Ahir sentia, anant a la feina que el Rei tornava: res millor per a un dilluns de temperatura massa elevada per l’època. Sí, parlaven de Juan Carlos, altrament conegut com l’emèrit, tot i que també se’l podria anomenar de maneres molt diverses i pertinents atès el ventall d’activitats poc elegants, però segur que molt plaents —i poso també les econòmiques en aquest cistell—, que, fefaentment, el caracteritzen.

La notícia és que tornarà a Espanya —obviant aquells que diuen que ja ha vingut abans d’ara—, però en tot cas aquest serà el seu primer viatge oficial des que oficialment també va establir la seva residència a Abu Dhabi. Sembla que no anirà a Madrid, si més no en un primer moment, tornarà via Sanxenxo; nom que no puc evitar que em porti —per una mera qüestió de mitja coincidència cacofònica amb una pel·lícula—, a l'Espanya en blanc i negre, de la que no hem sortit i, sembla, que no sortirem mai. Per molt que aquest mateix cap de setmana s’ha fet un referèndum a l’estat espanyol sobre la monarquia amb més de 7.000 voluntaris i gairebé —he estat generosa amb l’arrodoniment— 100.000 vots, en el que ha guanyat àmpliament la república. No em sembla tampoc casualitat —no deixo de veure-hi simbolisme en tot— que comenci per Galícia.

També es posa sobre la taula amb l’anunci de l’arribada una trobada boirosa, per poc definida de cara a la galeria, entre pare i fill. El tema central en tota aquesta posada en escena —que comença amb una possible trucada de la setmana passada del fill al pare—, és fer veure que el Felip VI és un bon fill, però alhora que no és pas fill del seu pare. És curiós que els que el defensen parlin tant, o posin tant d’èmfasi que el fill no és com el pare. El primer dels arguments —no sé per què no es parla de la seva gran preparació o d’algun altre atribut que no sigui ser democràtic perquè no hi té cabuda— és que ha renunciat a l'herència del pare. I no hi ha més possible reacció que quedar-se a quadres, perquè en tot cas haurà renunciat als diners; si més no a una part, però en cap cas a la seva herència principal: ser rei.

I ja que parlem de diners hi ha un petit detall que em molesta des que la institució —parlo de la monarquia— s’ha tornat mig transparent, no pas del tot, però tant com per declarar un patrimoni —que no sé si és real o no—, però que per milionari em sembla del tot inadequat per a un treballador de l’Estat. Parlo una altra vegada usant una definició que fan servir els monàrquics per lloar i justificar la figura del Rei i el seu gran servei a Espanya. Hauríem de revisar el preu/hora del mercat reial en un país que té nivells de pobresa inacceptables i manca de serveis bàsics —des de salut a educació— cada vegada més preocupants. 

No tinc ganes, però, de parlar de la monarquia; sí, de la democràcia, mentre gaudim de la república d’Ikea. Pot la tan encomiada democràcia espanyola aguantar més coses després de tot el que està sortint, i obvio el que ja sabem d’abans, aquests darrers dies? A mi em sembla que no, però sembla que aquest govern sí que ho aguanta tot. Sort que l’executiu que tenim actualment és el més progressista de la història d’Espanya, perquè si no seria exactament igual, però declaradament de dretes.