Aquesta «destinació comuna» hauria de passar «per la mixitat social i no pel gueto». No dubta a l’hora de fer servir aquest terme: «Quan no hi ha barreja de població, podem parlar de guetos. I aquest és part del problema. La gent s’ha de trobar, hem d’avançar cap a la integració». Bekri fa una feina de vigilància, també. A la seva mesquita es conversa i es discuteix sobre l’extremisme i cada divendres fan una pregària per França. En canvi, contraposa, els que prediquen l’odi ni els veuen. Sovint actuen des de suposades mesquites clandestines i a través d’internet. Recorda com es va tancar una petita mesquita a la ciutat. I creu que va ser el més correcte: «Si hi ha perill, ha de ser tancada. Em sembla bé. Cal respectar les normes. L’islam ha de tenir un discurs de pau. Si crea un discurs de radicalització, no compleix amb el seu paper social».

Són molts els fronts de batalla. Arran dels atemptats, admet l’imam, «han canviat moltes coses a Niça». Ja hi havia tensions abans, però no era el mateix quan els atacs terroristes eren a París que quan passa a casa teva. En aquest sentit, lamenta que el conflicte s’ha traduït, també, en un «replegament identitari» de bona part de la població. Si bé hi ha gent que s’ha acostat a la comunitat musulmana, també hi ha hagut «una part de la població que divergeix, que rebutja, que estigmatitza». I això ho torpedina tot: «Hi ha gent que ja tenia certa dificultat per a la integració dels que no eren com ells. I ha vingut el radicalisme a confirmar els seus sentiments».

Malgrat tot, prefereix treure ferro a l’auge del Front Nacional a ciutats com Niça. En primer lloc, perquè creu que en gran part està vinculat al record del període colonial, de l’Algèria francesa. Però no li veu gaire recorregut polític: «El seu projecte està fonamentat a aprofitar el malestar per culpar-ne els altres. És una ideologia basada només en tot el que és negatiu». Per això no els té por: «Només saben anar a la contra. Si els donessin el poder, no sabrien què fer. Ni hi ha manera de governar un país com França d’aquesta manera». Això sí, avisa: «França no es pot permetre repetir els errors del passat». S’ha trobat amb moltes històries de radicalització. El cas que més ha impactat l’imam és el de dos germans que eren alumnes seus a l’institut. Quan parlaven, li deien que volien anar «a no sé quin país a practicar l’islam». Ell els va dir que això no tenia sentit, que ell mateix era un musulmà a França i podia practicar-lo. Els va portar a la seva mesquita, per «ensenyar-los el veritable islam», que no es contradiu amb la ciutadania francesa. Però els joves germans ja estaven en un procés avançat de radicalització. No el volien veure. Es replegaven en ells mateixos i no entenien els arguments racionals. De fet, van intentar marxar a Síria, però van ser detinguts abans de culminar el viatge.

Andrea Sovieri sí que va aconseguir marxar a Síria. Va ser la tardor del 2014 i tenia només vint-i-set anys. El seu pare, l’Ivano, un dia va anar a buscar els seus nets a l’escola. I li van dir que se n’havia anat a Tunísia, d’on era el marit, per una mort familiar. Però era mentida. L’Ivano va trucar a un cosí tunisià, que li va revelar que, efectivament, no havia mort ningú. Fins al cap de dos dies, no van tenir-ne notícies. L’Andrea va escriure per Facebook a la seva millor amiga: «Jo no havia de marxar, però davant Al·là no puc recular». Hores més tard, els pares rebien un altre missatge: «Tot va bé, soc en una regió preciosa».

L’Andrea, d’arrels italianes, fet freqüent a Niça, ni tan sols era musulmana. Però el 2008 va començar a sortir amb qui seria el seu marit, l’Oussama, i s’hi va convertir. Sis anys després, faria les maletes per marxar al califat de l’Estat Islàmic. Ho va fer amb el seu home, els dos fills que compartien de sis i quatre anys i gran part de la família d’ell. En total eren onze membres d’una mateixa família de Niça. O dotze, perquè l’Andrea estava embarassada quan va partir. A França només hi va quedar el pare de l’Oussama, que va negar-se a abandonar casa seva.

És juny del 2017 i l’Ivano encara no s’explica què ha pogut passar. Ja fa gairebé tres anys que la seva filla va anar-se’n a l’Orient Mitjà sense avisar, i no ha canviat res des de llavors. Subratlla que el marit de l’Andrea havia nascut a França, que ni tan sols tenia la doble nacionalitat i que no li tenia mala consideració. A poc a poc va anar canviant però ell no hi va donar importància. «Jo els veia molt bé. Aquesta història del vel no m’agradava, però la resta…», confessa. Fins que va fer les maletes amb tota la seva família política per fer la jihad.

L’Ivano diu ser molt conscient de la realitat: «Em va dir que hauria marxat sola. Per això sé que no tornaran mai. I si torna a França, serà morta». Culpa de tot el marit, que la va «manipular», i diu que no es va adonar del que estava passant. «Feia petites coses, com ara no beure vi. Però pensava que qualsevol persona musulmana faria això, és el més normal», relata. «Si no hagués vist que la meva filla canviava tant fins al punt d’haver de marxar, és que soc idiota. I no soc idiota», s’indigna. No va ser fins després que va poder lligar caps.

Només arribar a la casa del matrimoni hi van trobar la bandera negra de l’Estat Islàmic penjada al menjador. També va recordar discussions amb la seva filla: «Li vaig ensenyar vídeos de jihadistes que, per commemorar una victòria, es menjaven els cors dels militars sirians caiguts en combat. I quan li vaig preguntar què en pensava, simplement va respondre que “si t’haguessin fet el que els han fet, potser reaccionaries així”». I fins i tot li venen al cap paraules aparentment ingènues del seu net de sis anys: «Havia dit a la seva àvia que havia de marxar a fer la jihad amb el seu pare. Però no ens el vam creure llavors».

També va anar lligant caps sobre l’Oussama, el marit de la seva filla, que al principi li queia molt bé. Va anar descobrint qui era realment després d’anar a la policia i que li confirmés no només que estava fitxat per possible radicalització jihadista, sinó que fins i tot havia estat investigat una desena de cops. Se sent completament abandonat per l’Estat; ja no confia ni en la policia. De fet, les autoritats franceses no van fer res ni tan sols quan va aportar fotografies trobades a Twitter que mostraven que eren a Turquia. Fins i tot les van enviar a l’ambaixada francesa, que no havia rebut cap avís. Li van dir simplement que «és gent que marxa de viatge» i que «no podien fer res». Estaven en trànsit i no van moure un dit per aturar-los en el seu trajecte cap al califat. Van poder viatjar en un cotxe de lloguer passant per Itàlia, Grècia i Turquia.

Pare i filla van parlant amb interrupcions. De vegades ella s’enfada i talla la comunicació durant llargs períodes. Ell intenta fer-li veure que s’equivoca, i li recorda justament l’atemptat del 14 de Juliol a Niça. Ell li diu: «La teva germana ha perdut una amiga de classe, sota el camió, per culpa de l’Estat Islàmic». Però ella no li respon, l’esquiva. Només el marit li parla del tema, amb certa cara de felicitat: «Has vist a Niça, eh? Ja passa el mateix que aquí».

No ha intentat anar a Síria a buscar-la. No ho ha fet perquè encara té dos fills joves a Niça. Si no, assegura, sí que hi hauria anat. Però ha perdut l’optimisme que podia haver alimentat:

«No he tingut mai esperança. Què és l’esperança? És el dia que ho perdran tot? Haurien de passar moltes coses perquè tingués esperança». Diu que és més aviat realista: «La resta de pares no ho volen entendre… Però moriran. Tots seran bombardejats». I mira cap al Palau de l’Elisi: «El govern m’haurà de respondre per tot el que ha passat».

La primera conversa amb Ivano Sovieri, al seu domicili de Saint-Jean-Cap-Ferrat, un municipi a tocar de Niça, va tenir lloc el juny del 2017. El contacte s’ha mantingut i, al llarg d’aquests anys, les coses han anat evolucionant. Per començar, el califat de l’Estat Islàmic ha caigut al camp de batalla. L’última conversa va ser a mitjans del 2021 i la situació havia canviat radicalment. L’Ivano ha après geopolítica a marxes accelerades.

La família jihadista es trobava a Al-Baghuz, l’últim reducte de l’Estat Islàmic a Síria, que va ser derrotada el 2019. L’Andrea i els seus fills van sortir d’allà un matí, i poques hores després la seva família política, també el seu marit, van morir sota les bombes. Des de llavors, la filla de l’Ivano es troba al camp de refugiats d’Al-Hawl, al nord-est de Síria, destinat a familiars de l’Estat Islàmic. Està controlat pels milicians kurds.

Anys després, l’Ivano ja sap el que va passar realment. «El seu marit li pegava, la maltractava. Estava completament derrotada, sotmesa a ell», relata el pare. També la va forçar a fer les maletes: «La meva filla va acabar marxant perquè, si no, era ell qui s’emportava els nens».

Avui el problema és un altre. Des de la caiguda del califat, Andrea Sovieri i els seus tres fills es troben atrapats al camp de refugiats («de presoners», per a l’Ivano), d’on no poden sortir. Es calcula que hi ha fins a dos-cents nens i vuit-centes mares franceses, que també van marxar a Síria. Les repatriacions a França, recorda el pare de la família, estan exclusivament en mans del govern francès. «Depèn només de l’estat francès», insisteix l’Ivano. Però el president Emmanuel Macron «té por». El govern francès va amb peus de plom i estudia cas per cas, amb una lentitud exasperant per a les famílies. I és que, a més a més, té l’opinió pública en contra. Segons un sondeig encarregat pel diari Le Figaro el 2019, fins al 82 % dels enquestats es mostraven a favor que els jihadistes francesos fossin jutjats a l’Iraq, i que per tant no tornessin a França per ser processats. En el cas dels votants de Macron, aquest percentatge pujava fins al 89 %, el mateix que el dels simpatitzants del Reagrupament Nacional de Marine Le Pen. Fins al 89 % dels sondejats deia estar «inquiet» davant d’una possible tornada dels excombatents d’ISIS. El 67 % també considerava que calia «deixar que l’Iraq i Síria s’ocupin dels nens».

A això se sumava l’estudi de febrer del 2021 que van fer dos investigadors, l’expert en l’islam Hakim El Karoui i l’historiador Benjamin Hodayé, titulat Els militants de la jihad. Retrat d’una generació, en què els autors analitzaven el perfil dels europeus que havien marxat a lluitar pel califat. I la conclusió a què arribaven era un avís a navegants: «Hi ha un risc molt important d’una nova onada d’atemptats terroristes».

«La situació no és fàcil, però ho és més que abans», valora Ivano Sovieri, que defensa que cal portar els refugiats a França com més aviat millor. Juntament amb altres pares, ha iniciat una campanya per fer arribar deu mil cartes al govern francès reclamant, com a mínim, el retorn dels nens. Però no n’espera gaire, del Palau de l’Elisi, que veu més pendent de les eleccions del 2022 que d’altra cosa: «El govern se’n fot de nosaltres, ens tracta com si fóssim merda». Tant als seus advocats com a diputats que ho han intentat se’ls ha prohibit viatjar fins al camp de refugiats d’Al-Hawl. I no els han donat cap explicació raonable. Pascale Descamps, una mare en la mateixa situació que l’Ivano, va fer una vaga de fam per reclamar el retorn de la seva filla, una infermera de trenta-dos anys malalta de càncer de còlon, i els seus quatre fills. La protesta, que va començar a principis de gener del 2021, va durar més de cinquanta dies. Durant aquest llarg període no va rebre cap missatge des del govern francès.

L’Ivano només vol que tornin la seva filla i els seus nets. No li importa que la interroguin les autoritats franceses, perquè l’Andrea «no és culpable». Apel·la als amics que han signat pel seu retorn: «La coneixen des de petita. Saben que no va marxar per tallar caps. Va marxar per culpa només d’uns sicaris. Vol tornar per veure’ns i, simplement, per refer la seva vida». Ara pare i filla parlen molt sovint. S’escriuen almenys un cop a la setmana i ella li envia fotos seves —mai li ha enviat imatges amb niqab—, dels nens… Ja fa més de set anys que va marxar. A la primera conversa, del 2017, l’Ivano ja havia perdut l’esperança de tornar-la a veure amb vida. A l’última, del 2021, només pensa en el dia que es trobarà amb l’Andrea i amb els seus nets. El que no ha canviat en tot aquest temps és el mateix sentiment d’abandonament per part de l’estat francès. «És una vergonya, és una vergonya», no para de repetir l’Ivano.

Caldrà veure si aquesta història acaba tenint un «final feliç». Ningú les té totes. El cercle no es tanca del tot tants anys després i amb l’Estat Islàmic caigut en el camp de batalla. Altres històries com aquesta han acabat malament. Molt malament.